Des que vaig començar a agafar-li el gust al muntatge de mandíbules de peixos, tenia ficat entre cella i cella el poder fer-ho amb la d'un espet. N'havia vist fotos per d'altres blogs i em semblava un crani captivador.
A primera vista em recorda a un dinosaure. M'imagino a l'Spielberg mirant un espet com a model pels seus velociraptors, o aquells altres dinosaures dels quals no sé el nom, més petitets, de la mida d'una gallina, que atacaven en grup i eren igualment mortífers.
Somnis a part, tenia ganes de posar-m-hi. Així que quan l'Andreu en va pescar un d'una bona mida, abans que l'hagués deshamat jo ja havia fet de Herodíes i li havia demanat el cap del bitxo en qüestió...
Ara només quedava posar-se-hi sense por. Havia llegit que era de les mandíbules més complicades de muntar, ja que té una gran quantitat d'ossos i ossets, i a sobre aquests són molt finets i delicats, o sigui que sabent que no seria bufar i fer ampolles ho vaig deixar per les vacances.
Tal dit, tal fet. Vaig bullir el cap de l'espet i el vaig anar desengrunant a poc a poquet, intentant fixant-me en on eren els ossets, i com s'unien. Després d'una neteja acurada amb aigua, vaig passar-los pel bany d'aigua oxigenada concentrada i un cop esbandits d'aquesta, vaig acabar de rascar-ne els cartílags i restes de carn i pell amb un petit ganivet.
Perquè us en feu una idea, aquestes operacions van durar unes 10 hores repartides en 2 dies! Us puc assegurar que semblava un trencaclosques dels bons!
Després de deixar-ho assecar al sol un dia sencer, va començar el muntatge. He de dir que si no m'hagués valgut d'altres fotografies i blogs, no hagués estat capaç de fer-lo. Els ossos de l'espet no són gens intuïtius: no dóna pistes de com s'han d'ensamblar!
Un cop gastat un pot sencer de loctite i un munt d'hores més, vaig donar el muntatge per acabat. A posteriori hi he vist diversos errors, a la propera (si mai em torno a atrevir amb la mandíbula d'un espet), sortirà millor!
Per últim, les capes de vernís pertinents, i per fi... voilà!
Apa, quina feinada, nano!!
ResponEliminaNo m'hi he entretingut mai, però alguna vegada la dona ha volgut aprofitar per afegir-lo al brou de peix (???!!!!) i de veure els ossos estranys que en surten, m'imagino el trencaclosques que et deu haver estat.
I al posar-lo al sol, no se't van cargolar aquella espècie d'ossos-membrana que tenen a les brànquies??
I aquella espècie d'ossos-pèl que tenen al final de les mandíbules, com coi va allò? No t'hi vas tornar boig? Clar que bojos, qui més, qui menys... mentre siguis feliç, tant boig com vulguis.
Jajajaja!
EliminaGràcies, Mestre Tola!
Al sol no es cargolen, més que res perquè si ho fan vol dir que no són ossos, sinó teixit cartilaginós o músculs. És de bojos, ja ho pots ben dir! Em sembla que serà la primera i la última vegada que ho faig amb un espet...
Quina paciència i traça.
ResponEliminaT’ha quedat molt guapo!
Jordi
Moltes gràcies Jordi!
EliminaHa valgut la pena!
Collons, es una obra d'art !! Això es paciència i la resta son tonteries, felicitats !
ResponEliminaGràcies Dani! Espero poder-la aplicar plenament a la pesca, ja que a vegades em faria falta tenir-ne un grapat de més quan no piquen...
EliminaFins aviat!