Ara sí, comença la historia de veritat...
Haviem quedat a les 6:30 al bar dels pescadors. Com sempre, vaig arribar una miqueta tard, però no hi havia pressa, teniem "tot un dia" per endavant... jeje.
Cafè amb llet, croisant i a cap a mar hi falta gent.
Fem un repas del material... canya de jigging, canya per sardina a la deriva per algun bonítol afamat i ... "guaita peixet, he portat aquest pal d'escombra per si ens trobem amb la senyora, l'agafo o passem?"... "agafa, agafa, que nosa no ens en farà"
Vàrem engegar motors i ... anem a pescar!!!!
A primer hora del matí vam enganyar algun surell, bisos i tallam, fins que la cosa es va parar. Ens moviem d'aquí cap allà, buscant ocells o algun salt, però ja començava a fer-se tard, i voliem anar a veure si trobavem aquella bèstia que s'havia mostrat dies abans. En aquestes que en Peixet (senyor Andreu pels amics) em diu ... "anem a veure la senyora?" i amb un somriure d'orella a orella li dic "anem, anem, a veure si encara hi és". Amb un moment erem allà i les dues barques que hi quedaven, gesticulant, ens fan saber que la bèstia ens estava esperant. Ens parem abans d'arribar per fer els preparatius... MERDA!!! M'he deixat els hams!!! Cap problema peixet, aqui lo mateix es planxa un ou que es fregeix una corbata ... Talment com en McGiver obrim la caixa d'estris del peixet a veure si trobem alguna cosa que ens pogués fer servei. El més potent era un baix amb ham doble d'un popet de vinil pel curri de la tonyina (petita). "Aquest ens podria anar bé, però l'haurem de tunejar" Tallem una de les vagues per treure el popet de vinil i penjar-li un surell sencer d'esquer. Tornem a engegar la barca i ens col.loquem estratègicament de manera que la deriva li porti el menjar a taula. La tonyina estava donant voltes a una de les barques que hi havia present. Dos nens menuts seguien els seus moviments assenyalant en cada moment la seva posició. Va ser deixar anar aquell surell que l'afamada bèstia es dirigeix cap a nosaltres, i els nens assenyalant ens advertien del que anava a succeir.
Efectivament, ni mig minut no va passar que el carret comença a entonar una música celestial... "Picadaaaaaaaaaaa! Peixeeeeet, engega la barca que fotem el camp!!!! JAJAJAJA. I sense pensar-s'ho el Peixet escalfa motors, comencem a surfejar. Hi havia barques pescant, i ens emboliquem amb les seves linies... "talleu les linies siusplau!!!" cridàvem mentres seguiem l'enfurismada bèstia. No podiem perdre temps, era qüestió de segons, i en Peixet que treu l'eina i zaaaasss, els talla les linies amb les disculpes pertinents. Aprofito per donar les gracies a aquells senyors si ens llegeixen, que en cap moment es varen enfadar sino que ens varen animar a perseguir la bèstia.
Vàrem anar una bona estona escortats per les dues barques que ho havien presenciat tot, però s'acostava la hora de dinar i mica en mica ens varen deixar sols...
Poc a poc la bèstia anava guanyant profunditat, no la podiem frenar, l'equip no era tampoc l'adequat per una bèstia de calibre igual. Cridàvem tots dos eufòrics de tenir aquella bèstia a les nostres mans, les sensacions eren brutals, inexplicables, només es poden viure per fer-se'n a la idea.
Les hores anaven passant, van començar les trucades, teniem necessitat de compartir aquelles sensacions. I així varen anar passant, una, dues, tres, quatre... portàvem 4 hores ja i ens havia guanyat 100 metres de profunditat. El que al principi era la voluntat de sentir aquelles fortes emocions i ens conformàvem en acostar la bèstia per la foto final es va anar convertint en l'esperança de poder cansar aquell animal i fins i tot (que il·lusos) treure'l de mar. Però no paraven de sortir entrebancs... cada cop ens portava més endins, el gps sense piles, el mòbil amb molt poca cobertura, les medes s'anaven desdibuixant, cansats, deshidratats, sense menjar... "peixet, hem de demanar reforços..." Quina sort, casualment rebem una trucada que seria la nostra salvació. Era en Sajai, que en enterar-se del que estava passant es fa oferir a venir-nos a ajudar. Haviem d'aguantar aquell animal com a minim l'estona que tardaria ell en arribar. Després de tant de combat estàvem disposats a tot, aquella bèstia havia de ser nostre, fos com fos.
Passada mitja hora veiem darrera la boira aparèixer la silueta de la barca d'en Sajai, però ell no ens veia a nosaltres. A penes ens enteniem amb els mobils que no tenien practicament cobertura, i veiem que es dirigeix cap a una direcció que no era la nostra. Quan s'adona que s'havia equivocat de barca corretgeix el seu rumb i no va trigar massa en veure'ns a l'horitzó. Quan veiem nosaltres que se'ns acosta vàrem per fi respirar.
En Jaime venia sol amb la seva barca, li haviem de passar la canya i algú havia de portar el timó. Portava posat el cinturó de combat (com l'haviem trobat a faltar...) el ganxo a punt per si la bestia es posava a l'abast. Ens vàrem posar de costat, li varem passar la canya i en peixet també va saltar. El combat seguia, però ara teniem més possibilitats, (o almenys ens ho pensàvem). "Pero... ¿que coño llevais aquí?", pregunta en Jaime al subjectar la canya amb aquell animal.
Després de varies embrenzides guanyant-li terreny en una lluita cos a cos, la mala pu..., va intentar posar-se sota la barca, en dues ocasions, la primera la vam salvar però per desgracia la segona no. Aquell va ser el trist final d'una llarga jornada de pesca, estàvem esgotats, en el fons ens alegràvem que la bèstia hagués triumfat, ens va quedar pendent la foto clau per poder-vos transmetre aquelles sensacions, almenys per fer-vos una lleugera idea del seu tamany.
Era hora de tornar a port, on ens hi esperaven un grapat de foreros i amics que no es volien perdre aquell moment.
La cervesa de rigor no hi va faltar, i com a experiencia personal en Peixet i jo només us podem dir que va ser GENIAL.
No sabem si hi haurà pròxima vegada, però aquesta ja ningú ens la treu. Esperem hagueu disfrutat amb aquest relat com ho vàrem fer nosaltres a mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada