Des que vaig començar a agafar-li el gust al muntatge de mandíbules de peixos, tenia ficat entre cella i cella el poder fer-ho amb la d'un espet. N'havia vist fotos per d'altres blogs i em semblava un crani captivador.
A primera vista em recorda a un dinosaure. M'imagino a l'Spielberg mirant un espet com a model pels seus velociraptors, o aquells altres dinosaures dels quals no sé el nom, més petitets, de la mida d'una gallina, que atacaven en grup i eren igualment mortífers.
Somnis a part, tenia ganes de posar-m-hi. Així que quan l'Andreu en va pescar un d'una bona mida, abans que l'hagués deshamat jo ja havia fet de Herodíes i li havia demanat el cap del bitxo en qüestió...
Ara només quedava posar-se-hi sense por. Havia llegit que era de les mandíbules més complicades de muntar, ja que té una gran quantitat d'ossos i ossets, i a sobre aquests són molt finets i delicats, o sigui que sabent que no seria bufar i fer ampolles ho vaig deixar per les vacances.
Tal dit, tal fet. Vaig bullir el cap de l'espet i el vaig anar desengrunant a poc a poquet, intentant fixant-me en on eren els ossets, i com s'unien. Després d'una neteja acurada amb aigua, vaig passar-los pel bany d'aigua oxigenada concentrada i un cop esbandits d'aquesta, vaig acabar de rascar-ne els cartílags i restes de carn i pell amb un petit ganivet.
Perquè us en feu una idea, aquestes operacions van durar unes 10 hores repartides en 2 dies! Us puc assegurar que semblava un trencaclosques dels bons!
Després de deixar-ho assecar al sol un dia sencer, va començar el muntatge. He de dir que si no m'hagués valgut d'altres fotografies i blogs, no hagués estat capaç de fer-lo. Els ossos de l'espet no són gens intuïtius: no dóna pistes de com s'han d'ensamblar!
Un cop gastat un pot sencer de loctite i un munt d'hores més, vaig donar el muntatge per acabat. A posteriori hi he vist diversos errors, a la propera (si mai em torno a atrevir amb la mandíbula d'un espet), sortirà millor!
Per últim, les capes de vernís pertinents, i per fi... voilà!
