El dia abans li vaig enviar un sms a en Martí per temptar-lo, i el pobre hi va caure de 4 grapes! És el que té això de la pesca: és addictiva fins a extrems insospitats. Vam quedar a les 6:30 a l'Escala. Tenint en compte que ell viu a BCN, hom es pot fer una idea de l'hora que es va haver de llevar, oi? Doncs un servidor, que viu a 30 min. de l'Escala es va adormir! Va haver de ser la Montse qui a les 6:20 em diu: "Tu no hauries d'estar passant per Viladamat a aquestes hores???" I jo, en un atac d'histèria i pensant en la gràcia que li deuria fer a ell que arribés tard, vaig començar a recitar el nom de les defecacions en tots els idiomes que em sé expressar.
Vaig marxar volant de casa, i després de trucar a l'interessat per intentar excusar-me i imaginar-me'l morint-se de fàstic al port mentre m'esperava, vaig batre el meu rècord Girona - L'Escala: 25 minuts.
Un cop allà hi vaig trobar a un munt de "foreros" esmorzant, i després de disculpar-me vam anar per feina. Només sortir de port vam veure moviment damunt l'aigua. Devien ser petits peixets (després ens van explicar que sorellets), tot i que les gavines estaven força actives. Quatre tirades per anar escalfant però res de res, així que decidírem anar cap al sud, ja que la previsió era de VENT FORT DE XALOC abans de migdia. Vam estar tot el matí provant-ho tot i de totes les maneres: abans i després de les Medes, resseguint la costa tot mirant el fons i buscant qualsevol indici de saltada, a spinning, jigging...però res de res. També ho vam provar a la Gola del Ter, on la setmana passada hi van fer un parell de palometons dels macos. Vam fer anar els poppers i rapales i res de res. Per últim vam provar de fer el curri per la platja de pals, però la sonda no marcava ni el plàncton: estava tot mort.
En aquest punt va ser on va sorgir la veu de la sapiència: "Si no estan actius, deixem-nos d'artificials i passem al plà B: naturals!". Efectivament, en Martí, molt més expert i previsor que un servidor havia portat gambeta i sardina, i ens vam posar a temptar als ciutadans de les profunditats com jo no ho feia des de molt de temps ençà: plom a fons, sardina ben hamada i a esperar la picada.
Com sempre que provo quelcom nou, jo era força escèptic. Pensava que si fins llavors sempre ens havien funcionat els jiggs, aquell dia no tenia per què ser l'excepció, i si no trèiem res doncs dues pedres. En canvi el seu raonament era el d'amortitzar al màxim les sortides, i aconseguir pescar, d'una forma o d'una altra. Li vaig haver de donar la raó, ja que al cap d'una horeta veient com els serranets i companyia només hi deixaven l'espina a la sardina, li van fer una picada de les maques i la seva canya es va doblegar: "agafa el salabret que això va en serio!". Tu diràs si anava en serio! Un pagre preciós! És curiós, ja que va sortir de l'aigua amb unes franges negres verticals molt marcades, però al cap de mig minut fora l'aigua les va perdre...
I així, de sardina en sardina i tiro perquè em toca, vam seguir fins cap a les 15:00 sense gaire més èxits que una bona picada a la meva canya i un parell de serrans que foren destinats a esquer viu per atraure a alguna bèstia. Les notícies que ens arribaven de la resta de "foreros" tampoc eren massa esperançadores, i això tampoc ajuda... A les 16:00 ja érem a port, ja que el mar començava a estar esbalotat i havíem quedat amb l'Andreu per anar menjar quelcom i anar a pescar calamars. Vam pensar que ja que els peixos no volien de dia, potser els cefalòpodes ens arreglarien la nit, i a les 17:30 ja tornàvem a sortir. El mar estava ple de burrets i el vent i les onades començaven a emprenyar, però com que no havíem d'anar molt lluny no ens vam fer enrera. Uns dies abans ens havien dit: "S'en treuen com si res: amb un parell d'horetes en fas 10 ó 12 cada un". I un ou de trencalòs! Ni una punyetera picada! Érem 3 canyes a l'aigua, la sonda marcava una activitat paranormal, com si hi hagués la plaça de Tian'anmen sota la barca, i els molt cefalòpodes (a partir d'ara ho faré servir d'insult) no ens van fer ni una sola picada! Després de les dissertacions oportunes vam decidir que la lluna creixent que hi havia tenia un 25% de culpa, el Migjorn - Xaloc un 45% , i la Belén Esteban i en ZP es repartien el 30% de la culpa restant.
Resumint: un dia sencer al mar molt pobre en pesca, però que gràcies a en Martí i l'Andreu va ser divertit i enriquidor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada