Fotos

diumenge, 13 de març del 2016

Aquest va per tu, Martí

Fa dies que dono voltes a aquest post, però em resistia a escriure'l. A algun racó del meu cap encara hi ballaven pensaments d'esperança, i somniava que et trobaven agafat a una roca o que tot plegat era una broma de mal gust i et presentaves somrient, com qui fa veure que no ha passat res. Però al final el pragmatisme mana, i crec que et dec un darrer post al blog del qual sovint n'eres el protagonista.
Recordo el dia que ens vam conèixer. Havíem quedat, via mail, de trobar-nos al port de l'Escala. Jo et veia com un expert pescador, afable, intel·ligent i sobretot obert, que no dubtava a l'hora de donar consells sobre on i com pescar als que en sabíem menys. Et deixaves estar de secrets, enveges i ximpleries i feies de la pesca un art, una ciència i sobretot un acte social. Qui més qui menys, havia llegit algun dels teus llargs, detallats i apassionants relats de pesca, on explicaves meticulosament mil i un detalls i vivències de les teves jornades a mar.
Recordo que el dia abans de conèixer'ns estava inquiet i nerviós, preparant les canyes i els esquers per tenir-ho tot llest i punt: l'endemà aniria a pescar amb el Mestre Tola i tot havia d'estar en perfectes condicions.
Recordo també arribar a port encara de fosc, escoltant Manel a tot drap mentre aparcava el cotxe. Et vaig trobar a tu arran de moll, fent proves amb un dels teus esquers homemade, observant com nedava i com reaccionava als tocs de canya que li feies fer. 
Això sí que ho tenies: mai et conformaves amb la convencionalitat. Sempre provant nous artefactes fets aprofitant plàstics vells, pèl de gos, plomes o el que trobessis per casa. Una ment inquieta, brillant i pacient al servei d'un cos de pescador: un autèntic pescador.
Recordo veure't perfectament afaitat, amb les teves ulleres de muntura prima, i unes botes de canya alta ja calçades. Vaig pensar que eres massa elegant i ben plantat per ser un pescador, acostumats com estem els d'aquest gremi a anar més desmanegats.
El que no recordo d'aquell dia és què vam pescar, i si no ho recordo és perquè no va ser important. Sí que em va quedar gravada, en canvi, la bona estona que vam passar gratant pedres aquí i allà, escoltant embadalit les teves teories sobre els comportaments i hàbitats d'aquesta i altra especie, sobre com moure els esquers... Una veritable classe magistral de pesca, untada d'humilitat i serenor, amb el teu inconfusible saber estar i aquell somriure teu, sempre present.
Amb el temps es va anar quallant una amistat. Vam quedar moltíssimes vegades per anar a pescar plegats, amb l'Andreu i a vegades també amb en David, però d'altres per simplement veure'ns i xerrar. Ai, amic! Com m'agradava xerrar amb tu! S'hi estava a gust a prop teu. Amb aquell sentit de l'humor refinat, intel·ligent i el teu etern somriure, amb el que et posaves tothom a la butxaca. 
Sense anar més lluny, recordo el precís moment en el qual vaig entendre l'àlies amb el que s'et coneixia en el mundillo de la pesca: "Tola". Jo anava rumiant d'on venia: si era un diminutiu, alguna referència geogràfica al poble dels teus avantpassats, o alguna paraula mal pronunciada, però no va ser fins que vas signar un dels teus mails com a "Martí Tola" que ho vaig entendre. Encara ric quan hi penso!
Sempre tenies bones historietes, sempre preocupant-te dels problemes dels altres i pendent de tots. Que si aquest està trist i vull muntar una quedada de pescadors per animar-lo, que si aquell ha estat pare i no dorm per les nits... Estaves especialitzat en l'art d'enviar un Watsap quan ja feia temps que no parlàvem, simplement preguntant i interessant-te per com estàvem, o explicant la sortida d'aquell matí i els empaits que t'havien fet els llobarros desganats. I quan no era un Watsap era una trucada que sempre començava amb un llarg "Joaaaaaaaaaaaaan!!". 
També recordo que et referies a la parella d'algú com "la seva costelleta", expressió que de llavors se-m'ha quedat gravada. Són detalls, petits gestos, maneres de fer i de dir que et definien i que no oblidaré.
I què dir de com parlaves de la Marta i la Mariona. N'estaves enamorat, i es palpava perquè sempre hi feies referència. Era parlar de la Mariona i se't queia literalment la baba. Ens parlaves de com n'estava del seu pare i de com t'idealitzava: "És l'edat, i s'ha d'aprofitar, que no ens n'adonarem i d'aquí a pocs anys ja no en voldrà saber res de mi".
Em costa molt imaginar-me pel que deu estar passant la teva família. La gent com tu no abunda i el buit que has deixat és molt gran. De persones que passen per aquest món llegant una empremta un com la teva no n'hi han tantes, i això ho demostra la gran quantitat d'amics que has fet arreu.
Tot i que vull fugir de tòpics hi acabo caient de quatre grapes, sense remei: la teva ha estat una vida plena i que mereix ser viscuda, i no es pot aspirar a més.
Com em va dir fa pocs dies un amic comú: "sempre se'n van els millors". 
Em sento afortunat d'haver-te pogut conèixer. Et trobo a faltar, amic.