Fotos

diumenge, 13 de març de 2016

Aquest va per tu, Martí

Fa dies que dono voltes a aquest post, però em resistia a escriure'l. A algun racó del meu cap encara hi ballaven pensaments d'esperança, i somniava que et trobaven agafat a una roca o que tot plegat era una broma de mal gust i et presentaves somrient, com qui fa veure que no ha passat res. Però al final el pragmatisme mana, i crec que et dec un darrer post al blog del qual sovint n'eres el protagonista.
Recordo el dia que ens vam conèixer. Havíem quedat, via mail, de trobar-nos al port de l'Escala. Jo et veia com un expert pescador, afable, intel·ligent i sobretot obert, que no dubtava a l'hora de donar consells sobre on i com pescar als que en sabíem menys. Et deixaves estar de secrets, enveges i ximpleries i feies de la pesca un art, una ciència i sobretot un acte social. Qui més qui menys, havia llegit algun dels teus llargs, detallats i apassionants relats de pesca, on explicaves meticulosament mil i un detalls i vivències de les teves jornades a mar.
Recordo que el dia abans de conèixer'ns estava inquiet i nerviós, preparant les canyes i els esquers per tenir-ho tot llest i punt: l'endemà aniria a pescar amb el Mestre Tola i tot havia d'estar en perfectes condicions.
Recordo també arribar a port encara de fosc, escoltant Manel a tot drap mentre aparcava el cotxe. Et vaig trobar a tu arran de moll, fent proves amb un dels teus esquers homemade, observant com nedava i com reaccionava als tocs de canya que li feies fer. 
Això sí que ho tenies: mai et conformaves amb la convencionalitat. Sempre provant nous artefactes fets aprofitant plàstics vells, pèl de gos, plomes o el que trobessis per casa. Una ment inquieta, brillant i pacient al servei d'un cos de pescador: un autèntic pescador.
Recordo veure't perfectament afaitat, amb les teves ulleres de muntura prima, i unes botes de canya alta ja calçades. Vaig pensar que eres massa elegant i ben plantat per ser un pescador, acostumats com estem els d'aquest gremi a anar més desmanegats.
El que no recordo d'aquell dia és què vam pescar, i si no ho recordo és perquè no va ser important. Sí que em va quedar gravada, en canvi, la bona estona que vam passar gratant pedres aquí i allà, escoltant embadalit les teves teories sobre els comportaments i hàbitats d'aquesta i altra especie, sobre com moure els esquers... Una veritable classe magistral de pesca, untada d'humilitat i serenor, amb el teu inconfusible saber estar i aquell somriure teu, sempre present.
Amb el temps es va anar quallant una amistat. Vam quedar moltíssimes vegades per anar a pescar plegats, amb l'Andreu i a vegades també amb en David, però d'altres per simplement veure'ns i xerrar. Ai, amic! Com m'agradava xerrar amb tu! S'hi estava a gust a prop teu. Amb aquell sentit de l'humor refinat, intel·ligent i el teu etern somriure, amb el que et posaves tothom a la butxaca. 
Sense anar més lluny, recordo el precís moment en el qual vaig entendre l'àlies amb el que s'et coneixia en el mundillo de la pesca: "Tola". Jo anava rumiant d'on venia: si era un diminutiu, alguna referència geogràfica al poble dels teus avantpassats, o alguna paraula mal pronunciada, però no va ser fins que vas signar un dels teus mails com a "Martí Tola" que ho vaig entendre. Encara ric quan hi penso!
Sempre tenies bones historietes, sempre preocupant-te dels problemes dels altres i pendent de tots. Que si aquest està trist i vull muntar una quedada de pescadors per animar-lo, que si aquell ha estat pare i no dorm per les nits... Estaves especialitzat en l'art d'enviar un Watsap quan ja feia temps que no parlàvem, simplement preguntant i interessant-te per com estàvem, o explicant la sortida d'aquell matí i els empaits que t'havien fet els llobarros desganats. I quan no era un Watsap era una trucada que sempre començava amb un llarg "Joaaaaaaaaaaaaan!!". 
També recordo que et referies a la parella d'algú com "la seva costelleta", expressió que de llavors se-m'ha quedat gravada. Són detalls, petits gestos, maneres de fer i de dir que et definien i que no oblidaré.
I què dir de com parlaves de la Marta i la Mariona. N'estaves enamorat, i es palpava perquè sempre hi feies referència. Era parlar de la Mariona i se't queia literalment la baba. Ens parlaves de com n'estava del seu pare i de com t'idealitzava: "És l'edat, i s'ha d'aprofitar, que no ens n'adonarem i d'aquí a pocs anys ja no en voldrà saber res de mi".
Em costa molt imaginar-me pel que deu estar passant la teva família. La gent com tu no abunda i el buit que has deixat és molt gran. De persones que passen per aquest món llegant una empremta un com la teva no n'hi han tantes, i això ho demostra la gran quantitat d'amics que has fet arreu.
Tot i que vull fugir de tòpics hi acabo caient de quatre grapes, sense remei: la teva ha estat una vida plena i que mereix ser viscuda, i no es pot aspirar a més.
Com em va dir fa pocs dies un amic comú: "sempre se'n van els millors". 
Em sento afortunat d'haver-te pogut conèixer. Et trobo a faltar, amic.

4 comentaris:

  1. Apreciat Joan,
    fins ara fa 5 minuts -que és l'estona que he trigat a llegir aquest post- desconeixia absolutament la teva existència. M'hagués pogut referir a tu com "un dels amics de pesca d'en Martí".
    Em fa molt feliç veure com el meu germà s'ha fet estimar per mèrits propis (que el trobi a faltar jo que sóc són germà és lògic), ens ensenya que ha passat pel món deixant un bon record.
    Gràcies per compartir-ho

    ResponElimina
  2. Benvolgut Albert
    No puc estar mes d'acord amb el que escriu en Joan, i l'únic consol que tinc hores d'ara, si es que n'hi pot haver cap, son la gran quantitat de coses que he aprés d'en Marti. Poques persones passen per la nostra vida deixant la petjada que ell ha deixat a la meva
    Una abraçada enorme Albert

    ResponElimina
  3. Albert, gràcies per les paraules. Efectivament, sóc un dels molts amics de pesca que en Martí va fer. El seu caràcter feia fàcil fer-se amic seu, i això feia que molta gent se-l'estimés. Us acompanyo en el sentiment a tota la família i us transmeto molts ànims en aquests moments difícils.

    ResponElimina
  4. Hola companys,

    Molts ànims a familiars i amics, no us coneixo de res, pero m'has fet sentir que com si ho fos. Aquesta podria ser l'historia de qualsevol de nosaltres. Una pena veure com marxa gent que deixa petjada en aquest mon.

    Salutacions

    Lluís

    ResponElimina