PER FI !!!!!!!!!!!!!!!

Avui si que ens hem estrenat de debò. Dos bonitols com dos solets. Ja comencem a estar mes animats

Setmana Santa

La idea era desconnectar, descansar, fer moltes activitats i pescar, pescar molt.

Acostuma a passar però, que les idees a vegades no s'acaben de plasmar i aquesta setmana Santa es repetí aquesta regla.

Va ser molt profitosa en molts sentits: la visita de la Montse i la Teia (per fi va poder pujar a la barqueta a fer un tomb, ja tocava!), la trobada amb en Jordi, l'Esther i els nens, la processó de Verges i la mítica dansa de la mort (Montse: per fi!), fer el tafaner per la fira del vaixell d'ocasió, però pescar, el que es diu pescar "stricto sensu", no.

De fet, només van tocar escata la Mª Jesús i la Montse amb l'ajuda de Sant Coreà, i els "machotes" ens vam quedar amb el que es sol anomenar una porra de campionat: ni un!

A favor nostre cal dir que ho vam provar amb totes les ganes i amb tots els mitjans disponibles: a primera hora, a última hora, al migdia, cap al sud (abans i després de les Medes), cap al Nord, davant del port de l'Escala, a Roses, a spinning, a jigging (o almenys quelcom que se li assembla), al curri, amb jiggs, amb rapales, amb metralletes...Hi vam posar ganes i il·lusió, però hi havien dues coses amb les que no podíem lluitar: no en sabem més i no volien picar.

Aquesta és la gràcia de la pesca, i el que fa que t'hi enganxis d'aquesta manera tan primaria: l'home contra el peix, una batalla a priori desigual, però que no sempre guanya l'home, i el més fascinant és que el sàpiens no sap el per què. Paciència, perseverança; són les virtuds del pescador, i si hem de ser positius s'ha de dir que aquestes vacances ens han servit per cultivar-les amb profunditat. Suposo que veure al Mestre Lluís a Verges em va fer vindre al cap "L'estaca", i de tornada cap a casa em vaig fer meva la cançó: si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar!

Hi va haver però, un fet que ens va deixar un regust dolç, molt dolç, com la llet condensada... L'últim dia, dilluns de Pasqua, vam decidir aixecar-nos aviat per temptar la sort un altre cop. Només sortir de port ens vam adonar que el mar estava força mogut, i vam posar rumb a Cap Norfeu per acomiadar la Setmana Santa a només 10 kts. Mica en mica anàvem avançant fins que, de cop i volta començàrem a veure "pajareres", i sota d'elles els esquitxos que fa "ALLÒ QUE ESTIRA TANT" quan es nodreix dels bancs de peixets.

"Para, para la barca!"

"Mira, allà n'hi ha més!"

"Mira com salten! N'hi una que ha sortit completament de l'aigua!"

"Has vist com bull l'aigua??? Estàn per tot arreu!!!!"

Sí, efectivament, estàvem al vell mig del golf de Roses assistint a quelcom que no ens imaginàvem que pogués existir: centenars de tonyines devorant voraçment el que devia ser un immens banc de peixets.

Vam decidir parar i provar sort amb jiggs de 40 gr. Jo portava muntada una metralleta que vaig utilitzar el dia anterior, a la qual hi vaig posar un jigg. Van ser 6 o 7 tirades, i de cop i volta...zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz!!!! Havien picat! El bitxo en qüestió es va endur més de 100 m de línia, i en veure que quedava poc fil vaig frenar el carret tant com vaig poder (grandíssim error), i de sobte...es va trencar el fil de la metralleta... Em vaig recordar en repetides ocasions del que ajuda a evacuar el Sr. Roca, però l'estat d'excitació en el que estàvem no va decaure, i vam seguir la persecució 4 hores més, provant el curri de superfície, el de fons i l'spinning. Va ser infructuós, però vam viure unes escenes difícils d'oblidar: estar a 10 metres d'un banc de tonyines, amb el motor apagat, en silenci, i sentir el soroll constant que fa l'aigua en ser remoguda pels seus salts és quelcom que no té preu!

En fi, costarà d'oblidar la nostra primera experiència amb un banc de tonyines a prop de la costa, i tot i la poca escata, va ser una Setmana Santa ben aprofitada i molt disfrutada!