Efectivament, després de força mesos sense rastre d'aquests túnids sembla que la Setmana Santa ha donat el tret de sortida als empaits i bacanals de sonsos que tant trobàvem a faltar. En dues jornades diferents n'hem pujat a bord un total d'11, que si es sumen als que es van deshamar fa que ens acomiadem de les festes amb un molt bon gust de boca!
Sembla que any rera any anem aprofundint en el coneixement dels costums d'aquest peix, almenys a la zona on pesquem nosaltres. Aquests dos dies hem pogut constatar que segueixen uns horaris força concrets d'activitat en superfície. En ambdues jornades vam veure els primers empaits a la mateixa hora (+- 10 minuts) i al mateix lloc. Abans, cap senyal de vida ni a la sonda ni d'ocells en una zona força àmplia, com si no hi fossin. Un cop formada i agrupada la mola de peix petit, l'immens banc de bonítols començava els atacs. Aquests s'anaven succeint cada 5-10 minuts i en un radi de 100 metres des de l'últim atac, i així fins que era hora de plegar canyes i entrar a port.
Ara només ens falta esbrinar on s'amaguen els bonítols els altres 350 dies de l'any!
La pesca de bonítols a jig-casting és de les que enganxa, allibera i costa d'oblidar, i més si es fa amb equips lleugers. Probablement des de la costa van poder sentir els nostres crits de descàrrega d'adrenalina i de l'alliberament després d'unes quantes porres. Els carrets xiulaven (moltes vegades tots dos alhora), i les cares de satisfacció i patiment s'anaven alternant cada pocs segons. Això és pesca, senyors!
L'Andreu va poder posar a prova l'equip que ha estrenat aquest hivern: canya Sakura Mazzera 742 MH i carret Daiwa Theory 4000. Un equip de somni que transmet a qui l'usa tot el que passa a l'altra banda del fil, amb sensibilitat però alhora amb una seguretat increïbles, i amb les batalles d'aquests dies ja l'ha mig amortitzat!
A part dels bonítols també vam pescar algun biso, un parell de servioletes de 30 cm a jigging, i vaig tenir una picada d'una bestiota que tardaré en oblidar...
Passejant pels 50 metres de profunditat, amb el fons pla i sense senyals de roques, la sonda em va marcar un petit banc de peixos a 5 metres del fons, i a falta d'idees millors vaig decidir parar-m-hi. Poso punt mort al motor, miro la direcció del vent per saber cap a on anar perquè ell em torni a fer passar per sobre el banc i, un cop situat a uns 20 metres a contra-deriva paro el motor i deixo anar el jig. Repasso mentalment l'esquema i sembla que tot quadra: el jig deu estar baixant molt a prop d'on abans hi havia el banc. Al cap de 10 segons la sonda m'ho confirma: es tornen a veure els puntets a 5 metres del fons! El carret deixa d'escopir fil. Tanco el pick-up i a la segona estrebada la canya no recupera la seva forma esvelta i recta: queda arquejada mirant al fons del mar...
He enrocat? No pot ser... No hi marca cap roca...
Una xarxa?
De cop i volta els cops de cap em contesten la pregunta: són cops de cap espasmòdics, sense patró. La puntera de la canya cada cop s'acosta més a l'aigua, sembla que el peix en qüestió té moltes ganes de viure. El carret respon i xiula amb violència... De cop es fa el silenci: la canya torna a mirar al sol, el carret deixa de xerrar i el fil està de tot menys tens. El baix! Portava un 0,33 per enganyar els bonítols, no un 0,47 pels peixots de les profunditats! De tot se'n aprèn, a la propera no tornarà a passar, segur.
El que sé del cert és que tardaré força a oblidar aquella picada, probablement una serviola d'avançada edat.
Així doncs podem dir que ictiològicament, ha estat una Setmana Santa profitosa i entetinguda.
