Fotos

dilluns, 7 de novembre del 2011

Muntatge de la mandíbula d'un bonítol

La immensa majoria de vegades l'últim que veiem d'una captura son els seus filets o les seves rodanxes, i sovint acompanyats de patata i ceba o sal Maldon, però com diu l'eslògan d'alguna campanya electoral: "un altre futur és possible".

Sempre m'ha agradat mirar-me bé i investigar els cossos de les bestioles que pesquem: la cara, els ulls, les dents, la columna vertebral... Sembla que així pots descobrir algun que altre secret del seu modus vivendi, i et fas una idea més exacta de contra qui jugues quan ets a mar. Una de les parts que més crida l'atenció és la seva mandíbula: les dents fines i esmolades dels bonítols, les premses d'aixafar musclos de les orades, els ullals de llop dels dèntols, etc. Tots tenen les seves armes preparades per fer la feina per la que han estat dissenyades, i m'encanta mirar-les. Així que com que ja m'havien explicat que era possible perllongar la vida a les mandíbules dels peixos i tenia un dels bonítols que vam pescar l'últim dia a les mans, m'hi vaig posar.

Si no vols posar-te a fer-ho quan estas netejant els filets, el millor és congelar el cap de la bèstia.

Per començar hem de bullir-lo durant uns 45 minuts, i després desengrunar-ne la carn i els cartílags. Jo em vaig centrar en la mandíbula tot i que al principi volia fer-ne tot el cap, però en descobrir els centenars d'ossos, ossets i filigranes que tenen els bonítols a la testa vaig desistir. Així doncs, ens centrem en els 8 óssos que conformen la mandíbula: 4 del maxil·lar inferior i 4 del superior, que podeu veure a la següent fotografia.



Un cop els tenim localitzats, els netegem a fons mitjançant aigua i unes pinces per anar esgarrapant els trossets que la bullida no ha pogut desenganxar. Malgrat esmerar-nos-hi molt, veurem que encara queden restes en les petites cavitats que hi han, i llavors és quan entra en acció l'aigua oxigenada. En necessitem de la concentrada a un 30%, que es pot trobar a algunes farmàcies, i aproximadament un 1/2 litre (per poder-hi submergir tots els ossos). Amb uns trenta minuts de bany hauria d'haver'n-hi prou, ja que si ho deixem massa estona l'aigua oxigenada es comença a menjar l'os i el podem danyar. Tot això cal fer-ho amb guants de làtex, ja que tot i que no siguem peixos del tot, l'efecte que produeix a la nostra pell és el mateix que a la carn de bonítol!

Un cop acabat el bany de bombolles hem de tornar a netejar tots i cadascun dels ossos amb aigua abundant per tal d'eliminar les restes d'aigua oxigenada, que d'altra manera els seguirien devorant. Després ho hem de deixar assecar tot entre 12 i 24 hores.
A partir d'aquí comença l'ensamblatge de la mandíbula. Jo he he fet amb loctite, però a altres blogs recomanen d'altres coles. Libre albedrío.
A la mandíbula superior hem de muntar la dentadura amb un osset finet i allargat, i després ajuntar aquestes dues peces amb les seves simètriques.
Pel que fa a l'inferior, les dentadures s'han d'acoplar a un os punxangut que entra dins del que és l'os de la dentadura, i després repetir l'operació anterior i ajuntar amb la simètrica.







Un cop tenim la cola de la part superior i inferior seca hem de fer l'ensamblatge final. Aquest és molt delicat, ja que la superfície de contacte entre una i l'altra és mínima degut a que els ossos en aquell punt són molt fins. Jo he aconseguit reforçar aquest punt retallant trossos molt i molt petits d'altres ossos del mateix bonítol i enganxant aquests en el punt d'unió per donar-li més consistència, és a dir, usant els petits fragments d'ossos com si fossin "grapes" entre la mandíbula superior i inferior. Això requereix certa paciència, ja que abans de col·locar un altre fragment d'os t'has d'esperar a que l'anterior s'hagi endurit, i així successivament, però al final ha valgut la pena.



Un cop endurit ja només queda el toc final: el vernissatge. Jo he emprat un vernís ceràmic que venen a les botigues d'art per fer manualitats. És força viscós i també haurem de fer servir els guants de làtex, ja que irrita la pell. S'aplica amb un pinzell molt tou per no deixar les marques dels pèls a la mandíbula, i es deixa assecar una horeta. Això li dona un aspecte de os vitrificat i brillant que fa guanyar molt al conjunt.
Per acabar, busquem un petit tall de pedra, llamborda, marbre o el que més us agradi, i ho enganxem amb loctite mateix.









dimarts, 11 d’octubre del 2011

Una mica de tot, poc de res

En línies generals, i excloent els diversos episodis de tonyines, hem de reconèixer que ha estat un estiu força fluixet en quant a pesca.
Hem tret un mega-calamar amb jigg i sense voler. L'episodi va ser força divertit. Estàvem abarloats a la barca de l'Albert i l'Àngel prop de les Medes, i com que l'últim que es perd és l'esperança, l'Andreu va deixar tirada la seva canya "per si cas". Anàvem xerrant i comentant la jugada quan de sobte l'Albert ens crida: "Collons! Mireu la vostra canya!", i en girar-nos veiem la punta de la canya d'spinning de l'Andreu ben doblegada! El primer que vam pensar va ser que amb la deriva el jigg s'havia enganxat a alguna alga o pedra del fons, però quan va haver fet un parell de voltes al carret ens vam adonar que portava quelcom. Us podeu imaginar la cara de sorpresa dels tripulants d'ambdues barques quan vam veure l'obra allargada del calamar apropant-se a la superfície... I tot això a les 10 del matí i amb un sol espatarrant!
A part d'això, també hem pescat alguns petits espets. Aquí cal donar les gràcies a l'Ot per la seva classe magistral, ja que sense la seva ajuda ens hagués costat molt més emprar la tècnica adequada per aquesta espècie. Eren petitots, però va ser d'allò més divertit!

En Dani també ens ha donat indicacions de com fer-ne de més grans, però alguna cosa devíem fer malament, ja que totes les sortides destinades a tal efecte van ser nul·les en resultats.


Últimament hem estat entretinguts amb les llampugues. Fa setmanes que tenim localitzat un banc d'aquests preciosos animalons que no es mou d'una zona d'uns 300 m2. El problema és que semblen no tenir cap gana de res: estan molt i molt mandroses!
Ho hem provat de totes les maneres: amb jigg, amb bucktail, paseantes, artificials, plomes, vinils, poppers, i tota la artilleria pesada que teníem a la barca. I aplicant la combinatòria, cal dir que per cadascun d'aquests esquers vam provar de recollir-los ràpid, lent, a batzegades, vam canviar de colors i tamany, i res. També ho vam intentar en diferents hores del dia, no sigui que quan hi anem nosaltres encara s'estiguin treient les lleganyes, però tampoc anava per aquí l'assumpte.
Finalment en vam aconseguir treure un parell amb els bucktail de Jurela's jigs (magnífic esquer, per cert), i una servioleta molt maca que devia estar apadrinada pel banc de llampugues. Tot el peix va tornar a l'aigua; quan pesin un parell de kg més passarem comptes!


Per cert, algunes s´han tret amb sardina fresca igual que alguns bonitols de bona mida





dissabte, 1 d’octubre del 2011

Estiu de tonyines

Aquest ha estat un estiu de poques però bones captures. L'adquisició d'equips de pesca suficientment potents per pescar la tonyina ens ha obert les portes a intentar-ho, tot i les limitacions de la nostra barqueta.
Hem pescat tonyines, hem practicat la captura i solta, però sobretot ens ho hem passat d'allò més bé! Les sensacions que transmet la pesca d'aquest animal són molt difícils d'explicar a un profà.
Anar a 20 milles de la costa amb la nostra Ocqueteau de 4,85 metres no deixava lloc a la improvisació, i menys quan era la primera vegada que ho fèiem. Vam calcular la distancia que hauríem de fer, el consum, i ens vam aprovisionar de garrafes de reserva per si la cosa s'animava més del que esperàvem. També ens vam assegurar de tenir el GPS a ple rendiment, i sobretot que la meteorologia ens acompanyés. Us asseguro que quan pràcticament no veus la costa i el mar comença a fer-te gronxar sense contemplacions et jures a tu mateix que el pròxim cop t'estudiaràs la previsió millor del que ho faria un opositor a advocat de l'estat!















Hem vist (i tocat) molta tonyina, molta! Durant molt mesos les hem vist pràcticament a tocar de la costa, però malgrat la nostra insistència (no vull ni pensar quantes hores i quants dipòsits sencers hem dedicat a les nostres amigues) ha estat impossible fer-ne picar cap. Molts dels pescadors veterans ens han comentat que feia molts anys que no en veien tantes, i això és motiu d'alegria i satisfacció, però alhora , la estricta normativa aplicada a la pesca recreativa d'aquesta espècie em fa posar de mal humor. Naturalment que s'ha de protegir, però avui en dia n'estan fent un gra massa: per la ridícula quota assignada als recreatius i per la quantitat ingent d'exemplars que hi han. Però això són figues d'un altre paner...
Podem dir que hem estrenat els carrets i canyes que amb tanta il·lusió vam comprar.
Podem dir que ja sabem què és viure un espectacle de la naturalesa: els atacs en superfície que aquests vedells del mar organitzen quan estan actives és quelcom difícil d'oblidar.
Podem dir que hem gaudit veient com es tornen a submergir a l'aigua les tonyines de 15 kg alliberades després de fer-nos cansar de valent (malgrat que alguns no entenguin com pot ser que les tornem a deixar anar).
En definitiva, que han estat jornades molt intenses en tots els sentits, dignes de ser recordades i enyorades durant molt de temps.







dilluns, 1 d’agost del 2011

Un dia inoblidable

Així de clar i català. Podria haver-lo titulat perfecte, però van faltar alguns detalls que no ens deixen definir-lo així.
Aquest dilluns l'Ot ens va acompanyar i estic en condicions d'afirmar que no s'en arrepenteix, ni nosaltres tampoc de que ho fes.
A les 6:45, prenent el cafè al bar, ja em vaig adonar que aquell dia estàvem tots especialment motivats. El dia abans, des de les roques, tant l'Ot com un servidor vam poder observar la mateixa estampa esfereïdora malgrat la distància geogràfica que ens separava. Hi vam veure quantitats ingents de tonyines, actives i agressives com poques vegades. Eren per tot arreu, i molt a prop de les roques. Jo no me'n sabia estar... Tenia unes ganes brutals d'agafar la barca i anar a llançar-los tota l'artilleria haguda i per haver, però el mar de fons que el temporal de llevant havia escampat per tota la costa Brava va fer posar seny als meus instints primitius. Però això no podia quedar així, i la venjança no es faria esperar.
Arribats a aquest punt, quan sembla que encara s'ha d'explicar tot, prefereixo deixar parlar a les imatges, i amanir-les amb un resum: espectacle total.
El peix petit era per tot arreu (les maleïdes barques d'arrossegament es van posar les botes), les tonyines anaven com a boges i es deixaven acostar i temptar a spinning (les moles de tonyina menjaven durant 3 ó 4 minuts sense immutar-se per la nostra presència), els bonítols i les melves també es van afegir al festival...
Amb tot aquest esvalotament el mar semblava una rambla de peixos: moltes vegades havíem de triar entre 5 ó 6 pajareres per anar, i tot i intentar prioritzar els empaits de bonítols vam tenir 7 picades de tonyina.
7!!!! De totes elles tansols una va pujar a bord. L'Ot s'hi va barallar durant 20 minuts, i la pobre no es va saber estar dels seus encants... Fotos de rigor i a nedar altre cop!
També van caure 3 bonítols i una melva petitona. Cal dir que la diversitat d'esquers va ser brutal: les tonyines ens van picar amb jiggs, pasejants, bucktails, culleretes i rapales, i els bonítols amb jiggs, vinils i rapala.
En fi, que parlin les imatges, que ja m'he enrotllat massa i sobren les paraules!


























dilluns, 13 de juny del 2011

Puenting

Avui havíem quedat amb la Teia i la Montse per anar a pescar. Feia temps que no venien i ja tocava! El problema era que les previsions meteorològiques no eren massa optimistes, però tot i així a les 8:00 sortíem de casa.

En arribar a la barca, i abans d'arrencar el motor hem mirat cap amunt i en un atac de clarividència hem decidit prendre un cafè per veure com evolucionava el temps, ja que estava tot molt tapat i escoltàvem trons a la llunyania. Tal dit tal fet, i al cap de poc ja plovia a bots i barrals i llampegava. Hem estat fent-la petar fins que ha deixat de ploure (cap a les 11:30), i llavors hem decidit anar cap al nord perquè cap a les Medes estava encara molt ennuvolat.

Hem anat a la desembocadura de la la Muga, i al cap de 20 minuts de fer el curri ens ha picat un tallahams d'uns 3 kg (aproximadament, perquè no portàvem bàscula) que ha fet xiular el carret d'allò més!

Hem fet les fotos de rigor i l'hem tornat a l'aigua, no abans de recordar-li a cau d'orella que quan pesi els 10 kg ens tornarem a veure les cares...

Només hem vist un empait més en tot el matí, i ens n'hem tornat cap a port a les 13:30.

D'això s'en diu arribar i moldre, ja ho deia Juli Cèsar!




dissabte, 21 de maig del 2011

21-5-2011



Avui hem sortit de port cap a les 8 i amb el sol escalfant de valent des de primera hora. La idea era anar cap a Medes i de dret cap a la Gola del ter on la setmana passada hi varen treure un molt bon exemplar de tallahams i uns quants mes que es varen escapar.



Quan hi hem arribat , uns quants companys del forum ja voltaven per la zona i semblava que no hi havia massa activitat, fins i tot algun d´ells ja desistia i anava a provar cap a un altre lloc, pero com sempre, lluny de desanimar-nos , hem muntat un parell de canyes al curri amb Halco blau i un rapala semblant a una llisa.



En començar a passejar, ens posem a 3 nusos i anem a buscar els 3-4 metres de fondaria i com que aixo del curri es força avorrit, en David llença la seva canya amb el popper Saltiga i en pocs moments ja l´hi han enganxat .



Tot i que al principi semblava una cosa "normaleta", mica en mica hem anat veient que allo era una peça seriosa, de les que fan aficio. Es tractava d´un tallahams d´uns 80 cms. de llarg i que deuria pesar uns 8 kgs.

Amb l´esperança de tenir algun atac mes, hem anat fent voltes amunt i avall perque sabiem que encara hi havia mes bitxarracos pels voltants, pero aixo avui no ha passat.

Tambe hem anat a donar la volta cap a les Medes per si es veia alguna saltada de bonitols o tonyines, pero avui ja ens donavem per satisfets a la vista de com estaba el tema de les captures entre els altres companys del forum.

La propera sortida no sabem que ens depararà, pero una captura com la d´avui ja ens tocava despres de quasi 3 setmanes de "porres" darrera les tonyines que sembla que hagin desaparegut per art de magia

dissabte, 9 d’abril del 2011

Espectacle de bonítols i tonyines

El dia abans vaig passar-me pel port per comprovar el nivell de la gasolina i vaig veure a la bocana quelcom que fins llavors mai havia vist: centenars de llises grosses nedant a la superfície, ben agrupades. Feia un dia d'escàndol, i vaig trucar a l'Andreu per comentar la jugada, les possibilitats per l'endemà i els rumors/tàctiques de la setmana. Com sempre, ens veuríem dissabte a les 7:00 al bar dels Pescadors. Tal dit, tal fet. Al bar vam decidir dues coses: l'objectiu serien els centenars de tonyines que des de fa unes 3 setmanes volten prop de la costa, però no renunciaríem a intentar fer bonítols i sorells, ja que ens havien dit que algun que altre ja es començava a tocar pel sud. Sortírem de port amb la vista clavada a l'horitzó per detectar els ocells que ens delatessin les nostres estimades (però últimament odiades) tonyines, i abans d'arribar a les Medes vam veure unes saltades: bonítols! Un bon banc que s'estava fent un festival de mini-seitó, i on hi vam fer el primer bonítol del dia. Feia tant que no sentíem xiular el carret que gairebé ni ens en recordàvem!

El banc es va anar movent de nord a sud, direcció a les Medes, i nosaltres ens vam interposar entre ells i la reserva perquè ens passessin per sota la barca i així tenir més oportunitats per llançar. Però malgrat la insistència de seguida vam veure que no es comportaven com a la tardor: la relació picada/llançada era extremadament petita comparada amb l'octubre - novembre, va ser llavors quan ens ens vam adonar que ens tocaria treballar-nos-ho a fons. Finalment el banc va entrar a la reserva però com que preveiem que seguiria el seu rumb cap al sud, vam començar a fer cas a les tonyines. Això sí que és un misteri... Centenars de tonyines menjant i fent empaits i saltades, alguns dels quals duren un parell o tres de minuts, i no hi ha maneres! Ho vam provar amb jiggs grans, jiggs petits, poppers, "paseantes", al curri amb ploma i amb rapala profunditzador. Tota l'artilleria disponible sembla poca per aquestes bèsties, que no li fan el més mínim cas als nostres esquers. Les últimes setmanes hem tingut oportunitats que semblen de pel·lícula: una mola de tonyina menjant agressivament, hi llancem l'esquer just al mig, elles segueixen saltant i menjant on ha caigut l'esquer i ni així piquen... Uns diuen que van molt tipes, d'altres que estan menjant "krill" i no en volen saber res de esquers amb forma de peix, d'altres que a spinning se'n han tret, d'altres que al curri... Cadascú amb la seva teoria, però la realitat és que nosaltres (i tothom qui coneixem que ho ha intentat últimament) no sabem el que és una picada de tonyina en aquestes èpoques de l'any. Justament ara que estan a tocar de la costa no piquen, i a l'estiu que és quan estaran més actives i picaran resulta que els haurem d'anar a buscar a 15 milles...Capricis dels animals!


Tooootal, que després d'intentar-ho una bona estona amb les bèsties i gastar mig dipòsit perseguint-les infructuosament ens vam adonar que els bonítols començaven a sortir de les Medes i vam anar cap allà. En vam fer 4 més. Però la cosa estava realment estranya: el banc de bonítols era immens (hi havien desenes de saltades alhora) i els exemplars que vam pescar anaven plens a rebentar de sonso petit. És això el que ens fa creure que els responsables d'aquesta explosió de vida de centenars de tonyines i bonítols són aquests petits peixets(dels quals n'hi deu haver milions) i degut a aquesta abundància els depredadors van tips i no piquen tan fàcilment com de costum.


Després del 5è bonítol embarcat vam tenir la primera urgència mèdica des que tenim la barca, ja que en David es va clavar un ham al dit mentre intentava deshamar-lo. Com que vèiem que treure'l no era fàcil i érem davant l'Estartit vam decidir plegar canyes i anar a demanar ajuda al port, on ens van informar que no hi havia ningú entès en primers auxilis perquè encara no estàvem en època d'estiu (definitivament encara som un país bananero). El fet és que el nostre àngel de la guarda particular va ser l'encarregat del bar del Club Nàutic, que primer es va oferir a portar a pare i fill al CAP, i en veure que estava tancat els va donar la clau del seu cotxe tot dient: "Estic sol per atendre el bar, us deixo la clau del cotxe per anar a la farmàcia; allà us podran ajudar". Coses així només poden passar als pobles! I la veritat és que a la farmàcia els van donar un bisturí i en David tot sol va poder arreglar-se els desperfectes. Després d'haver-nos passat prop d'una hora al port, veure en David patir, mirar el rellotge i llegir-hi les 12:30 i portar 5 bonítols a bord el més normal hagués estat plegar veles i anar cap a port, però els Goy som els Goy, i vam seguir fent treballar els jiggs un parell d'hores, amb un altre bonítol com a resultat.


Així doncs, el jornada va acabar al voltant de les 16:00 de la tarda, amb 6 bonítols a bord i amb les cares cremades pel sol però amb un somriure dibuixat que no ens el va poder esborrar ni la gana per no haver dinat.

dimecres, 16 de març del 2011

Recull del que no hem publicat

Per cansament, mandra o distraccions vàries no vam penjar les fotos d'algunes de les sortides que hem fet últimament. És més, d'alguna sortida ni tan sols en tenim fotos, així que ta i com diu el refrany: "millor tard que mai".









Últimament només hem tret pops, calamars i alguna que altra sípia.No en tenim fotos perquè els cefalòpodes, un cop morts i plens de tinta, no són gaire fotogènics...