Fotos

dilluns, 7 de novembre del 2011

Muntatge de la mandíbula d'un bonítol

La immensa majoria de vegades l'últim que veiem d'una captura son els seus filets o les seves rodanxes, i sovint acompanyats de patata i ceba o sal Maldon, però com diu l'eslògan d'alguna campanya electoral: "un altre futur és possible".

Sempre m'ha agradat mirar-me bé i investigar els cossos de les bestioles que pesquem: la cara, els ulls, les dents, la columna vertebral... Sembla que així pots descobrir algun que altre secret del seu modus vivendi, i et fas una idea més exacta de contra qui jugues quan ets a mar. Una de les parts que més crida l'atenció és la seva mandíbula: les dents fines i esmolades dels bonítols, les premses d'aixafar musclos de les orades, els ullals de llop dels dèntols, etc. Tots tenen les seves armes preparades per fer la feina per la que han estat dissenyades, i m'encanta mirar-les. Així que com que ja m'havien explicat que era possible perllongar la vida a les mandíbules dels peixos i tenia un dels bonítols que vam pescar l'últim dia a les mans, m'hi vaig posar.

Si no vols posar-te a fer-ho quan estas netejant els filets, el millor és congelar el cap de la bèstia.

Per començar hem de bullir-lo durant uns 45 minuts, i després desengrunar-ne la carn i els cartílags. Jo em vaig centrar en la mandíbula tot i que al principi volia fer-ne tot el cap, però en descobrir els centenars d'ossos, ossets i filigranes que tenen els bonítols a la testa vaig desistir. Així doncs, ens centrem en els 8 óssos que conformen la mandíbula: 4 del maxil·lar inferior i 4 del superior, que podeu veure a la següent fotografia.



Un cop els tenim localitzats, els netegem a fons mitjançant aigua i unes pinces per anar esgarrapant els trossets que la bullida no ha pogut desenganxar. Malgrat esmerar-nos-hi molt, veurem que encara queden restes en les petites cavitats que hi han, i llavors és quan entra en acció l'aigua oxigenada. En necessitem de la concentrada a un 30%, que es pot trobar a algunes farmàcies, i aproximadament un 1/2 litre (per poder-hi submergir tots els ossos). Amb uns trenta minuts de bany hauria d'haver'n-hi prou, ja que si ho deixem massa estona l'aigua oxigenada es comença a menjar l'os i el podem danyar. Tot això cal fer-ho amb guants de làtex, ja que tot i que no siguem peixos del tot, l'efecte que produeix a la nostra pell és el mateix que a la carn de bonítol!

Un cop acabat el bany de bombolles hem de tornar a netejar tots i cadascun dels ossos amb aigua abundant per tal d'eliminar les restes d'aigua oxigenada, que d'altra manera els seguirien devorant. Després ho hem de deixar assecar tot entre 12 i 24 hores.
A partir d'aquí comença l'ensamblatge de la mandíbula. Jo he he fet amb loctite, però a altres blogs recomanen d'altres coles. Libre albedrío.
A la mandíbula superior hem de muntar la dentadura amb un osset finet i allargat, i després ajuntar aquestes dues peces amb les seves simètriques.
Pel que fa a l'inferior, les dentadures s'han d'acoplar a un os punxangut que entra dins del que és l'os de la dentadura, i després repetir l'operació anterior i ajuntar amb la simètrica.







Un cop tenim la cola de la part superior i inferior seca hem de fer l'ensamblatge final. Aquest és molt delicat, ja que la superfície de contacte entre una i l'altra és mínima degut a que els ossos en aquell punt són molt fins. Jo he aconseguit reforçar aquest punt retallant trossos molt i molt petits d'altres ossos del mateix bonítol i enganxant aquests en el punt d'unió per donar-li més consistència, és a dir, usant els petits fragments d'ossos com si fossin "grapes" entre la mandíbula superior i inferior. Això requereix certa paciència, ja que abans de col·locar un altre fragment d'os t'has d'esperar a que l'anterior s'hagi endurit, i així successivament, però al final ha valgut la pena.



Un cop endurit ja només queda el toc final: el vernissatge. Jo he emprat un vernís ceràmic que venen a les botigues d'art per fer manualitats. És força viscós i també haurem de fer servir els guants de làtex, ja que irrita la pell. S'aplica amb un pinzell molt tou per no deixar les marques dels pèls a la mandíbula, i es deixa assecar una horeta. Això li dona un aspecte de os vitrificat i brillant que fa guanyar molt al conjunt.
Per acabar, busquem un petit tall de pedra, llamborda, marbre o el que més us agradi, i ho enganxem amb loctite mateix.