Es comença a animar?

L'última sortida a mar ens va donar més fruits del que estem acostumats últimament, cosa gens difícil ja que aquests tendien a zero. Un bonítol a spinning sempre alegra la jornada, i si no fos perquè el baix va fallar, n'haguessin estat 2! 

Tot i això cal dir que no va ser fruit d'una gran i esplendorosa "pajarera", de les que t'acceleren el pols i et fan somniar: va ser fruit de la sonda. Això significa que hi són, però que aquell frenesí que estem esperant encara no ha arribat.

Falta veure si aquests resultats es van consolidant i la cosa es comença a animar de debó, que ja toca. Seguim tocant servioletes, que tot i el seu petit tamany donen una lluita digna. No em vull ni imaginar la guerra que deuen donar les grosses que treuen els companys de Wildfishingteam , deu ser impressionant! Esperem que algun dia ho puguem tastar a les pròpies carns!

El que encara no havíem pescat mai era aquest peixet. Va picar el jigg de 40 grs, tot un monstre per la seva talla! N'he buscat el nom però no ho he aconseguit, així que si algú el coneix i vol compartir la seva erudició, ho agrairem!

Els amics de les dents segueixen esquivant-nos, però mica en mica ens hi anem acostant: aquest cop ens vam quedar a 3 cm. i vam notar com mutilava el vinil, però no va voler tastar l'ham, què hi farem! 

Seguirem intentat-ho sense defallir. 

Ep, amb il·lusió!!

Novembre de jigging

A les nostres contrades, el període que va entre els mesos d'octubre a gener és l'època de déntols, servioles, bonítols i escórpores. En resum: aquelles espècies que donen més guerra i ens fan gaudir de la pesca en la seva màxima expressió.

El problema és que pel moment no estem tenint massa èxit amb cap d'aquestes espècies.

Els bonítols no han aparegut a la seva cita anual amb l'esplendor a que ens tenien acostumats: tan sols n'hem vist uns pocs empaits, i n'hem clavat molt pocs comparativament amb l'any passat.

Els déntols són la nostra assignatura pendent. Prefereixo no parlar-ne perquè tan sols pronunciar el seu nom em provoca un estat de sulfuració/cabreig/impotència tan sols comparable a la visualització d'una imatge d'en Wert.

Pel que fa a les servioles, ahir vam mantenir-hi el nostre primer contacte: una servioleta treta amb jigg i una altra de bastant més grossa que es va aconseguir deshamar. Hem comprovat que són animalons capritxosos, ja que tot i que la sonda ens en marcava un banc clarament definit, no hi va haver manera de fer-ne picar més que les anteriorment esmentades. I això que vam estar prop de 2 hores provant-ho amb tot tipus de vinils i jiggs de diversos gramatges i colors, ambdues van picar al mateix jigg.

Després de la foto de rigor, va tornar a l'aigua perquè pugui créixer i fer-nos gaudir més!

Buscant els innombrables, vora dels 50 metres de profunditat, va sortir una morena molt gran. Devia rondar els 4 kg, i pujar-la des d'aquella profunditat va costar Déu i ajuda. Coneixedors de la fama que tenen, no la vaig ni treure del celebret, i amb l'ajuda d'unes tenalles li vam treure el vinil amb el que la vam enganyar i se'n va tornar cap a l'aigua.

També hem seguit amb la costum d'enganyar les escórpores amb petits vinils. S'ha de reconèixer que sempre ho hem fet intentant trobar els innombrables... A base d'insistir amb ells, hem après la millor manera de fer moure els vinils per fer picar a aquests preciosos peixos. El que no sabem és si aquesta acció dels vinils també és efectiva amb els seus cosins de dents llargues. Ells ho prefereixen més ràpid? Més lent? Més lineal? 

Qui sap...

Resum del que no hem publicat

Per diversos motius fa temps que no toquem el blog.

La veritat és que intentar explicar les jornades de pesca d'uns mesos enrere es fa complicat, però alhora ens agrada mantenir el diari de pesca per recordar què hem pescat i quan ho hem fet. Així que l'únic que ens queda és publicar les fotos, tot i que d'algunes bones captures no en tinguem cap foto!

Ara que comença la millor època de l'any per pescar a les nostres contrades, esperem poder publicar puntualment!

Muntatge de la mandíbula d'un espet

Des que vaig començar a agafar-li el gust al muntatge de mandíbules de peixos, tenia ficat entre cella i cella el poder fer-ho amb la d'un espet. N'havia vist fotos per d'altres blogs i em semblava un crani captivador.

A primera vista em recorda a un dinosaure. M'imagino a l'Spielberg mirant un espet com a model pels seus velociraptors, o aquells altres dinosaures dels quals no sé el nom, més petitets, de la mida d'una gallina, que atacaven en grup i eren igualment mortífers.

Somnis a part, tenia ganes de posar-m-hi. Així que quan l'Andreu en va pescar un d'una bona mida, abans que l'hagués deshamat jo ja havia fet de Herodíes i li havia demanat el cap del bitxo en qüestió...

Ara només quedava posar-se-hi sense por. Havia llegit que era de les mandíbules més complicades de muntar, ja que té una gran quantitat d'ossos i ossets, i a sobre aquests són molt finets i delicats, o sigui que sabent que no seria bufar i fer ampolles ho vaig deixar per les vacances.

Tal dit, tal fet. Vaig bullir el cap de l'espet i el vaig anar desengrunant a poc a poquet, intentant fixant-me en on eren els ossets, i com s'unien. Després d'una neteja acurada amb aigua, vaig passar-los pel bany d'aigua oxigenada concentrada i un cop esbandits d'aquesta, vaig acabar de rascar-ne els cartílags i restes de carn i pell amb un petit ganivet.

Perquè us en feu una idea, aquestes operacions van durar unes 10 hores repartides en 2 dies! Us puc assegurar que semblava un trencaclosques dels bons!

Després de deixar-ho assecar al sol un dia sencer, va començar el muntatge. He de dir que si no m'hagués valgut d'altres fotografies i blogs, no hagués estat capaç de fer-lo. Els ossos de l'espet no són gens intuïtius: no dóna pistes de com s'han d'ensamblar!

Un cop gastat un pot sencer de loctite i un munt d'hores més, vaig donar el muntatge per acabat. A posteriori hi he vist diversos errors, a la propera (si mai em torno a atrevir amb la mandíbula d'un espet), sortirà millor!

Per últim, les capes de vernís pertinents, i per fi... voilà!

Una (curteta) de dofins

Prop de les Medes. Estavem buscant peixos i van aprèixer els cetacis!

Dissabte 2 de juny, tallahams!

Aquest dissabte la idea era pescar tallahams. Les setmanes anteriors ho havíem estat provant sense èxit, però el post d'en Josep M. ens va animar, i vam decidir sortir amb les primeres llums del dia. A les 5:30 érem a port, i després de preparar tot l'equip ens vam dirigir a la que intuíem que era la "zona calenta", justament quan també hi anava en Josep M.

Un cop allà, i al no veure cap tipus de moviment en superfície, vam intentar fer-los sortir pentinant la zona a spinning amb poppers. Al cap d'una bona estona vam veure una saltadeta, però malgrat esmerçar-nos a fons amb els poppers no hi va haver picada. Així que vam decidir fer el curri per intentar localitzar-los, però passaven les hores i no hi havia rastre del esquius peixots, així que vam anar a treure el cap fins a Begur per veure si per allà hi havia moviment o pajareres.

Entre pitos i flautes vam arribar fins a Llafranc, i pel camí no vam parar de pentinar roques i baixos amb vinils, minnows i jiggs, però el mar estava com una bassa d'oli i semblava tot erm... Així que cap a les 10:00 tornàvem a pujar cap a les Medes. Allà hi vam trobar l'Àlex i en Szac, i ens van dir on s'havien trobat ells els els nostres amics, així que hi vam posar rumb i només d'arribar vam veure un parell d'esquitxos una mica lluny d'on érem nosaltres.

Al acostar-nos-hi vam veure un immens banc de sonsos diminuts, i al darrera d'ells una taca negra que semblava el típic banc de llísseres, però va resultar ser un banc de tallahams! De sobte es van posar a atacar el banc de sonsos, i els esquitxos i empaits en superfície eren constants.

L'Andreu encara portava muntat a la canya el vinil que havia fet servir per pentinar les roques, i com que sabia que aquests moments d'èxtasi duren poc, el va llençar amb convicció. Al primer toc... pam! Clavada!

Jo vaig posar un popper petit, blanc i amb el cap vermell, i també el vaig llançar. Igual que amb l'Andreu, a la primera recollida vaig veure l'explosió d'aigua al darrera del popper i a l'instant la canya es va doblegar. No era molt gran, però suficient com per donar-me 3-4 minuts de carreres i salts fora l'aigua!

Molta gent no entén que ens aixequem un dissabte a les 4:00 de la matinada, ens passem 7 hores a mar amb fred o calor i fins i tot amb pluja, ens gastem diners amb equipament i combustible, etc. tan sols per pescar, però si agafessin la canya en el moment de la picada d'un tallahams i aquells 3-4 minuts posteriors segurament ho entendrien de cop!

El tallahams és un peix molt noble: lluita ferotgement fins que no pot més, ho dóna tot fins l'últim moment. Intenta desfer-se de l'esquer amb llargues i potents carreres, combinades amb salts fora l'aigua. Aquests salts estan patentats pels tallahams. Surten completament fora l'aigua mentre dobleguen el seu cos, com si sabessin que la única opció d'escapatòria és destensar la línia per deshamar les seves mandíbules. És simplement espectacular!

Un cop a bord els vam deshamar curosament, vam fer les fotos de rigor (amb el mòbil, ja que ens havíem oblidat les càmeres...) i els vam tornar a alliberar. Aquests peixos no tenen gens de valor gastronòmic, i sí en canvi un gran valor esportiu i ecològic, o sigui que el seu retorn al medi és pràcticament obligat.

Esperem que ara que ja han arribat a les nostres costes, s'hi quedin força temps i ens donin moltes més jornades com la d'aquest dissabte!

Tot un dia al mar

Dissabte ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora amb la intenció de ser a port abans de la sortida del sol. Volíem aprofitar que tenim una desembocadura a 5 minuts de port per intentar fer algun llobarro al curri i per tant, amb les primeres llums del dia ja havíem d’estar pescant. El fet és que entre un accident molt aparatós que ens vam trobar a la carretera i ens va tenir 15 minuts aturats i algun que altre contratemps domèstic, vam arribar-hi un pèl tard. El mar estava completament pla: ni vent ni gens de mar de fons, cosa que sabíem que ens ajudaria molt a localitzar l’hipotètic atac en superfície dels tallahams, en cas que ja haguessin arribat.

Així doncs, només sortir de port vam calar 3 canyes al curri. Aquest cop amb un detall important: a totes els vam proveïr d’un baix d’uns 3 metres de fluorocarbur de 0,23 mm per tal d’intentar enganyar al nostre llest adversari. Aquests peixots tenen fama de veure-hi molt bé, i tot i saber que si quelcom més gran que un llobarro queia a l’engany segurament ho petaria tot, vam preferir córrer el risc. Com que sabem de la seva fama d’espantadissos, la distància que vam deixar entre els esquers i la barca deuria rondar els 100 metres.

Vam posar la barca a entre 3 i 3,5 nusos. Vam combinar 2 esquers amb colors naturals i un amb color més llampant. A una de les canyes hi vam posar un profunditzador, a una altra un artificial que profunditza uns 2 metres i a la darrera un altre artificial que pràcticament no profunditza. D’aquesta manera ens asseguràvem de poder passejar els enganys per totes les capes d’aigua, ja que la profunditat de pesca rondava els 8 metres.

Fins aquí tot bé. Però ja sabem que el paper ho aguanta tot, i que la realitat acostuma a ser una altra. Ja portàvem una hora i mitja fent el curri i no hi havia ni rastre de peix, però quan ja anàvem per la meitat de la segona passada per la platja, va sonar el celestial soroll de la carraca del carret, i en va sortir una aranya força gran. Va picar a la canya on hi dúiem el profunditzador,  amb un esquer que imita una sardineta.

Vam fer un parell de passades més per la platja, però la carraca no va tornar a sonar i vam decidir canviar d’estratègia. Ens vam trobar a l’Albert i l’Àngel del Fòrum, i ens van explicar que s’havien trobat un banc de bonítols prop d’allà però que estaven molt esquius i no n’havien pogut enganyar cap. Així que a falta d’idees millors vam decidir provar-ho. Efectivament, ens els vam trobar, i efectivament estaven menjant sonsos d’uns 3-4 cm i no hi havia manera de fer-los picar amb els jiggs. Necessitàvem un canvi d’esquer immediatament, i ens vam decantar per l’artificial que m’havia recomanat el venerat Sensei de la pesca amb artificials, mestre entre els mestres d’artilugis pescants, en Tola. Es tracta del Flash minnow, de Lucky Craft. És l’artificial perfecte per quan els predadors mengen peixet molt petit i no en volen saber res dels enganys habituals, però alhora els volem pescar a spinning i necessitem poder llançar-los lluny per tal de no haver-nos d’acostar excessivament al banc de bonítols i no espantar-los.

Dit i fet. A la tercera recollida vam clavar un bonítol d’uns 3 kg.

Durant una hora vam presenciar 5 ó 6 empaits més del banc de bonítols, però duraven poc més de 30 segons i pràcticament no teníem temps ni d’acostar-nos-hi, així que vam deixar estar la pesca i ens en vam acabar la jornada fondejant a Sa Tuna per dinar, d'on no vam marxar fins les 18:00. A això se li diu passar tot el dia al mar!

Bonítols!

Aquest dissabte la pesca havia de ser secundària, quelcom complementari. L'important era que havíem de traslladar la barca perquè hem canviat de port base: ens acomiadem de l'Escala i donem pas a l'Estartit.

El fet és que, per logística, l'Andreu va sortir de l'Escala i em va passar a buscar a mi per l'Estartit, allò de les 7:45.

Jo era a port des de feia estona, ja que no volia deixar escapar l'oportunitat de temptar a algun llobarrot matiner, però segueixo negat amb aquestes bèsties. Hauré d'esperar a que hagin desovat? Hauré de recollir més ràpid? Més lent? No ho sé... Sí que m'he anat proveint de material adequat i teòricament contrastat per a aquests peixots, però el cert és que hi ha quelcom que no faig bé. Seguirem provant.

L'Andreu també s'havia entretingut pel camí a observar els empaits de les nostres amigues, que segueixen presents per les nostres contrades, o sigui que entre pitos i flautes ens posàvem a pescar cap a les 8:00.

No havien passat ni 10 minuts que vam veure el primer empait: bonítols! Pensàvem que ja se'n havien anat i ens van donar una grata sorpresa. I a sobre estaven molt actius i afamats... Què més es pot demanar?

El primer no es va fer esperar gens, ni el segon, ni el tercer... Se'ns en van escapar 3, però tot i això van pujar a bord 6 bonítols! Tot un goig poder tornar a l'aigua aquestes bestioles, tot i que amb algun no hi vam ser a temps...

En fi, a les 9:30 ja ho teníem tot fet, i un cop vam haver esmorzat ens vam dedicar a esperar que tornéssin a sortir a superfície. Com que això no va passar, i a sobre no paràvem de sentir per l'emissora que les altres barques treien calamars i sèpies, vam decidir provar-ho nosaltres també. El resultat d'una hora va ser un pop dels macos. Va ben doblegar la nostra canyeta de pescar calamars!

Això va ser l'últim que vam treure de l'aigua aquest dissabte, però us asseguro que no necessitàvem treure res més!

Estrena amb vinils

Aquest dissabte, després de molts i molts, però molts dies sense poder sortir per la tramuntana, vam poder agafar les canyes per intentar recordar què volia dir pescar.

Aquell mateix matí ens havíem proveït d'uns vinils que en Josep M. ens havia recomanat.

Com sempre que provem quelcom nou, ens costa ser tenaços i tenir fe en què el que estem fent funcionarà, però aquest cop era difícil no creure en els resultats d'aquest tipus d'esquers havent vist al seu blog la seva efectivitat.

Vam posar rumb a les Medes. Abans d'arribar vam trobar un petit banc de tonyines. No estaven gens actives, semblava que "surfeigéssin" per comptes d'empaitar peix. No ens va agradar massa veure-les, ja que la seva presència acostuma a ser sinònim de no-pesca per l'acolloniment general de la resta de peixos del mar.

Cal remarcar que ja vam començar a veure el llepó que tant de temps feia que no vèiem. Sembla que aquest any s'ha avançat molt, i això pot voler dir que no falta molt de temps per l'arribada dels peixos d'estiu.

A les Medes i rodalies en vam trobar més moles, i més grans, així que vam decidir anar fins a Begur a provar sort. Allà vam trobar unes roques amb unes parets on la sonda hi marcava força activitat, i ens vam posar a fer treballar els vinils. El cert és que en vam enrocar 2 ó 3 (mai hagués dit que amb la posició en la que porten l'ham es pogués enrocar, però sembla ser que si t'hi poses, ho aconsegueixes!), però a base d'insistir i insistir vam tenir una picada maca, i en va sortir una escorpora encara més maca.

Després, en el vinil petit (de 3") també ens van picar, però no es va clavar prou bé. Això sí, el peixot en qüestió va deixar les seves dents marcades a la cua del pobre vinil!

De tornada a port vam trobar més tonyines, i ens vam parar a pentinar algunes parets amb artificials i vinils, però finalment vam donar la jornada per acabada.

Conclusió: gràcies Josep M. per compartir els teus coneixements amb nosaltres!

La primera sortida de l'any

Després de molts dies sense pujar a la barca vam organitzar la primera sortida de l'any amb moltes ganes. Semblava que qui més qui menys tocava escata, i com que tenim pendent l'assigantura de "Fonaments de dèntol I" ens els vam posar com a objectiu. Al final també es va afegir l'Ot, i com que venia carregar amb l'arsenal de vinils, jiggs i artefactes explosius varis ens va donar més esperances de que realment havia arribat el dia del dèntol.

En fi, que vam anar fent parades a totes i cadascuna de les pedres i parets que sabem que son o han estat algun dia productives. Vam provar els jiggs, els vinils de diferents tamanys i colors, els bucktails, però res de res. Quan dic res de res em refereixo a que vam estar 7 hores rascant pedres i no vam tenir ni picada! La sonda marcava activitat a algunes pedres i bancs de peixos arràn de fons, però ni recollint a l'estil dèntol vam tenir recompensa. Des del meu punt de vista tenim un problema de coneixement del territori. Sí que és veritat que sabem parets i zones productives, però no sabem roques concretes on anar a rascar, més que res perquè tampoc tenim el material adeqüat per fer-ho, ja que la sonda hauria d'anar acompanyada d'un bon GPS amb una cartografia de la zona excel·lent, i a la nostra sonda com a molt l'acompanyem d'un GPS portàtil. En fi, que ja tenim una altra cosa per la qual estalviar, però almenys quan tinguem el material podrem marcar les pedres exactament i no anirem tant a cegues!

A mig camí entre un lloc i l'altre, i sense esperar-nos-ho hi van haver 5 ó 6 empaits, i vam treure 2 bonítols macos. Ho era especialment el de l'Ot, que feia 5kg!

Vam estar una bona estona esperant a que tornéssin a sortir però els molt malcuats no volien, i la sonda ens deia que tampoc eren a mitges aigües, o sigui que vam escampar la boira.

De tornada a port vam parar a unes quantes parets, i en una d'aquestes l'Ot hi va agafar un bonitolet amb un vinil.

Així doncs, no ens en vam anar de buit a casa, però comencem l'any amb l'espina de dèntol que segueix clavada a la gola.

Ara, això acaba de començar, i ens ho passarem bé, sens dubte!