Aquest va per tu, Martí

Fa dies que dono voltes a aquest post, però em resistia a escriure'l. A algun racó del meu cap encara hi ballaven pensaments d'esperança, i somniava que et trobaven agafat a una roca o que tot plegat era una broma de mal gust i et presentaves somrient, com qui fa veure que no ha passat res. Però al final el pragmatisme mana, i crec que et dec un darrer post al blog del qual sovint n'eres el protagonista.

Recordo el dia que ens vam conèixer. Havíem quedat, via mail, de trobar-nos al port de l'Escala. Jo et veia com un expert pescador, afable, intel·ligent i sobretot obert, que no dubtava a l'hora de donar consells sobre on i com pescar als que en sabíem menys. Et deixaves estar de secrets, enveges i ximpleries i feies de la pesca un art, una ciència i sobretot un acte social. Qui més qui menys, havia llegit algun dels teus llargs, detallats i apassionants relats de pesca, on explicaves meticulosament mil i un detalls i vivències de les teves jornades a mar.















Recordo que el dia abans de conèixer'ns estava inquiet i nerviós, preparant les canyes i els esquers per tenir-ho tot llest i punt: l'endemà aniria a pescar amb el Mestre Tola i tot havia d'estar en perfectes condicions.

Recordo també arribar a port encara de fosc, escoltant Manel a tot drap mentre aparcava el cotxe. Et vaig trobar a tu arran de moll, fent proves amb un dels teus esquers homemade, observant com nedava i com reaccionava als tocs de canya que li feies fer. 

Això sí que ho tenies: mai et conformaves amb la convencionalitat. Sempre provant nous artefactes fets aprofitant plàstics vells, pèl de gos, plomes o el que trobessis per casa. Una ment inquieta, brillant i pacient al servei d'un cos de pescador: un autèntic pescador.

Recordo veure't perfectament afaitat, amb les teves ulleres de muntura prima, i unes botes de canya alta ja calçades. Vaig pensar que eres massa elegant i ben plantat per ser un pescador, acostumats com estem els d'aquest gremi a anar més desmanegats.
















El que no recordo d'aquell dia és què vam pescar, i si no ho recordo és perquè no va ser important. Sí que em va quedar gravada, en canvi, la bona estona que vam passar gratant pedres aquí i allà, escoltant embadalit les teves teories sobre els comportaments i hàbitats d'aquesta i altra especie, sobre com moure els esquers... Una veritable classe magistral de pesca, untada d'humilitat i serenor, amb el teu inconfusible saber estar i aquell somriure teu, sempre present.

Amb el temps es va anar quallant una amistat. Vam quedar moltíssimes vegades per anar a pescar plegats, amb l'Andreu i a vegades també amb en David, però d'altres per simplement veure'ns i xerrar. Ai, amic! Com m'agradava xerrar amb tu! S'hi estava a gust a prop teu. Amb aquell sentit de l'humor refinat, intel·ligent i el teu etern somriure, amb el que et posaves tothom a la butxaca. 

Sense anar més lluny, recordo el precís moment en el qual vaig entendre l'àlies amb el que s'et coneixia en el mundillo de la pesca: "Tola". Jo anava rumiant d'on venia: si era un diminutiu, alguna referència geogràfica al poble dels teus avantpassats, o alguna paraula mal pronunciada, però no va ser fins que vas signar un dels teus mails com a "Martí Tola" que ho vaig entendre. Encara ric quan hi penso!

Sempre tenies bones historietes, sempre preocupant-te dels problemes dels altres i pendent de tots. Que si aquest està trist i vull muntar una quedada de pescadors per animar-lo, que si aquell ha estat pare i no dorm per les nits... Estaves especialitzat en l'art d'enviar un Watsap quan ja feia temps que no parlàvem, simplement preguntant i interessant-te per com estàvem, o explicant la sortida d'aquell matí i els empaits que t'havien fet els llobarros desganats. I quan no era un Watsap era una trucada que sempre començava amb un llarg "Joaaaaaaaaaaaaan!!". 

També recordo que et referies a la parella d'algú com "la seva costelleta", expressió que de llavors se-m'ha quedat gravada. Són detalls, petits gestos, maneres de fer i de dir que et definien i que no oblidaré.













I què dir de com parlaves de la Marta i la Mariona. N'estaves enamorat, i es palpava perquè sempre hi feies referència. Era parlar de la Mariona i se't queia literalment la baba. Ens parlaves de com n'estava del seu pare i de com t'idealitzava: "És l'edat, i s'ha d'aprofitar, que no ens n'adonarem i d'aquí a pocs anys ja no en voldrà saber res de mi".

Em costa molt imaginar-me pel que deu estar passant la teva família. La gent com tu no abunda i el buit que has deixat és molt gran. De persones que passen per aquest món llegant una empremta un com la teva no n'hi han tantes, i això ho demostra la gran quantitat d'amics que has fet arreu.

Tot i que vull fugir de tòpics hi acabo caient de quatre grapes, sense remei: la teva ha estat una vida plena i que mereix ser viscuda, i no es pot aspirar a més.

Com em va dir fa pocs dies un amic comú: "sempre se'n van els millors". 

Em sento afortunat d'haver-te pogut conèixer. Et trobo a faltar, amic.

Dues jornades de pesca de les que fan afició

Divendres 6 de setembre

Entre una cosa i l'altra la setmana passada no vaig poder sortir i el mono em menjava per dins, així que a les 7:00 era a port preparant l'artilleria. La idea que portava entre cella i cella era anar a fer jigging per la zona de Begur, però de camí em vaig voler parar a una pedra per fer 4 tirs i així anar escalfant el braç abans d'arribar a les pedres bones. Un cop paro el motor, i abans de deixar anar el vinil al fons, unes gavines delaten uns salts inconfusibles: bonítols!!! Per un moment vaig deixar les meves ànsies de jigging a la popa i vaig anar a tota velocitat cap al lloc de les saltades. Al primer tir del Sakura Mirror, paaaam! Clavada! No es pot començar millor una jornada de pesca, us ho asseguro! 

Les saltades es van anar repetint, i a les 9:00 ja portava 3 bonítols de mida mitjana embarcats i 2 que s'havien escapat, així que tot i que es seguia veient moviment, vaig pensar que un cop satisfet de bonítols m'havia de centrar en l'objectiu que m'havia auto-imposat: el jigging.

Tal dit, tal fet. Vaig estar fins les 12:30 movent vinils per les profunditats sense cap mena d'èxit, així que vaig decidir provar-ho més al nord. De camí a les pedres escollides -i com ja m'imaginava- les gavines anaven com boges, cosa que indicava que els bonítols seguien endrapant on els vaig deixar a primera hora. Al cap d'un parell de tirades vaig poder enganyar-ne un altre d'uns 2,5 kgs, i em vaig dir a mi mateix que ja n'hi havia prou per avui de bonítols, que 4 eren suficients per satisfer les necessitats proteiques de casa i de la família.
Com a curiositat, penjo una fotografia de com queda un jig després d'una jornada com aquesta. Aquell Sakura Mirror el vaig estrenar aquell matí, i es pot veure perfectament com les gasten aquestes bestioles:

Era un d'aquells dies que els bonítols estan actius, famolencs i fins i tot violents. D'haver-hi estat tot el matí al darrera no sé quants n'hagués tret, però s'ha de saber dir prou.

A les 13:30 arribava a port satisfet, amb els braços cansats de lluites i amb un somriure d'orella a orella. Per fi els tenim per aquí!

El post que ve a continuació l'ha escrit l'amic Martí. Per nosaltres és tot un honor que un lletraferit com ell es digni a escriure el reportatge de la jornada de dissabte. És la primera vegada que en aquest blog hi escriu algú que no sigui l'Andreu o un servidor, però veient la qualitat del resultat no serà la última!

Dissabte 7 de setembre

A les set havíem quedat davant de la seva barca.

Arribo una mica abans i ells dos ja m'hi esperen des de fa una estona i a velocitat de llamp ja han posat la barca en solfa. El petit dels Goy, ahir va tenir una bona jornada i avui, aquest parell de dimonis tenen previst sortir com una bala. Els enxampo al moll, ja mig muntant les seves canyes. Penso que per allò de la propietat commutativa, en l'àmbit teòric tant és sortir de port i muntar les canyes o a la inversa, muntar les canyes i sortir de port, però estic convençut que si sortim de port i ens trobem les saltades sense tenir l'artilleria enxufada, qualsevol de nosaltres és capaç de muntar el carret a l'inrevés. Així doncs, que el de la barba retallada m'indica que vagi per feina, si no vull presenciar de reüll com ells ballen amb la més guapa, mentre jo maldo per muntar els meus estris. Amb aquestes premises, imito ràpidament als dos germans i munto la meva, no fos cas les saltades m'enxampin a mi amb els pixats al ventre.

Mentre naveguem, ens posem al dia amb els dos germans. Que si naps, que si cols. Fa estona que no se sent a l'Andreu i girem el cap per comprovar que no ha caigut a l'aigua. El trobem extasiat, obnuvil·lat, amb la llagrimeta als ulls i la pell de gallina, contemplant embadalit com un magne rovell d'ou dur, fa equilibris sobre la línia recta de l'horitzó que avui sembla tirat amb tiralínies. Aquest Andreu... l'edat ens l'està estovant.

Mentre el gran dels Goy resa a l'astre solar, em fa l'efecte que el petit s'ha escrit el grup sanguini al seu braç, com ha vist fer als soldats de les èlits especials. Avui, aquest paio va a per totes i la veritat, és que el tio no feia broma. Arribats al punt calent, les saltades ja es veuen d'un tros lluny. Para el motor, llença cap als esquitxos i miraculosament, la canya se li corba. Cooooom?????!!! com s'ho ha fotut aquest paio?? Jooooaaaaaan!! Si l'Andreu i jo tot just estàvem pensant cap a on tiraríem i tu ja tens la canya encorbada?? Penses passar-te tot el dia així, foten-te de nosaltres dos pobres mortals a la nostra cara???!! Vaya tio.

"-Andreu, el llancem ja a l'aigua, o esperem que tregui el segon?"

Au, pim, pam, el nano.

Li costa acostar-lo i pensem que ve robat, però no. La bèstia ratllada està molsudeta i per això en Joan ja obre la sessió amb un bon exercici muscular. L'Andreu i jo anem tirant per aquí, fent el que bonament podem sense massa sort. Al cap d'una hora, en Joan ja en duu un de 4kg fora de l'aigua i dos de deshamats. Coooom? serà la canya? serà el jig? serà la seva barba tan meticulosament retallada??? Això no pot ser de cap de les maneres. Aquest paio s'està avui fotent de nosaltres.

Avui el mar està pla com un mirall. El ventet, ni tan sols arriba a brisa i la temperatura és la mar d'agradable. L'entorn en sí, haig d'admetre que mereix uns instants d'èxtasi contemplatiu com els que ha viscut l'Andreu a primera hora.

Amb un mar tan pla, els esquitxos i remolins es veuen la mar de bé. Tot és calma i placidesa al nostre entorn i alguns esquitxos els sentim, abans que veure'ls. Quin goig, tu!

Però avui el cel està enteranyinat i els bonítols es troben dispersos, un per aquí, un per allà i a sobre es fan el desmenjat, menjotejant amb passivitat. La seva placidesa, ens fot nerviosos a nosaltres.

Canvio el jig diversos cops. Un que nedi així... un que nedi això... a veure si aquell altre que cueja... ràpid, més lent i fent zig-zags, en superfície, a mitges aigües, en profunditat.... Amb el mar tan pla, senten de bon tros lluny el motor i potser un de 80g farà que pugui abastar-los sense acostar-nos-hi tant o atrapar-los ràpidament en fondària quan tot just se submergeixen. Però avui mengen petit i sí, llenço millor amb un jig gros, però no se l'empassaran. O sigui, que avui toca petit. Ala, a estrujar-se la carabassa.

Amb jigs de 20g, ni ho provo. Avui només porto una canya 20-80 i trenat massa gruixut per a 20g. És força desesperant. Ni el toquen. Els bonítols avui estant molt, molt difícils els punyeteros! A l'estar tan dispersos, has de llençar benbé per darrere de l'esquitxada i resar perquè a la recollida els vingui la fam o s'apiadin de tu i piquin per pena.

En Joan va fent de les seves. L'Andreu i jo no entenem res i en mig matí ja hem repassat la col·lecció sencera d'esquers que portàvem. Vinils? no en volen. Jigs? avui no els agraden. Els passejants? ni cas. Algun dels "infal·libles".... res, com si pesqués al menjador de casa. Els hem llençat el bo i millor de les nostres col·leccions i fins i tot el que avui teníem previst deixar a la reserva. Els poppers? molt bonics, però a les bèsties no els agraden. Què passa? Ha de sortir el sol? tot tan ennuvolat... Per no picar, ja és el colmo de la desesperació quan al recollir pel bell mig del banc, els toco amb el jig i les bèsties ni l'ataquen. Quèèèè??? semblen els maleïts bancs de llísseres de quan empaites llobarros d'hivern. Però no són llísseres, sinó bonítols totalment apàtics. Fins i tot els hem vist passar per sota la barca... i ni cas a res del que els tirem.

Munto un artificial molt bo que imita molt bé a una anxoveta. Amb aquesta canya i trenat llençaré molt malament, però arribar-hi, ja hi arribaré a les esquitxades. Però ni cas, tu. Ni tant sols a això. Com a mínim, al cap d'uns tirs em surt una sèrvia força maca empaitant l'artificial, però veu la barca i fuig enrere xino-xano. Vatua! Ja és més que res, però tampoc mossega.

L'Andreu també té alguna picada amb jig a ran de fons, que se li deshama a mig pujar-la. Una lluerna?? hi apostaria.

I de cop, recordo un gran artificial que fa temps espera la seva ocasió i qui sap si avui és finalment el seu moment de glòria. Fa cosa de 15 dies vaig veure grans bancs d'agulles i el que necessito avui podria ser un artificial estret i allargat. Ja hem vist que els bonítols avui no salten i els costa arribar benbé a trencar la superfície. Trec de la caixa un artificial sense pitet. 13cm i 30g. És un artificial una mica tècnic, però que avui profunditzarà i en temps d'agulles, podria ser que funcioni molt bé. El munto i faig alguns tirs per darrere dels tímids remolins i esquitxades. El recullo a mitja velocitat, fent-lo cuejar amb discrets cops rítmics de puntera. L'agulla avança ràpidament fent uns zig-zags i profunditza horitzontalment si n'aturo la recollida.

I patam!, ja en tinc un. Tatatxàn!! Per fi, algú m'estira. La imitació ha funcionat i la doble popera fa que es clavi millor la bèstia i no es deshami avui que tant sols menjotegen. Aquest mateix esquer em dóna les altres dues captures, aranya diminuta inclosa en una baixada ran de terra.

Passem el matí empaitant els esquitxos d'aquí cap allà i fem el que bonament podem. L'Andreu, de moment porta un peix deshamat i un jig que ha sortit volant a Can Collons. Però ja ho diu la dita que qui riu últim, riu més tard i el gran dels Goys ens reserva a tots per avui una sorpresa....

En un dels empaits, en Joan i jo maldem per capturar un dels pocs bonítols del dia. A la seva galàxia, l'Andreu llença en sentit oposat, per si de cas es trobessin per allà i de cop.... nyeeeeeeec!! canya ben encorbada. A mitges aigües i el mateix jig que duu des de fa estona. Va pujan-lo i quan ja per fi el veu, ens anuncia que no és bonítol sinó sèrvia i ja una mica rexonxa. Fins i tot la sèrvia avui està estranya, que no ha anat fent aquells típics cops de cap i el peix clavat a allà on es troba. Però amb cops de cap o sense, l'hereu dels Goy està més content que un nen amb sabates noves. I nosaltres que l'acompanyem en la seva il·lusió.

En Joan es fuma a proa plàcidament un cigarret, amb el peu al pescant i cara de satisfacció. Entre ahir i avui, sent que ja ha fet la feina i es dedica a omplir-se l'esperit amb aire de mar i salnitre.

Quatre tirs més i tanquem per avui la jornada. Ha estat un bon matí. Avui hem disfrutat les captures, però molt més hem disfrutat de la pesca. Ens hem hagut d'exprémer el cervell per anar substituint constantment els esquers, detectant els "ais" i "uis" de cadascun i intentant endevinar si el següent millorava l'anterior per a l'ocasió que avui teníem i fins a trobar el que avui millor encaixava amb la seva desgana.

La peça de l'Andreu fa més que goig i des d'un racó de la barca, me'ls miro mentre el fantàstic duet es fan fotos i comenten coses de les seves. Se'ls veu feliços i ben units i des del meu racó penso que malauradament són pocs els germans que podrien compartir durant anys les despeses d'una barca i les sortides a mar sense barallar-se... i un negoci de pots... i un bloc... i un munt de coses que desconec encara. S'entenen molt bé entre ells dos i penso que empatitzen millor per còmplices i amics, més que no pas pel simple fet de ser germans. Són un bon duet aquest parell, trobo. I mentre penso això, m'enfilo a un cotxe que avui ballarà d'aquí, d'allà com si el meu sentit de l'equilibri es negués per una estona a abandonar encara la barca.

Sortida curta però intensa

En Josep M. ha fet un post al seu blog de la sortida que vam fer el 17 d'agost.
No puc millorar en res el seu relat, així que us en deixo el link:

http://pescacostabrava.blogspot.com.es/2013/08/17-agosto-actividad-en-superficie.html

Brico-déntol

Una bona manera de recordar una captura un cop païda (emocional i gastronòmicament), és conservar-ne la mandíbula. A alguns els pot semblar una mica macabre, a d'altres els pot recordar a la taxidèrmia de caça major (la qual odio profundament). A mi, personalment, em recorda l'esforç per pescar aquell peix i em porta a la memòria les imatges del combat i les sensacions viscudes en aquells moments de tanta adrenalina, i què voleu que us digui, m'agrada!

Tampoc és quelcom que faci amb totes les captures: només són dignes de les hores de dedicació i pulcre bricolatge aquells peixos que per algun motiu especial m'han fet especial il·lusió, ja sigui perquè és la primera vegada que pesco aquella espècie o per la dimensió de la captura.

El cas que ens ocupa compleix ambdós motius, ja que va ser el meu primer déntol i perquè tot i no ser un monstre, tenia un pes respectable.

En fi, aquí teniu el resultat, el nou adornament del moble del menjador de casa!

Agost: seguim amb el jigging

La calor està apretant de valent, i seguim dedicant les jornades de pesca a temptar els tallahams i al jigging, sobretot amb vinils. Els tallahams estan difícils, ja que últimament només hem aconseguit que ens empaitin els poppers i que algun ens el queixali, però no s'acaben de clavar del tot i se'n tornen per on han vingut.

Sobretot ens estem dedicant al jigging, a repassar les pedres i raconades meticulosament, amb el resultat d'alguns vinils mutilats per dents poderoses i un bonic pagell de 1,1 kgs.

Aquest va sortir a un fons de 38 metres amb un vinil de 5'', i com es pot apreciar a la foto gràcies a l'assist hook que duia. Tot i que a vegades fa mandra posar-se a preparar els assist hook, val la pena perdre-hi una estona, ja que més d'una vegada ens ha pujat el vinil mossegat per la cua, i és en aquells moments, quan saps que podries estar amb el peix al sarró, que te'n penedeixes de no haver fet els deures!

L'inconvenient de fer jigging a aquesta època és que el mar és ple de barques, i la majoria sembla no ser conscient que si et passen pel costat a tota velocitat, els que anem amb petites barques ens passem 2 minuts balancejant-nos com si d'un terratrèmol es tractés. Tant costa desviar el rumb 50 metres quan creues la teva trajectòria amb algú altre? Doncs sembla ser que a molts sí... Més d'un cop he estat temptat de seguir l'energumen en qüestió i un cop estigui parat passar-li pel costat com ha fet ell, però em temo que no en trauria res de bo; com a molt un grapat d'insults en alemany o belga...

Setembre, et necessitem!

La mare que el va...

Aquestes són les paraules exactes que van sortir de la meva boca quan, via WhatsApp em va arribar aquesta foto:

Efectivament, en David amb un déntol!!

Per entendre la meva sorpresa per la captura cal explicar les circumstàncies. Resulta que l'individu en qüestió feia mesos que no trepitjava la barca ni agafava les canyes. Resulta que el dia que es decideix a pujar-hi no ho fa per pescar sinó per passar un dia de cales amb la família. Resulta que un cop fondejats i relaxats gaudint de la Costa Brava, al noi se li acudeix agafar la canya i tirar un jig a l'aigua. I finalment, resulta que A LA PRIMERA RECOLLIDA QUE FA EN MESOS, treu un déntol! La mare que el va...

Ja ho diuen, ja: n'hi ha que neixen amb un do especial!

A veure si ara que ha tornat a tastar l'adrenalina de les captures s'anima a tornar a pescar.

Felicitats!!

I al final ha arribat el déntol!

Sabeu aquells dies que et lleves sense la intenció d'anar a pescar? Aquells dies que ja tens assumit que l'objectiu prioritari no és la pesca, sinó d'altres coses? Doncs això va passar en un d'aquests dies.

Per diferents circumstàncies que ara no venen al cas, aquell dissabte tenia 3 horetes per fer-ne de la barca el que volgués, de les 10:30 a les 13:30. Com que el dia era radiant i la calor ja apretava vaig estar pensant si posar-me a llegir a les Medes o a alguna caleta, però com que allò era precisament el que faríem a partir de les 13:30, vaig pensar: "vés a tirar la canya una estona". Hi han decisions que en el moment de prendre-les hom creu que són intranscendents, però mirades amb perspectiva esdevenen importants, i si en aquell moment hagués optat per qualsevol altra opció, no estaríeu llegint aquest post...

Vaig començar temptant als tallahams. Últimament estaven força actius i sempre ha estat un peix que m'ha agradat pescar però la veritat és que són força capritxosos amb l'hora, i com que era molt tard no els vaig dedicar gaire estona, i vaig pensar que era millor anar-los a empipar un altre dia, a l'hora que toca.

Així doncs, quines possibilitats em quedaven? El curri de superfície no em venia de gust (massa gent i barques prop de la platja), i a falta de pajareres de bonítols l'única opció que em quedava era el jigging.

Tampoc n'estava gaire convençut: acostumen a agradar-nos les primeres hores del dia per fer-ho, però per seguir la màxima de "qui no mulla els esquers, segur que no pesca", vaig pensar que no tenia res millor a fer i tampoc res a perdre. Així que em vaig dirigir a les pedres de costum, aquelles on hem passat amb l'Andreu centenars d'hores els millors mesos de pesca, deixant-nos els braços i passant fred sense gaire resultat.

Poso un vinil, un Gary Yamamoto Swimming Senko amb el cap plomat Sakura Makaira de 50 grs. a un emerilló que mai utilitzo pel jigging perquè és molt aparatós, i començo a fer el de costum: controlar les derives i fer moure el vinil fent-me l'esquema mental d'on és a cada moment, en funció de la variació de la profunditat. Al primer grup de pedres hi dedico 1/2 hora, no m'hi vull entretenir gaire perquè el temps passa i em queden roques per "pentinar". Quan fas jigging sol, sentint només el soroll del mar i el vent, les hores passen ràpid.

Després d'haver passejat per les pedres que em faltaven, decideixo tornar a port per no arribar tard, però em quedava una pedra a menys profunditat i penso que un cop allà, no costa res anar-hi a remenar el vinil.

Dit i fet: faig unes quantes derives capficat amb les meves coses, i quan acabo de llançar el vinil em dic a mi mateix: "va, millor que anem tirant, que no puc arribar tard" i decideixo que quan hagi recollit l'esquer, engegaré el motor de la barca per tornar.

I havia de ser en aquestes circumstàncies, a aquestes hores, a l'última recollida de l'última pedra que volia visitar aquell dia quan vaig tenir la picada! L'esquer devia estar entre 5 i 10 metres del fons quan la canya es va doblegar. No podia haver enrocat -vaig pensar- i efectivament, el so del carret em va confirmar que el que venia a l'altre costat era un peix, i deu n'hi do com estirava! El carret treballava i la canya encara més, mentre junts li aconseguíem guanyar metres al peix. Va ser al cap d'uns 10 segons que em vaig adonar que allò no era una sérvia: els cops de cap no eren com els de les sérvies... Només podia ser un DÉNTOL! Bingo!

Al veure apropar-se a la superfície i veure'n el color tot dubte possible es va esvair, i vaig començar a ser conscient de la situació i l'alegria em va envair per complet!

No era un gegant, un d'aquells déntols que fan por, però era el fruit de moltíssimes hores d'esforç. Havíem llegit, preguntat, provat, i al final tot es va veure recompensat. 

L'individu en qüestió va pesar 2,2 kg, i va medir 52 cm. 

Així va quedar el vinil culpable de tot plegat, pobret!

Pel que fa al déntol, va tenir un final feliç: aquell vespre -casualment- venien a sopar a casa uns amics, i amb l'ajuda d'uns kg de sal gorda i un bon vi blanc, el vam enterrar amb tots els honors.

Pròximament penjaré les fotos de brico post-mortem...

Tan sols em queda agrair a l'Andreu, la Montse i en Josep M. la paciència que han tingut amb mi amb el tema dels déntols. Sense la seva ajuda en forma de consells, paciència, ànims i suport segur que no m'hagués pogut estrenar en aquesta espècie! Gràcies!

Setmana Santa de bonítols

Efectivament, després de força mesos sense rastre d'aquests túnids sembla que la Setmana Santa ha donat el tret de sortida als empaits i bacanals de sonsos que tant trobàvem a faltar. En dues jornades diferents n'hem pujat a bord un total d'11, que si es sumen als que es van deshamar fa que ens acomiadem de les festes amb un molt bon gust de boca!

Sembla que any rera any anem aprofundint en el coneixement dels costums d'aquest peix, almenys a la zona on pesquem nosaltres. Aquests dos dies hem pogut constatar que segueixen uns horaris força concrets d'activitat en superfície. En ambdues jornades vam veure els primers empaits a la mateixa hora (+- 10 minuts) i al mateix lloc. Abans, cap senyal de vida ni a la sonda ni d'ocells en una zona força àmplia, com si no hi fossin. Un cop formada i agrupada la mola de peix petit, l'immens banc de bonítols començava els atacs. Aquests s'anaven succeint cada 5-10 minuts i en un radi de 100 metres des de l'últim atac, i així fins que era hora de plegar canyes i entrar a port.

Ara només ens falta esbrinar on s'amaguen els bonítols els altres 350 dies de l'any!

La pesca de bonítols a jig-casting és de les que enganxa, allibera i costa d'oblidar, i més si es fa amb equips lleugers. Probablement des de la costa van poder sentir els nostres crits de descàrrega d'adrenalina i de l'alliberament després d'unes quantes porres. Els carrets xiulaven (moltes vegades tots dos alhora), i les cares de satisfacció i patiment s'anaven alternant cada pocs segons. Això és pesca, senyors!

L'Andreu va poder posar a prova l'equip que ha estrenat aquest hivern: canya Sakura Mazzera 742 MH i carret Daiwa Theory 4000. Un equip de somni que transmet a qui l'usa tot el que passa a l'altra banda del fil, amb sensibilitat però alhora amb una seguretat increïbles, i amb les batalles d'aquests dies ja l'ha mig amortitzat!

A part dels bonítols també vam pescar algun biso, un parell de servioletes de 30 cm a jigging, i vaig tenir una picada d'una bestiota que tardaré en oblidar... 

Passejant pels 50 metres de profunditat, amb el fons pla i sense senyals de roques, la sonda em va marcar un petit banc de peixos a 5 metres del fons, i a falta d'idees millors vaig decidir parar-m-hi. Poso punt mort al motor, miro la direcció del vent per saber cap a on anar perquè ell em torni a fer passar per sobre el banc i, un cop situat  a uns 20 metres a contra-deriva paro el motor i deixo anar el jig. Repasso mentalment l'esquema i sembla que tot quadra: el jig deu estar baixant molt a prop d'on abans hi havia el banc. Al cap de 10 segons la sonda m'ho confirma: es tornen a veure els puntets a 5 metres del fons! El carret deixa d'escopir fil. Tanco el pick-up i a la segona estrebada la canya no recupera la seva forma esvelta i recta: queda arquejada mirant al fons del mar...

He enrocat? No pot ser... No hi marca cap roca...

Una xarxa? 

De cop i volta els cops de cap em contesten la pregunta: són cops de cap espasmòdics, sense patró. La puntera de la canya cada cop s'acosta més a l'aigua, sembla que el peix en qüestió té moltes ganes de viure. El carret respon i xiula amb violència... De cop es fa el silenci: la canya torna a mirar al sol, el carret deixa de xerrar i el fil està de tot menys tens. El baix! Portava un 0,33 per enganyar els bonítols, no un 0,47 pels peixots de les profunditats! De tot se'n aprèn, a la propera no tornarà a passar, segur.

El que sé del cert és que tardaré força a oblidar aquella picada, probablement una serviola d'avançada edat.

Així doncs podem dir que ictiològicament, ha estat una Setmana Santa profitosa i entetinguda.