Fotos

dimecres, 29 de desembre del 2010

Dofins i bonítols

Avui cap a les 8 sortíem cap a baix amb l'esperança de veure més activitat per alguna raconada que ja coneixem, i per l'estat del mar, la cosa prometia .
Ocells a dojo amunt i avall , ens feia pensar que estaven nerviosos i afamats. El mar amb aquella quietud que delata qualsevol xip- xap que et posa en alerta , i els vuit ulls que érem sobre la barca rastrejant a tort i a dret , donant els primers fruits cap a les 10. Prop de les roques trèiem un bonítol de quasi 3 quilets.
Mar endins es divisen les primeres pajareres típiques que al acostar-nos es desfan. Aixi hem voltat una estona pensant que eren les "senyores" per la velocitat a la que es movien, però en una d'aquestes se'n ha format una de les de veritat i els veiem saltar. Al poc de llençar, PATAMMMMMMM, un altre bonítol un xic mes gran que l'altre.
Hem seguit buscant-los, però res de res , com si s'haguessin fos, ni ocells, ni bonítols, ni "allò que estira tant".
La raó de tanta desolació l'hem trobat a la llunyania amb els admirats dofins. Quin espectacle veure'ls de ben a prop gairebé a tocar de la mà. Els hem estat fent fotos, vídeos, i disfrutant dels seus salts i jocs al voltant de la barca. Aquestes bestioles son els reis del mar, i els admiro i respecto.......... snif, snif, snif, encara que quan hi són vulgui dir que s'ha acabat la pesca.
Un altre dia serà!


diumenge, 21 de novembre del 2010

La paciència, la anhelada

Avui hem sortit tard, molt tard. Cap a les 8:45 sortíem de port, i hem anat de dret cap al sud, al lloc de sempre. De camí cap allà hem notat el mar de fons fruit del vent de garbí d'ahir a la nit. La cosa estava una mica esbalotada, però només les aigües, ja que no hem vist ni cap saltada i cap indici de gavina menjant.
Arribem a lloc i res, ni tan sols la sonda marcava activitat. Hem decidit fer anar els jiggs a fons, a veure si gratant les profunditats podíem fer-los sortir de l'estat letàrgic, però ni tan sols el popper d'en David els ha fet reaccionar, així que hem posat rumb a la Gola, a la recerca dels últims palometons.
De camí cap allà, ens hem trobat a uns forereos. Ells també venien de la Gola i les Medes i han vist tonyines... La paraula màgica! Ha estat sentir tan dolç i magnífic mot i a tots tres se'ns ha passa la son de cop!
Efectivament, entre la Gola i les Medes hi havien les inseparables companyes de les tonyines: les baldrigues. Un estol gran, dels que fan patxoca! I de cop, lluny unes saltades... Temps d'acostar-s-hi i ja s'havien evaporat. Aquest cop eres 300 metres més enllà, i la mateixa pel·lícula: ni rastre. Al cap de 5 minuts el mateix a les nostres esquenes, però abans d'arribar-hi les baldrigues ja reposaven sobre l'aigua, i la sonda era un desert. I així, amunt i avall hem estat mitja hora, el temps necessari per tornar a corroborar que les tonyines són molt més ràpides que nosaltres, i que si no s'estan fent un veritable festival de sardina millor ni intentar de seguir-les!

Així doncs, hem anat a el que anàvem: de dret cap a la Gola. Allà també hi regnava la calma i la tranquil·litat, i els poppers i jiggs semblaven l'únic amb forma de peix a la zona, i al final hem decidit tornar al punt de partida a buscar més activitat.
La veritat és que ens ho hem trobat tal i com ho havíem deixat: buit. Ho hem provat de totes les maneres que sabem, però res de res, i el pitjor és que els foreros que ens hem trobat tampoc havien tocat escata. Així doncs, a les 12:00 ens hem donat per vençuts. No veure ni una saltada, ni una pajarera ni res de res havia pogut amb nosaltres, i hem decidit anar cap a la platja d'Empúries a provar la sèpia. Però un cop arribem allà truquen a l'Andreu, era en Joan, del fòrum: "Estan aquí! Allà on ens hem vist per última vegada! Correu, veniu!".

I llavors ha estat com un frenesí, com en Millet veient un bitllet de 500€: gas a fons! Al cap de 10 minuts érem allà, i els que ens havien trucat n'estaven treient un. Un parell de gavines han deletat al banc i hem fent anar els jiggs com sabem. Res. Han desaparegut... Al cap de 15 minuts un parell de gavines marxen volant d'unes roques en la mateixa direcció i ens delaten una petita pajarera arràn de roca! Al principi no sabíem si marxaven per anar a la pajarera o perquè estaven acollonits per un mega-voltor que ha aparegut volant força baix. Sí, sí, un voltor arràn de mar... No, si al final lo del canvi climàtic serà veritat!
En fi, que hem anat a la pajarera i després d'un parell de tirades i veure com a la barca d'en Joan en treien un altre, en David n'ha tret un de ben maco! Feia temps que no treia cap bonítol i ja li tocava! Felicitats! Ha fet 3.100 gr,i la Montse en pot donar fe:
I just quan semblava que es formava una altra pajarera darrera la barca d'en Joan i engeguem la barca per acostar-nos-hi l'Andreu crida: "Para, para! Que en tinc un!". Ell encara tenia el jigg dins l'aigua en el moment d'arrencar i amb l'embranzida del motor el jigg es deu haver fet encara més irresistible pel pobre bonítol... Segon a bord! De mida, igual al primer.
Després d'això hem estat donant voltes per la mateixa zona, però no hem vist res més, i les nostres estimades ja feia estona que ens esperaven a port, així que hem tornat amb un parell de bonítols ben formosos!
Moraleja: si haguéssim tingut més paciència ens hauriem estalviat unes milles i segurament haguéssim pescat més.

diumenge, 14 de novembre del 2010

La festa se'n ha anat a un altre lloc...

El dia abans li vaig enviar un sms a en Martí per temptar-lo, i el pobre hi va caure de 4 grapes! És el que té això de la pesca: és addictiva fins a extrems insospitats. Vam quedar a les 6:30 a l'Escala. Tenint en compte que ell viu a BCN, hom es pot fer una idea de l'hora que es va haver de llevar, oi? Doncs un servidor, que viu a 30 min. de l'Escala es va adormir! Va haver de ser la Montse qui a les 6:20 em diu: "Tu no hauries d'estar passant per Viladamat a aquestes hores???" I jo, en un atac d'histèria i pensant en la gràcia que li deuria fer a ell que arribés tard, vaig començar a recitar el nom de les defecacions en tots els idiomes que em sé expressar.
Vaig marxar volant de casa, i després de trucar a l'interessat per intentar excusar-me i imaginar-me'l morint-se de fàstic al port mentre m'esperava, vaig batre el meu rècord Girona - L'Escala: 25 minuts.

Un cop allà hi vaig trobar a un munt de "foreros" esmorzant, i després de disculpar-me vam anar per feina. Només sortir de port vam veure moviment damunt l'aigua. Devien ser petits peixets (després ens van explicar que sorellets), tot i que les gavines estaven força actives. Quatre tirades per anar escalfant però res de res, així que decidírem anar cap al sud, ja que la previsió era de VENT FORT DE XALOC abans de migdia. Vam estar tot el matí provant-ho tot i de totes les maneres: abans i després de les Medes, resseguint la costa tot mirant el fons i buscant qualsevol indici de saltada, a spinning, jigging...però res de res. També ho vam provar a la Gola del Ter, on la setmana passada hi van fer un parell de palometons dels macos. Vam fer anar els poppers i rapales i res de res. Per últim vam provar de fer el curri per la platja de pals, però la sonda no marcava ni el plàncton: estava tot mort.

En aquest punt va ser on va sorgir la veu de la sapiència: "Si no estan actius, deixem-nos d'artificials i passem al plà B: naturals!". Efectivament, en Martí, molt més expert i previsor que un servidor havia portat gambeta i sardina, i ens vam posar a temptar als ciutadans de les profunditats com jo no ho feia des de molt de temps ençà: plom a fons, sardina ben hamada i a esperar la picada.

Com sempre que provo quelcom nou, jo era força escèptic. Pensava que si fins llavors sempre ens havien funcionat els jiggs, aquell dia no tenia per què ser l'excepció, i si no trèiem res doncs dues pedres. En canvi el seu raonament era el d'amortitzar al màxim les sortides, i aconseguir pescar, d'una forma o d'una altra. Li vaig haver de donar la raó, ja que al cap d'una horeta veient com els serranets i companyia només hi deixaven l'espina a la sardina, li van fer una picada de les maques i la seva canya es va doblegar: "agafa el salabret que això va en serio!". Tu diràs si anava en serio! Un pagre preciós! És curiós, ja que va sortir de l'aigua amb unes franges negres verticals molt marcades, però al cap de mig minut fora l'aigua les va perdre...

I així, de sardina en sardina i tiro perquè em toca, vam seguir fins cap a les 15:00 sense gaire més èxits que una bona picada a la meva canya i un parell de serrans que foren destinats a esquer viu per atraure a alguna bèstia. Les notícies que ens arribaven de la resta de "foreros" tampoc eren massa esperançadores, i això tampoc ajuda... A les 16:00 ja érem a port, ja que el mar començava a estar esbalotat i havíem quedat amb l'Andreu per anar menjar quelcom i anar a pescar calamars. Vam pensar que ja que els peixos no volien de dia, potser els cefalòpodes ens arreglarien la nit, i a les 17:30 ja tornàvem a sortir. El mar estava ple de burrets i el vent i les onades començaven a emprenyar, però com que no havíem d'anar molt lluny no ens vam fer enrera. Uns dies abans ens havien dit: "S'en treuen com si res: amb un parell d'horetes en fas 10 ó 12 cada un". I un ou de trencalòs! Ni una punyetera picada! Érem 3 canyes a l'aigua, la sonda marcava una activitat paranormal, com si hi hagués la plaça de Tian'anmen sota la barca, i els molt cefalòpodes (a partir d'ara ho faré servir d'insult) no ens van fer ni una sola picada! Després de les dissertacions oportunes vam decidir que la lluna creixent que hi havia tenia un 25% de culpa, el Migjorn - Xaloc un 45% , i la Belén Esteban i en ZP es repartien el 30% de la culpa restant.
Resumint: un dia sencer al mar molt pobre en pesca, però que gràcies a en Martí i l'Andreu va ser divertit i enriquidor!

diumenge, 7 de novembre del 2010

La festa continúa!

Aquest cop vaig arribar tard...Havíem quedat a les 7:00 al bar, però es van conjurar la boira i uns belgues que no sabien posar gasolina per fer-me arribar tard, i vaig acabar demanant el cafè a les 7:20.
En David estava enfadat pel retard, i amb raó! Les captures dels darrers dies havien fet que s'instalés entre nosaltres un nerviosisme, un cuquet que ens deia que aquell dia havia de ser especial.
Vam començar fent el curri cap al sud, des de la bocana fins a illa Mateua però com sempre que fem el curri, el resultat va ser nul. Un cop ens vam adonar que aquesta no és la nostra millor tècnica per pescar, vam apretar el Suzuki i vam anar a petar on el dia abans havíem tret els 2 bonítols amb els gavinaires. Ja no hi havia tanta corrent com el dia anterior, però la boira havia fet acte de presència i mica en mica s'anava espesseint. Unes voltes per la zona i de seguida vam veure saltar els primers bonítols. Tot i això no vam ser capaços de clavar cap bonítol després de fer anar els braços una bona estona sense resultats ni indicis. El que sí que vam treure és un tros de sorell (jo crec que el més gran que hem tret mai) que devia ser company de batalla dels seus cosins grans, els bonítols. Un cop palesa la poca activitat que hi havia, vam decidir fer la excursió més llarga que hem fet fins a dia d'avui: vam decidir anar fins Palamós. De fet, vam arribar fins a Les Formigues (unes 19 milles des de l'Escala), pensant-nos que per allà hi podria haver més activitat que per la zona on acostumem a moure'ns, però la veritat és que estava força més desert. No vam veure cap saltada ni cap ocell que tingués pinta d'estar pescant, i el record de les saltdes de primera hora ens va marcar el rumb de tornada just quan començàvem a divisar el Port Marina.
Tornada cap al nord a velocitat de creuer, i un cop arribem a la zona, vam provar d'anar al "lloc de les llampugues", sense que fructifiqués la intentona...
Així que tornàrem altre cop al principi, al lloc de les saltades, i només arribar: patam! Saltades altre cop! Deixem baixar el jigg de 60 grs uns 7-8 segons i en clavo un!

Semblava que estirava més que el del dia anterior, així que el vaig cansar una mica, mentre en David i l'Andreu m'esperaven pacientment, ja que la pajarera s'havia traslladat uns 100 metres i no hi podíem anar fins que jo acabés... Finalment el vam pujar a bord i vam seguir la pajarera. Els ocellots desapareixien ràpidament, però els bonítols anaven sortint cada mitja hora, ara aquí, ara 200 metres enllà cap al nord, ara 300 metres cap al sud...Amb una d'aquestes van sortir a un cap, i un cop allà ens vam veure envoltats per la famèlica mola de depredadors, cosa que va crear un ambient d'excitació a la barca com poques vegades recordo. En una de les llançades en vaig clavar un, però l'anella que subjecta l'ham triple es va trencar... En una altra l'Andreu en va clavar un altre, i després de lluitar-lo una estona i pujar-lo a bord va deixar anar un crit d'alliberament, de satisfacció i plenitud ictiològica: bonítol a la saca!

En David ho va provar amb poppers i rapales, però les bèsties no li feien massa cas. Així que va tornar a canviar al jigg tradicional i també va tenir una picada que el final no es va poder materialitzar...
L'Andreu, mentre el trucaven (i, per tant, no podia recollir la canya perquè tenia una mà ocupada), va pujar un pop! Si, si; un pop pescat a jigging!

Vam estar una bona estona més esperant nous indicis, però semblava que el banquet havia acabat, així que vam decidir anar a les Medes i vam comprovar que el festival no s'havia traslladat a aquelles contrades. Aquesta va ser la última intentona, ja que després d'això vam tornar a port contents, molt contents!

dissabte, 6 de novembre del 2010

Divendres 5/11/2010

Aquest cop, aprofitant que l'Oriol tenia festa el divendres, en Miquel i jo ens n'hem agafat, fent ús dels últims dies de festa que ens queden del 2010.
Entre pitos i flautes, sortim a mar cap a les 8:00, i comencen les conyes sobre les pajareres: "deu n'hi do llevar-se a les 6:30 per anar a perseguir gavines...deu n'hi do!", "per comptes de pescadors ens hauran de dir gavinaires!", i d'altres per l'estil que millor no reproduir en aquestes línies...
En Miquel és bastant escèptic i en canvi l'Oriol, com que ja ho va tastar l'altre dia, es mostra confiat. Tan bon punt sortim anem cap al sud amb la vista posada al cel per detectar qualsevol moviment de les gavines, gavians i baldrigues, i també a les saltades que hi pugui haver a la superfície de l'aigua delatant els peixos. Hi ha molta corrent, el jigg i la barca semblen tenir vida pròpia... Arribem fins a les medes i no hi ha cap rastre de moviment, amb la qual cosa decidim fer el curri vorejant la reserva mentre aprofitem per esmorzar. Quan se'ns acaba la paciència decidim tornar a donar un volt prop de la costa, i és llavors quan comencem a veure saltades, ocells excitats i moviment! En una de les saltades, tiro el Hart i al cap de dues recollides m'el claven! Ja tenim el primer a bord!


A partir d'aquell moment en Miquel entra en un estat d'excitació i comença a deixar-se de conyes sobre les gavines per passar a ser l'home-jigg, tal com si fos un nàufrag que fa dues setmanes que no menja. L'Oriol, en canvi, segueix al mateix ritme que ha començat, sense defallir. Al cap de poc tornem a veure el pati esvalotat: els bonítols han acorralat al peix petit i ambdós salten fora l'aigua. Però l'atac dura pocs segons, i quan arribem al camp de batalla ja no hi ha cap rastre. Tot i això sabem que els depredadors han d'estar per allà, per la mateixa zona però cap avall, més profunds, així que tots tres tirem la canya i deixem baixar els jiggs més avall, i...PAM! En Miquel multiplica per 3 el seu estat d'excitació! El seu carret comença a xiular i l'ombra blavosa de la bèstia comença a fer cercles sota la barca...Un altre bonítol!


Després de pujar-lo a bord seguim fent anar els jiggs per la zona per veure si tornen a sortir, ja que ara li toca a l'Oriol treure'n un. Però per més que ho intentem sembla que ja estan tips, i decidim provar als biòtops. Allà la sonda no marcava pràcticament res, i al cap de mitja horeta els tres estàvem pensant més en el dinar que en els peixos...

Així que cap la 13:00 donem per acabada la jornada i entrem a port cansats però amb cara de nen amb sabates noves!

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Ha començat la temporada del bonítol, 23/10/2010

Coincidint amb l'arribada dels jerseis i les jaquetes al carrer, sembla que ha començat amb força la temporada de l'invitat d'honor, el gran desitjat, la més preuada de les nostres captures: el bonítol.
El primer va arribar el dissabte 23 d'octubre, acompanyat per l'Oriol (que era la primera vegada que pujava a la barca). Un dia de mar plana que va començar molt bé, ja que a la sortida del port hi vam trobar una pajarera immensa, de les que duren i duren. Érem unes quantes embarcacions fent anar el jigg amunt i avall, però no hi havia maneres: era un banc d'oblades. Això sí, entre aquests petits indesitjables hi havia bèsties de les que ens agraden, ja que uns companys del fòrum ens van venir a trobar i ens van fer posar el pitet explicant-nos que hi havien tret un bonítol abans que nosaltres hi arribéssim.
Això ens va donar ànims, i quan ja s'havia esfumat tota pluma vivent davant del port vam veure una saltada a prop de la sabata que ens va fer engegar el motor a corre-cuita. Un cop allà, deixo baixar el jigg a mitja alçada, i a la que tanco el carret...PAM! Una bona clavada i el primer bonítol de la temporada cap a la saca! Feia molt que no sentia xiular el carret d'aquella manera, i a sobre, aquell bonítol era l'estrena seriosa de la nova canya...Si a això li afegim la cara d'incredulitat de l'Oriol (acostumat als sards i serrans des de roca), l'escena va ser d'aquelles que costa oblidar

.
Després d'això vam continuar veient saltades, però era peix petit, no eren les agressives envestides de bonítol, i malgrat acabar amb els braços destrossats, no hi van haver més picades.
El segon moment màgic del dia va ser la trobada amb un banc de dofins molt enrollats que ens van estar acompanyant una bona estona mentre jugaven amb la proa saltant a l'estil Hollywood. Aquí sí que la cara de l'Oriol era per emmarcar-la, i de fet ell va fer un vídeo de l'escena des de proa que no té pèrdua, i que penjaré al blog quan descobrim com carai es descarrega del mòbil...

dilluns, 4 d’octubre del 2010

AIXO ES UNA PASSADA 2-10-2010

Havíem quedat d’hora (a les 6:30 a la barca) per aprofitar millor el matí i ser a lloc quan sortís el sol, ja que les previsions de vent marcaven que a partir de les 11:00 entrava vent fort de xaloc i hauríem de plegar aviat.
Abans de sortir de port ja havíem decidit que aprofitaríem que era d’hora per fer el curri davant del port, per si ensopegàvem amb algun espet dels quals ens han explicat que aquest sistema i aquesta hora són els idonis per enganyar-los. I tal dit tal fet: dues canyes a l’aigua, amb una rapala de fons i l’altra de superfície. Un parell de passades per les bocanes del nàutic i l’espigó del port però ni rastre d’escata, i com que ja començava a clarejar vam decidir anar al grà.
Anem als biòtops i tot parat: la sonda estava en coma cerebral, el mar no marcava cap tipus de moviment i de les gavines ja no en recordàvem ni el color. Tres quarts d’hora fent anar els canells i res de res, així que decidim anar tirant cap a les Medes per veure si la colònia d’ocellots ens marquen el camí de l’èxit. Un cop allà decidim provar a un lloc on un mes abans vam ensopegar amb un banc de llampugues petites. La primera tirada i tres picades de cop: llampugues! Estàvem al bell mig d’un banc de llampugues d’una mida considerable que no paraven de picar els nostres jiggs, i ens feien gaudir a nosaltres i patir als frens dels nostres carrets. Quan una llampuga mossega el jigg, el carret comença a xiular de mala manera. Però el millor són els salts que fan fora de l’aigua per intentar desfer-se dels hams, normalment sense massa èxit...És com haver pescat un peix vela de petites dimensions, i és una sensació de les que fan alliberar adrenalina a litres a la matèria gris, us ho asseguro.





El fet és que si la corrent ens allunyava més de 50 metres del punt marcat ja no obteníem cap resultat, així que ens vam passar mig matí cremant gasolina per contrarestar la deriva. Van ser una hora i mitja de les divertides: picades, saltades, moviment...Dels dies que fan afició. En total en devíem treure unes 15, de les quals ens en vam quedar 5 (les més grans i ofenoses), i la resta se’n van tornar a l’aigua, a engreixar-se per poder-ne seguir gaudint la propera vegada.

De cop i volta, mitja hora sense cap picada ni cap senyal de vida de les llampuges...Semblava que l’exèrcit verd s’havia cansat de veure minvades les seves tropes i se’n havia anat a un altre camp de batalla, però de cop vam veure una cosa que ens va fer entendre el perquè de l’aturada de l’activitat i que ens va deixar tremolant i amb la suor fred al front. A uns 50 metres de la barca van saltar tres vegades uns tonyinots immensos perseguint les llampugues. La imatge era digna del National Geographic, o potser era al revés: el National Geographic era digne de captar aquella imatge. Vam veure com uns monstres que passaven de llarg el metre i mig saltaven completament fora de l’aigua, podent-les veure de cap a cua, i a dos pams de la seva boca les llampugues que nosaltres intentàvem pescar saltaven més d’un metre i mig fora de l’aigua, intentant escapolir-se de la boca d’aquells vedells marins amb motor de míssil nuclear. Una imatge que se’m quedarà per sempre gravada a la retina...
Vista la magnitud de l’enemic, vam caviar ràpidament el jigg d’una canya per un mega-rapala per intentar una bogeria: donar caça al caçador. Els intents, però, van ser en va, i ja no vam tornar a tenir notícies ni de les llampugues ni dels vedells. Així doncs, resignats i alhora contents per un dia tant mogut, vam fer cap a uns biòtops més deserts de l’habitual, que ens van servir per dir l’adéu definitiu a un dia de pesca notable tirant cap al memorable.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Dissabte 21 d'agost de 2010

El dia abans a la nit estava tot planificat: a les 5:00 quedem a l'Escala per passar a recollir a l'Andreu i en David, a les 5:30 estem a Empuriabrava, i a les 6:00 estem sortint per la bocana.
El plà era passar del Cap de Creus per veure si hi havia moviment, ja que de l'Escala a les Medes els dies anteriors havia estat tot molt parat: semblava un funeral de peixos, i vam pensar que sortint de la massificació i anant al Nord podríem tenir més oportunitats.
La veritat és que vam veure sortir el sol acompanyats de dofins, cosa que no ens va fer gens de gràcia pel que comporta per la pesca: si hi ha dofins no hi ha els peixos que nosaltres busquem perquè aquests últims són vés a saber on morts de por!
Sí que és veritat que veure'ls va ser un espectacle, i sentir com respiren encara més.



Vam decidir deixar-los enrera i anar al fondal a provar sort. M'havien explicat que a no gaires milles del Cap de Creus hi havia un canvi sobtat de profunditat, i que molt sovint s'hi veia allò que estira tant, així que com que no hi havia cap mena de pajarera ni cap indici de res amb escata vam seguir les senyes. El primer que va passar va ser que la sonda es va tornar tonta de cop. Estàvem a 120 m de profunditat i de cop i volta comença a marcar coses rares fins que deixa de marcar...Definitivament estàvem al fondal: de 120m a 900 en un no res!

Allà ens vam deixar portar per la il·lusió i vam muntar la canya de curri per si sonava la campana, però per la falta d'indicis vam plegar-la aviat i ens vam passar a l'spinning a prop de roca.


Res

Res
Res

i Res de res! Ni una punyetera picada! Com els nens que es senten culpables, com els gossos esporuguits amb la cua entre cames, vam tornar mica en mica cap al Golf sense deixar d'intentar-ho ni un moment. Un cop allà hi vam veure saltar bonítols, però més del mateix: ni una picada... Vam canviar de zona i li va tocar el torn als poppers, però la història es repetia monòtonament...Al final, un cop tocada la 13:00 vam rendir-nos a l'evidència: aquell dissabte no era un dia per pescar. Potser per les 300.000 barques que hi havia xerbotant l'aigua? potser perquè la setmana passada els d'arrossegament van arrassar amb milers de kg de bonítols? Potser no fèiem bé quelcom? Tot pot ser, però aquesta és la gràcia de la pesca, que no ho fas quan i com tu vols, sinó que Neptú decideix el destí dels seus súbdits sense preguntar-nos a quina hora ens hem llevat ni si aquell dia tenim o no molt de "mono".

dijous, 12 d’agost del 2010

13 d¨Agost de 2010 Emocions fortes cap. 1

El que havia de ser un matí de pesca de 4 sorells, bisos, i amb sort algun bonítol es va convertir en una jornada de pesca intensiva de la tonyina gegant (... i comencem a posar nom a les coses perque potser per les fotos algú no ho tenia clar).
Feia 3 dies que rondava a prop i s'havia deixat veure. La bèstia tenia gana i s'apropava a les barques a buscar el seu dinar. Cada dia a la mateixa hora.
El primer dia va ser dissabte, erem dues barques, la bala perduda i el caproig. De cop veiem uns salts i rapidament ens hi acostem a veure si enganyavem aquells peixots amb els nostres jigs. Eren tallams, el que no sabiem era que no eren ells els deprededors sino la presa. Aviat ho varem descobrir. Sota la bala perduda es dibuixava una ombra negra, feia més de dos metres i en kruskis va pensar que era un tauró.
El segon dia va ser a l'endemà. Vaig sortir amb el caproig, va ser un dia de molta activitat. A mig mati duiem al sac unes 40 peces entre bisos i surells. Abans de plegar però varem voler anar a veure si tornàvem a veure la bèstia, i la vam trobar. Però aquesta vegada s'ens va apropar més i li varem veure les aletes grogues que la feien inconfusible, era una TONYINA GEGANT. Per fer-la apropar li començarem a tirar tot el peix que portavem ben trossejat. I talment com un aspirador escombrava tot quan li tiràvem. Aquell dia erem tres barques, cap de nosaltres anava equipat per reptar a la bèstia, però les ganes ens feiem somiar. La primera barqueta li va enfilar una sardina en una canya de fireta. I la il.lusió del nen que aguantava aquella canyeta al veure que l'animal li buidava el carret va quedar grabada al seu disc dur i mai ja ningú li podrà borrar. La segona barca, un senyor ja més experimentat, també li va oferir un bon àpat i la bèstia no es va poder aguantar, però altra vegada va sortir victoriosa la bèstia. Veient que la picada estava assegurada vàrem pensar... i perquè no probar-ho nosaltres? i buscant l'equip més potent que teniem a la barca li varem llençar un bis sencer i la bèstia no va donar temps ni que s'enfonses que ja el tenia a la panxa... ha picat, ha picat!!! Però no va passar ni un minut que la bestia ho va petar tot. Va ser tot tant ràpid que em vaig quedar amb les ganes de disfrutar aquell animal, s'ens dubte el més gran que he tingut penjat de la canya.
Per desgràcia hi havia una bèstia afamada a mar, i jo sense patró a terra, així que començo a fer trucades per veure si algú m'hi podia portar. Però aquell dia no era el meu dia de sort, que si per naps o per cols no trobava patró. Ja estava apunt d'anar al llit, resignada a quedar-me a terra, que sento el mòbil sonar. Amb un salt m'aixeco i obro el que seria la porta a la gran aventura, era el PEIXET, que em tornava la meva trucada perduda que no m'havia pogut contestar. Quina il.lusió em va fer aquella trucada d'un forero que a penes coneixia i se m'oferia per sortir a l'endemà. Ens vam ajuntar la sed amb el beure, jo no tenia patró i a ell li faltava acompanyant. Com qui no vol la cosa li vaig introduir el tema de la bèstia, però no era aquest el nostre objectiu principal, voliem compartir un matí de pesca i anar a casa a menjar la verdura per dinar. Però les coses s'ens van girar...

(i això ho podreu veure en el pròxim capítol, fins ara us hem donat "peixet", però comença l'aventura de veritat... cordeu-vos fort els cinturons...).

13 d'Agost de 2010 Emocions fortes capítol 2





Ara sí, comença la historia de veritat...

Haviem quedat a les 6:30 al bar dels pescadors. Com sempre, vaig arribar una miqueta tard, però no hi havia pressa, teniem "tot un dia" per endavant... jeje.
Cafè amb llet, croisant i a cap a mar hi falta gent.

Fem un repas del material... canya de jigging, canya per sardina a la deriva per algun bonítol afamat i ... "guaita peixet, he portat aquest pal d'escombra per si ens trobem amb la senyora, l'agafo o passem?"... "agafa, agafa, que nosa no ens en farà"

Vàrem engegar motors i ... anem a pescar!!!!

A primer hora del matí vam enganyar algun surell, bisos i tallam, fins que la cosa es va parar. Ens moviem d'aquí cap allà, buscant ocells o algun salt, però ja començava a fer-se tard, i voliem anar a veure si trobavem aquella bèstia que s'havia mostrat dies abans. En aquestes que en Peixet (senyor Andreu pels amics) em diu ... "anem a veure la senyora?" i amb un somriure d'orella a orella li dic "anem, anem, a veure si encara hi és". Amb un moment erem allà i les dues barques que hi quedaven, gesticulant, ens fan saber que la bèstia ens estava esperant. Ens parem abans d'arribar per fer els preparatius... MERDA!!! M'he deixat els hams!!! Cap problema peixet, aqui lo mateix es planxa un ou que es fregeix una corbata ... Talment com en McGiver obrim la caixa d'estris del peixet a veure si trobem alguna cosa que ens pogués fer servei. El més potent era un baix amb ham doble d'un popet de vinil pel curri de la tonyina (petita). "Aquest ens podria anar bé, però l'haurem de tunejar" Tallem una de les vagues per treure el popet de vinil i penjar-li un surell sencer d'esquer. Tornem a engegar la barca i ens col.loquem estratègicament de manera que la deriva li porti el menjar a taula. La tonyina estava donant voltes a una de les barques que hi havia present. Dos nens menuts seguien els seus moviments assenyalant en cada moment la seva posició. Va ser deixar anar aquell surell que l'afamada bèstia es dirigeix cap a nosaltres, i els nens assenyalant ens advertien del que anava a succeir.

Efectivament, ni mig minut no va passar que el carret comença a entonar una música celestial... "Picadaaaaaaaaaaa! Peixeeeeet, engega la barca que fotem el camp!!!! JAJAJAJA. I sense pensar-s'ho el Peixet escalfa motors, comencem a surfejar. Hi havia barques pescant, i ens emboliquem amb les seves linies... "talleu les linies siusplau!!!" cridàvem mentres seguiem l'enfurismada bèstia. No podiem perdre temps, era qüestió de segons, i en Peixet que treu l'eina i zaaaasss, els talla les linies amb les disculpes pertinents. Aprofito per donar les gracies a aquells senyors si ens llegeixen, que en cap moment es varen enfadar sino que ens varen animar a perseguir la bèstia.

Vàrem anar una bona estona escortats per les dues barques que ho havien presenciat tot, però s'acostava la hora de dinar i mica en mica ens varen deixar sols...

Poc a poc la bèstia anava guanyant profunditat, no la podiem frenar, l'equip no era tampoc l'adequat per una bèstia de calibre igual. Cridàvem tots dos eufòrics de tenir aquella bèstia a les nostres mans, les sensacions eren brutals, inexplicables, només es poden viure per fer-se'n a la idea.

Les hores anaven passant, van començar les trucades, teniem necessitat de compartir aquelles sensacions. I així varen anar passant, una, dues, tres, quatre... portàvem 4 hores ja i ens havia guanyat 100 metres de profunditat. El que al principi era la voluntat de sentir aquelles fortes emocions i ens conformàvem en acostar la bèstia per la foto final es va anar convertint en l'esperança de poder cansar aquell animal i fins i tot (que il·lusos) treure'l de mar. Però no paraven de sortir entrebancs... cada cop ens portava més endins, el gps sense piles, el mòbil amb molt poca cobertura, les medes s'anaven desdibuixant, cansats, deshidratats, sense menjar... "peixet, hem de demanar reforços..." Quina sort, casualment rebem una trucada que seria la nostra salvació. Era en Sajai, que en enterar-se del que estava passant es fa oferir a venir-nos a ajudar. Haviem d'aguantar aquell animal com a minim l'estona que tardaria ell en arribar. Després de tant de combat estàvem disposats a tot, aquella bèstia havia de ser nostre, fos com fos.

Passada mitja hora veiem darrera la boira aparèixer la silueta de la barca d'en Sajai, però ell no ens veia a nosaltres. A penes ens enteniem amb els mobils que no tenien practicament cobertura, i veiem que es dirigeix cap a una direcció que no era la nostra. Quan s'adona que s'havia equivocat de barca corretgeix el seu rumb i no va trigar massa en veure'ns a l'horitzó. Quan veiem nosaltres que se'ns acosta vàrem per fi respirar.

En Jaime venia sol amb la seva barca, li haviem de passar la canya i algú havia de portar el timó. Portava posat el cinturó de combat (com l'haviem trobat a faltar...) el ganxo a punt per si la bestia es posava a l'abast. Ens vàrem posar de costat, li varem passar la canya i en peixet també va saltar. El combat seguia, però ara teniem més possibilitats, (o almenys ens ho pensàvem). "Pero... ¿que coño llevais aquí?", pregunta en Jaime al subjectar la canya amb aquell animal.

Després de varies embrenzides guanyant-li terreny en una lluita cos a cos, la mala pu..., va intentar posar-se sota la barca, en dues ocasions, la primera la vam salvar però per desgracia la segona no. Aquell va ser el trist final d'una llarga jornada de pesca, estàvem esgotats, en el fons ens alegràvem que la bèstia hagués triumfat, ens va quedar pendent la foto clau per poder-vos transmetre aquelles sensacions, almenys per fer-vos una lleugera idea del seu tamany.

Era hora de tornar a port, on ens hi esperaven un grapat de foreros i amics que no es volien perdre aquell moment.

La cervesa de rigor no hi va faltar, i com a experiencia personal en Peixet i jo només us podem dir que va ser GENIAL.

No sabem si hi haurà pròxima vegada, però aquesta ja ningú ens la treu. Esperem hagueu disfrutat amb aquest relat com ho vàrem fer nosaltres a mar.

dimarts, 6 de juliol del 2010

4 de JULIOL de 2010




Pont de Sant Joan 2010


Ens varen portar una fideuá a la barca des de Cala Pelosa

Sol i el primer bany


Cadaques des de mar





Tallahams



divendres, 25 de juny del 2010

Ja surt alguna bestiola que fa respecte




Quan el dia de pesca comença amb el moment màgic de la sortida del sol des de la barca,
ens sentim afortunats. Si a això se li suma disfrutar pescant, bon temps, i 4 dies de festa, llavors la sensació ..............im-pre-ssio-nant !!!!!!! .
Una Orada de 2 kg. i 3 sorells, una aranya, serrans a dojo, vaques serranes, besuguets...

comencem a veure peixicu 13-6-2010


Amb l´arribada del bon temps, hem començat a veure i treure els fruits de la nostra constancia, en una sortideta cap a la zona de Norfeu

divendres, 30 d’abril del 2010

PER FI !!!!!!!!!!!!!!!




Avui si que ens hem estrenat de debò. Dos bonitols com dos solets. Ja comencem a estar mes animats

dissabte, 10 d’abril del 2010

Setmana Santa

La idea era desconnectar, descansar, fer moltes activitats i pescar, pescar molt.
Acostuma a passar però, que les idees a vegades no s'acaben de plasmar i aquesta setmana Santa es repetí aquesta regla.

Va ser molt profitosa en molts sentits: la visita de la Montse i la Teia (per fi va poder pujar a la barqueta a fer un tomb, ja tocava!), la trobada amb en Jordi, l'Esther i els nens, la processó de Verges i la mítica dansa de la mort (Montse: per fi!), fer el tafaner per la fira del vaixell d'ocasió, però pescar, el que es diu pescar "stricto sensu", no.

De fet, només van tocar escata la Mª Jesús i la Montse amb l'ajuda de Sant Coreà, i els "machotes" ens vam quedar amb el que es sol anomenar una porra de campionat: ni un!
A favor nostre cal dir que ho vam provar amb totes les ganes i amb tots els mitjans disponibles: a primera hora, a última hora, al migdia, cap al sud (abans i després de les Medes), cap al Nord, davant del port de l'Escala, a Roses, a spinning, a jigging (o almenys quelcom que se li assembla), al curri, amb jiggs, amb rapales, amb metralletes...Hi vam posar ganes i il·lusió, però hi havien dues coses amb les que no podíem lluitar: no en sabem més i no volien picar.
Aquesta és la gràcia de la pesca, i el que fa que t'hi enganxis d'aquesta manera tan primaria: l'home contra el peix, una batalla a priori desigual, però que no sempre guanya l'home, i el més fascinant és que el sàpiens no sap el per què. Paciència, perseverança; són les virtuds del pescador, i si hem de ser positius s'ha de dir que aquestes vacances ens han servit per cultivar-les amb profunditat. Suposo que veure al Mestre Lluís a Verges em va fer vindre al cap "L'estaca", i de tornada cap a casa em vaig fer meva la cançó: si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar!

Hi va haver però, un fet que ens va deixar un regust dolç, molt dolç, com la llet condensada... L'últim dia, dilluns de Pasqua, vam decidir aixecar-nos aviat per temptar la sort un altre cop. Només sortir de port ens vam adonar que el mar estava força mogut, i vam posar rumb a Cap Norfeu per acomiadar la Setmana Santa a només 10 kts. Mica en mica anàvem avançant fins que, de cop i volta començàrem a veure "pajareres", i sota d'elles els esquitxos que fa "ALLÒ QUE ESTIRA TANT" quan es nodreix dels bancs de peixets.
"Para, para la barca!"

"Mira, allà n'hi ha més!"


"Mira com salten! N'hi una que ha sortit completament de l'aigua!"

"Has vist com bull l'aigua??? Estàn per tot arreu!!!!"

Sí, efectivament, estàvem al vell mig del golf de Roses assistint a quelcom que no ens imaginàvem que pogués existir: centenars de tonyines devorant voraçment el que devia ser un immens banc de peixets.

Vam decidir parar i provar sort amb jiggs de 40 gr. Jo portava muntada una metralleta que vaig utilitzar el dia anterior, a la qual hi vaig posar un jigg. Van ser 6 o 7 tirades, i de cop i volta...zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz!!!! Havien picat! El bitxo en qüestió es va endur més de 100 m de línia, i en veure que quedava poc fil vaig frenar el carret tant com vaig poder (grandíssim error), i de sobte...es va trencar el fil de la metralleta... Em vaig recordar en repetides ocasions del que ajuda a evacuar el Sr. Roca, però l'estat d'excitació en el que estàvem no va decaure, i vam seguir la persecució 4 hores més, provant el curri de superfície, el de fons i l'spinning. Va ser infructuós, però vam viure unes escenes difícils d'oblidar: estar a 10 metres d'un banc de tonyines, amb el motor apagat, en silenci, i sentir el soroll constant que fa l'aigua en ser remoguda pels seus salts és quelcom que no té preu!

En fi, costarà d'oblidar la nostra primera experiència amb un banc de tonyines a prop de la costa, i tot i la poca escata, va ser una Setmana Santa ben aprofitada i molt disfrutada!

dijous, 18 de març del 2010

Felicitats!!!


Ja tenim una altra "patrona"!!!

Després d'angoixes vàries i esforç, tot ha anat bé i ha aprobat l'exàmen! Ja tenim entre nosaltres una altra guía per portar-nos a pescar, passejar i gaudir del mar.

Enhorabona!

divendres, 12 de març del 2010

27 de febrer, primera quedada amb els pescadors del fòrum

Encara que sigui amb retard, va ser un dia prou assenyalat com per fer-ne una crònica!
Des d'abans de tenir la barca, vam fer una troballa per internet: un fòrum de pesca de gent de Girona. De seguida ens hi vam enganxar: gent simpàtica, oberta, amb molta experiència, de prop de casa i sense cap mena de rancúnia a compartir i ensenyar a novells com nosaltres.
En aquest fòrum els mestres expliquen els petits secrets, que són els que marquen la diferència entre un dia sense cap captura o un dia inoblidable, i ho fan amb senzillesa i amb humilitat, i això avui en dia i en el món de la pesca és molt difícil de trobar. Tothom hi fa la seva aportació, per petita que sigui, i cadascú al seu nivell, i sobretot predomina un ambient d'intentar ajudar-se mútuament que a vegades no es veu ni entre amics de col·legi.
Tooooootal, que des del fòrum es va organitzar una quedada de pesca pel dissabte 27 de febrer. El pla era trobar-nos a les 7:00, al bar de l'Escala per escalfar motors. Un cop allà ens repartiríem entre els que tenim barques als que no en tenen, i....a pescar!
La previsió del Windgurú no era bona: vent fort i molt fort del sud, i això va fer que ens decantéssim per anar cap a la zona de les Medes, per si anaven maldades, que el vent ens ajudés a tornar a port.

Tal dit tal fet. Un cafetò ràpid, les presentacions de rigor, i tothom a l'aigua!
Sortir de port quan comença a clarejar és quelcom plenament recomanable: tens la sensació que ets tu qui desperta al mar, ja que tot és silenci, la mar plana i et veus a tu amb unes ganes boges que se't doblegui la canya i amb l'adrenalina a les venes, però sol enmig de la calma...
Millor provar-ho que llegir-ho, us ho asseguro!
Vam sortir en grup, i mica en mica ens vam anar dispersant. El balanç en quant a captures va ser un sorell de 1.200 grs que va treure l'Andreu fent una mescla de jigging-spinning, amb una metralleta recomanada per en Raül del fòrum, i que es pot considerar el primer peix important que hem tret amb la barca!
Després de treure aquest semblava que ens havíem de menjar el món, però el vent va anar agafant força a mida que passaven les hores, i la corrent era important. Vam optar per posar jiggs més pesats, i un altre cop l'Andreu va tenir una picada de les maques: un bonítol!

Després d'uns 15 minuts lluitant-lo i cansant-lo, quan ja el tenia pràcticament a la superfície i al costat del motor, li vam acostar el salabret per agafar-lo i amb un cop de cua va trencar la línia i la metralleta de la sort... La decepció va ser majúscula, i després d'uns quants crits de ràbia vam seguir fent anar els carrets, convençuts de que el peix era allà sota.
Al cap d'unes horetes una altra picada, però molt rara: no va ser agressiva, i el carret de l'Andreu no era capaç de frenar al peix. Es va endur uns 150 metres de línia fins que finalment el baix cedí i ens vam tornar a quedar amb un pam de nas. Després de preguntar als qui en saben vam arribar a la conclusió que devia ser un mero, tant per la força com per la continuïtat de l'estirada. Ja sabem què és tenir-se-les amb un peixot de mides considerables: a la pròxima anirem més preparats!
Al final vam haver de marxar perquè és va fer certa la previsió i el vent i les onades començaven a ser importants. En arribar al port vam tornar al bar "Els Pescadors" i tots vam comentar la jugada. Després de tot sembla que el nostre balanç no va ser el més pobre, ja que els altres tampoc van tenir massa sort.
Això sí, vam disfrutar com nens, i vam acabar la nostra primera sortida de pesca "en serio" desitjant que arribés la següent. Començo a atrevir-me a qualificar la pesca de vici. El temps dirà!

dilluns, 8 de febrer del 2010

Ciutadans de les profunditats, ja la tenim aquí!

Ja està, ja és nostra!
Han fet falta uns quants mesos de lluites, negociacions, anades i tornades a l'Escala, maldecaps, mails amunt i avall, fred, il·lusió, desesperació, resignació, però al final ho hem aconseguit: la barca és nostra.


Si hi ha quelcom que no es pot negar és que ens l'hem guanyat amb esforç i patiment, i aquesta és la fórmula per valorar i assaborir les victòries. I ara toca assaborir!
Part de l'èxit li devem a en Miquel (gràcies!), i a l'empenta de la família, i a la gent que anava preguntant "com ho teniu?".
Ara ja només queda la neteja de baixos, el pintat antifouling i el canvi d'oli del motor, que si Déu vol farem el proper cap de setmana, i llavors comença una nova època en el nostre esbarjo, l'època de la nàutica. Per ganes no serà, falta que Neptú ens deixi.


diumenge, 17 de gener del 2010

Dissabte 16/01/2010: estrena!

El dia va començar amb males expectatives. Divendres havíem quedat que l'encara propietari de la nostra Estimada ens trucaria aviat al matí per veure si podíem sortir a pescar o no. El fet és que a les 9:15 encara no en sabíem res, i un sentiment de resignació s'havia apoderat de nosaltres.
A les 9:20 ens truca: "veniu i veurem si podem fer quelcom, però ara mateix el mar no està massa bé". Esmorzem ràpid i marxem volant (literalment) cap allà!
Un cop allà ens ho comencem a creure, per fi!
Només ens pesa que en David no hagi pogut vindre, però la defensa dels colors del poble natal passa per davant de les malaltisses aficions familiars: com ha de ser.
Pujar-hi a sobre, carregar l'artilleria nova de trinca, encendre el motor...sembla que els somnis es van fent realitat, i ens creuem mirades de satisfacció entre nosaltres.
L'Andreu i jo desenvainem les armes de curri i jigging acompanyades per les germanes petites pel calamar però en Josepmaria pensa que és millor el clàssic plom amb coreà combinat amb el calamar, així que això és el que fem. Abans però, vaig estar una hora provant la canya de jigging que m'havia comprat el dia abans sense cap resultat.

Era la meva primera experiència amb el jigging, i està clar que m'hauré d'informar millor per millorar i haurem de buscar roques i fondalades a la zona de l'Escala que ens donin fruits.
La Montse és la primera en treure i la Maria Jesús la que més en treu. Els homes, per unes hores, fem de dones.

A les 14:00 pleguem i el resultat és bo: 14 peixets entre bogues i esparralls, i una sèpia que ha tret en Josepmaria.
Pensant que la jornada de pesca havia acabat, anem a "Els Pescadors" a fer un cafè i a comentar la jugada, però
inesperadament en Joepmaria ens truca per si hi volem tornar a la tarda i sense dubtar-ho ens organitzem: l'Andreu anirà a Sant Joan a buscar en David i nosaltres anirem a Figueres a comprar més cuc després d'haver devorat un entrepà.
A quarts de cinc tornem a ser a bord, però aquest cop amb en David.
Pesquem fins que és fosc. El resultat és similar al del matí però s'hi ha d'afegir un sard de 500 grs. que ha tret en David i un calamar de 200 grs. d'un servidor.
Ens n'anem tots amb un somriure d'orella a orella, i en un estat de profunda eufòria per haver tastat el que ens espera aquest estiu: pesca, mar, calma, bon rotllo i una barqueta que val la pena!