Fotos

dilluns, 9 de setembre del 2013

Dues jornades de pesca de les que fan afició

Divendres 6 de setembre

Entre una cosa i l'altra la setmana passada no vaig poder sortir i el mono em menjava per dins, així que a les 7:00 era a port preparant l'artilleria. La idea que portava entre cella i cella era anar a fer jigging per la zona de Begur, però de camí em vaig voler parar a una pedra per fer 4 tirs i així anar escalfant el braç abans d'arribar a les pedres bones. Un cop paro el motor, i abans de deixar anar el vinil al fons, unes gavines delaten uns salts inconfusibles: bonítols!!! Per un moment vaig deixar les meves ànsies de jigging a la popa i vaig anar a tota velocitat cap al lloc de les saltades. Al primer tir del Sakura Mirror, paaaam! Clavada! No es pot començar millor una jornada de pesca, us ho asseguro! 


Les saltades es van anar repetint, i a les 9:00 ja portava 3 bonítols de mida mitjana embarcats i 2 que s'havien escapat, així que tot i que es seguia veient moviment, vaig pensar que un cop satisfet de bonítols m'havia de centrar en l'objectiu que m'havia auto-imposat: el jigging.
Tal dit, tal fet. Vaig estar fins les 12:30 movent vinils per les profunditats sense cap mena d'èxit, així que vaig decidir provar-ho més al nord. De camí a les pedres escollides -i com ja m'imaginava- les gavines anaven com boges, cosa que indicava que els bonítols seguien endrapant on els vaig deixar a primera hora. Al cap d'un parell de tirades vaig poder enganyar-ne un altre d'uns 2,5 kgs, i em vaig dir a mi mateix que ja n'hi havia prou per avui de bonítols, que 4 eren suficients per satisfer les necessitats proteiques de casa i de la família.
Com a curiositat, penjo una fotografia de com queda un jig després d'una jornada com aquesta. Aquell Sakura Mirror el vaig estrenar aquell matí, i es pot veure perfectament com les gasten aquestes bestioles:


Era un d'aquells dies que els bonítols estan actius, famolencs i fins i tot violents. D'haver-hi estat tot el matí al darrera no sé quants n'hagués tret, però s'ha de saber dir prou.
A les 13:30 arribava a port satisfet, amb els braços cansats de lluites i amb un somriure d'orella a orella. Per fi els tenim per aquí!



El post que ve a continuació l'ha escrit l'amic Martí. Per nosaltres és tot un honor que un lletraferit com ell es digni a escriure el reportatge de la jornada de dissabte. És la primera vegada que en aquest blog hi escriu algú que no sigui l'Andreu o un servidor, però veient la qualitat del resultat no serà la última!



Dissabte 7 de setembre


A les set havíem quedat davant de la seva barca.

Arribo una mica abans i ells dos ja m'hi esperen des de fa una estona i a velocitat de llamp ja han posat la barca en solfa. El petit dels Goy, ahir va tenir una bona jornada i avui, aquest parell de dimonis tenen previst sortir com una bala. Els enxampo al moll, ja mig muntant les seves canyes. Penso que per allò de la propietat commutativa, en l'àmbit teòric tant és sortir de port i muntar les canyes o a la inversa, muntar les canyes i sortir de port, però estic convençut que si sortim de port i ens trobem les saltades sense tenir l'artilleria enxufada, qualsevol de nosaltres és capaç de muntar el carret a l'inrevés. Així doncs, que el de la barba retallada m'indica que vagi per feina, si no vull presenciar de reüll com ells ballen amb la més guapa, mentre jo maldo per muntar els meus estris. Amb aquestes premises, imito ràpidament als dos germans i munto la meva, no fos cas les saltades m'enxampin a mi amb els pixats al ventre.

Mentre naveguem, ens posem al dia amb els dos germans. Que si naps, que si cols. Fa estona que no se sent a l'Andreu i girem el cap per comprovar que no ha caigut a l'aigua. El trobem extasiat, obnuvil·lat, amb la llagrimeta als ulls i la pell de gallina, contemplant embadalit com un magne rovell d'ou dur, fa equilibris sobre la línia recta de l'horitzó que avui sembla tirat amb tiralínies. Aquest Andreu... l'edat ens l'està estovant.

Mentre el gran dels Goy resa a l'astre solar, em fa l'efecte que el petit s'ha escrit el grup sanguini al seu braç, com ha vist fer als soldats de les èlits especials. Avui, aquest paio va a per totes i la veritat, és que el tio no feia broma. Arribats al punt calent, les saltades ja es veuen d'un tros lluny. Para el motor, llença cap als esquitxos i miraculosament, la canya se li corba. Cooooom?????!!! com s'ho ha fotut aquest paio?? Jooooaaaaaan!! Si l'Andreu i jo tot just estàvem pensant cap a on tiraríem i tu ja tens la canya encorbada?? Penses passar-te tot el dia així, foten-te de nosaltres dos pobres mortals a la nostra cara???!! Vaya tio.

"-Andreu, el llancem ja a l'aigua, o esperem que tregui el segon?"

Au, pim, pam, el nano.

Li costa acostar-lo i pensem que ve robat, però no. La bèstia ratllada està molsudeta i per això en Joan ja obre la sessió amb un bon exercici muscular. L'Andreu i jo anem tirant per aquí, fent el que bonament podem sense massa sort. Al cap d'una hora, en Joan ja en duu un de 4kg fora de l'aigua i dos de deshamats. Coooom? serà la canya? serà el jig? serà la seva barba tan meticulosament retallada??? Això no pot ser de cap de les maneres. Aquest paio s'està avui fotent de nosaltres.



Avui el mar està pla com un mirall. El ventet, ni tan sols arriba a brisa i la temperatura és la mar d'agradable. L'entorn en sí, haig d'admetre que mereix uns instants d'èxtasi contemplatiu com els que ha viscut l'Andreu a primera hora.
Amb un mar tan pla, els esquitxos i remolins es veuen la mar de bé. Tot és calma i placidesa al nostre entorn i alguns esquitxos els sentim, abans que veure'ls. Quin goig, tu!

Però avui el cel està enteranyinat i els bonítols es troben dispersos, un per aquí, un per allà i a sobre es fan el desmenjat, menjotejant amb passivitat. La seva placidesa, ens fot nerviosos a nosaltres.

Canvio el jig diversos cops. Un que nedi així... un que nedi això... a veure si aquell altre que cueja... ràpid, més lent i fent zig-zags, en superfície, a mitges aigües, en profunditat.... Amb el mar tan pla, senten de bon tros lluny el motor i potser un de 80g farà que pugui abastar-los sense acostar-nos-hi tant o atrapar-los ràpidament en fondària quan tot just se submergeixen. Però avui mengen petit i sí, llenço millor amb un jig gros, però no se l'empassaran. O sigui, que avui toca petit. Ala, a estrujar-se la carabassa.

Amb jigs de 20g, ni ho provo. Avui només porto una canya 20-80 i trenat massa gruixut per a 20g. És força desesperant. Ni el toquen. Els bonítols avui estant molt, molt difícils els punyeteros! A l'estar tan dispersos, has de llençar benbé per darrere de l'esquitxada i resar perquè a la recollida els vingui la fam o s'apiadin de tu i piquin per pena.

En Joan va fent de les seves. L'Andreu i jo no entenem res i en mig matí ja hem repassat la col·lecció sencera d'esquers que portàvem. Vinils? no en volen. Jigs? avui no els agraden. Els passejants? ni cas. Algun dels "infal·libles".... res, com si pesqués al menjador de casa. Els hem llençat el bo i millor de les nostres col·leccions i fins i tot el que avui teníem previst deixar a la reserva. Els poppers? molt bonics, però a les bèsties no els agraden. Què passa? Ha de sortir el sol? tot tan ennuvolat... Per no picar, ja és el colmo de la desesperació quan al recollir pel bell mig del banc, els toco amb el jig i les bèsties ni l'ataquen. Quèèèè??? semblen els maleïts bancs de llísseres de quan empaites llobarros d'hivern. Però no són llísseres, sinó bonítols totalment apàtics. Fins i tot els hem vist passar per sota la barca... i ni cas a res del que els tirem.

Munto un artificial molt bo que imita molt bé a una anxoveta. Amb aquesta canya i trenat llençaré molt malament, però arribar-hi, ja hi arribaré a les esquitxades. Però ni cas, tu. Ni tant sols a això. Com a mínim, al cap d'uns tirs em surt una sèrvia força maca empaitant l'artificial, però veu la barca i fuig enrere xino-xano. Vatua! Ja és més que res, però tampoc mossega.

L'Andreu també té alguna picada amb jig a ran de fons, que se li deshama a mig pujar-la. Una lluerna?? hi apostaria.

I de cop, recordo un gran artificial que fa temps espera la seva ocasió i qui sap si avui és finalment el seu moment de glòria. Fa cosa de 15 dies vaig veure grans bancs d'agulles i el que necessito avui podria ser un artificial estret i allargat. Ja hem vist que els bonítols avui no salten i els costa arribar benbé a trencar la superfície. Trec de la caixa un artificial sense pitet. 13cm i 30g. És un artificial una mica tècnic, però que avui profunditzarà i en temps d'agulles, podria ser que funcioni molt bé. El munto i faig alguns tirs per darrere dels tímids remolins i esquitxades. El recullo a mitja velocitat, fent-lo cuejar amb discrets cops rítmics de puntera. L'agulla avança ràpidament fent uns zig-zags i profunditza horitzontalment si n'aturo la recollida.

I patam!, ja en tinc un. Tatatxàn!! Per fi, algú m'estira. La imitació ha funcionat i la doble popera fa que es clavi millor la bèstia i no es deshami avui que tant sols menjotegen. Aquest mateix esquer em dóna les altres dues captures, aranya diminuta inclosa en una baixada ran de terra.







Passem el matí empaitant els esquitxos d'aquí cap allà i fem el que bonament podem. L'Andreu, de moment porta un peix deshamat i un jig que ha sortit volant a Can Collons. Però ja ho diu la dita que qui riu últim, riu més tard i el gran dels Goys ens reserva a tots per avui una sorpresa....




En un dels empaits, en Joan i jo maldem per capturar un dels pocs bonítols del dia. A la seva galàxia, l'Andreu llença en sentit oposat, per si de cas es trobessin per allà i de cop.... nyeeeeeeec!! canya ben encorbada. A mitges aigües i el mateix jig que duu des de fa estona. Va pujan-lo i quan ja per fi el veu, ens anuncia que no és bonítol sinó sèrvia i ja una mica rexonxa. Fins i tot la sèrvia avui està estranya, que no ha anat fent aquells típics cops de cap i el peix clavat a allà on es troba. Però amb cops de cap o sense, l'hereu dels Goy està més content que un nen amb sabates noves. I nosaltres que l'acompanyem en la seva il·lusió.




En Joan es fuma a proa plàcidament un cigarret, amb el peu al pescant i cara de satisfacció. Entre ahir i avui, sent que ja ha fet la feina i es dedica a omplir-se l'esperit amb aire de mar i salnitre.

Quatre tirs més i tanquem per avui la jornada. Ha estat un bon matí. Avui hem disfrutat les captures, però molt més hem disfrutat de la pesca. Ens hem hagut d'exprémer el cervell per anar substituint constantment els esquers, detectant els "ais" i "uis" de cadascun i intentant endevinar si el següent millorava l'anterior per a l'ocasió que avui teníem i fins a trobar el que avui millor encaixava amb la seva desgana.

La peça de l'Andreu fa més que goig i des d'un racó de la barca, me'ls miro mentre el fantàstic duet es fan fotos i comenten coses de les seves. Se'ls veu feliços i ben units i des del meu racó penso que malauradament són pocs els germans que podrien compartir durant anys les despeses d'una barca i les sortides a mar sense barallar-se... i un negoci de pots... i un bloc... i un munt de coses que desconec encara. S'entenen molt bé entre ells dos i penso que empatitzen millor per còmplices i amics, més que no pas pel simple fet de ser germans. Són un bon duet aquest parell, trobo. I mentre penso això, m'enfilo a un cotxe que avui ballarà d'aquí, d'allà com si el meu sentit de l'equilibri es negués per una estona a abandonar encara la barca.