Ha començat la temporada del bonítol, 23/10/2010

Coincidint amb l'arribada dels jerseis i les jaquetes al carrer, sembla que ha començat amb força la temporada de l'invitat d'honor, el gran desitjat, la més preuada de les nostres captures: el bonítol.
El primer va arribar el dissabte 23 d'octubre, acompanyat per l'Oriol (que era la primera vegada que pujava a la barca). Un dia de mar plana que va començar molt bé, ja que a la sortida del port hi vam trobar una pajarera immensa, de les que duren i duren. Érem unes quantes embarcacions fent anar el jigg amunt i avall, però no hi havia maneres: era un banc d'oblades. Això sí, entre aquests petits indesitjables hi havia bèsties de les que ens agraden, ja que uns companys del fòrum ens van venir a trobar i ens van fer posar el pitet explicant-nos que hi havien tret un bonítol abans que nosaltres hi arribéssim.
Això ens va donar ànims, i quan ja s'havia esfumat tota pluma vivent davant del port vam veure una saltada a prop de la sabata que ens va fer engegar el motor a corre-cuita. Un cop allà, deixo baixar el jigg a mitja alçada, i a la que tanco el carret...PAM! Una bona clavada i el primer bonítol de la temporada cap a la saca! Feia molt que no sentia xiular el carret d'aquella manera, i a sobre, aquell bonítol era l'estrena seriosa de la nova canya...Si a això li afegim la cara d'incredulitat de l'Oriol (acostumat als sards i serrans des de roca), l'escena va ser d'aquelles que costa oblidar

.
Després d'això vam continuar veient saltades, però era peix petit, no eren les agressives envestides de bonítol, i malgrat acabar amb els braços destrossats, no hi van haver més picades.
El segon moment màgic del dia va ser la trobada amb un banc de dofins molt enrollats que ens van estar acompanyant una bona estona mentre jugaven amb la proa saltant a l'estil Hollywood. Aquí sí que la cara de l'Oriol era per emmarcar-la, i de fet ell va fer un vídeo de l'escena des de proa que no té pèrdua, i que penjaré al blog quan descobrim com carai es descarrega del mòbil...

AIXO ES UNA PASSADA 2-10-2010

Havíem quedat d’hora (a les 6:30 a la barca) per aprofitar millor el matí i ser a lloc quan sortís el sol, ja que les previsions de vent marcaven que a partir de les 11:00 entrava vent fort de xaloc i hauríem de plegar aviat.
Abans de sortir de port ja havíem decidit que aprofitaríem que era d’hora per fer el curri davant del port, per si ensopegàvem amb algun espet dels quals ens han explicat que aquest sistema i aquesta hora són els idonis per enganyar-los. I tal dit tal fet: dues canyes a l’aigua, amb una rapala de fons i l’altra de superfície. Un parell de passades per les bocanes del nàutic i l’espigó del port però ni rastre d’escata, i com que ja començava a clarejar vam decidir anar al grà.
Anem als biòtops i tot parat: la sonda estava en coma cerebral, el mar no marcava cap tipus de moviment i de les gavines ja no en recordàvem ni el color. Tres quarts d’hora fent anar els canells i res de res, així que decidim anar tirant cap a les Medes per veure si la colònia d’ocellots ens marquen el camí de l’èxit. Un cop allà decidim provar a un lloc on un mes abans vam ensopegar amb un banc de llampugues petites. La primera tirada i tres picades de cop: llampugues! Estàvem al bell mig d’un banc de llampugues d’una mida considerable que no paraven de picar els nostres jiggs, i ens feien gaudir a nosaltres i patir als frens dels nostres carrets. Quan una llampuga mossega el jigg, el carret comença a xiular de mala manera. Però el millor són els salts que fan fora de l’aigua per intentar desfer-se dels hams, normalment sense massa èxit...És com haver pescat un peix vela de petites dimensions, i és una sensació de les que fan alliberar adrenalina a litres a la matèria gris, us ho asseguro.

El fet és que si la corrent ens allunyava més de 50 metres del punt marcat ja no obteníem cap resultat, així que ens vam passar mig matí cremant gasolina per contrarestar la deriva. Van ser una hora i mitja de les divertides: picades, saltades, moviment...Dels dies que fan afició. En total en devíem treure unes 15, de les quals ens en vam quedar 5 (les més grans i ofenoses), i la resta se’n van tornar a l’aigua, a engreixar-se per poder-ne seguir gaudint la propera vegada.

De cop i volta, mitja hora sense cap picada ni cap senyal de vida de les llampuges...Semblava que l’exèrcit verd s’havia cansat de veure minvades les seves tropes i se’n havia anat a un altre camp de batalla, però de cop vam veure una cosa que ens va fer entendre el perquè de l’aturada de l’activitat i que ens va deixar tremolant i amb la suor fred al front. A uns 50 metres de la barca van saltar tres vegades uns tonyinots immensos perseguint les llampugues. La imatge era digna del National Geographic, o potser era al revés: el National Geographic era digne de captar aquella imatge. Vam veure com uns monstres que passaven de llarg el metre i mig saltaven completament fora de l’aigua, podent-les veure de cap a cua, i a dos pams de la seva boca les llampugues que nosaltres intentàvem pescar saltaven més d’un metre i mig fora de l’aigua, intentant escapolir-se de la boca d’aquells vedells marins amb motor de míssil nuclear. Una imatge que se’m quedarà per sempre gravada a la retina...
Vista la magnitud de l’enemic, vam caviar ràpidament el jigg d’una canya per un mega-rapala per intentar una bogeria: donar caça al caçador. Els intents, però, van ser en va, i ja no vam tornar a tenir notícies ni de les llampugues ni dels vedells. Així doncs, resignats i alhora contents per un dia tant mogut, vam fer cap a uns biòtops més deserts de l’habitual, que ens van servir per dir l’adéu definitiu a un dia de pesca notable tirant cap al memorable.