Recull del que no hem publicat

Per cansament, mandra o distraccions vàries no vam penjar les fotos d'algunes de les sortides que hem fet últimament. És més, d'alguna sortida ni tan sols en tenim fotos, així que ta i com diu el refrany: "millor tard que mai".









Últimament només hem tret pops, calamars i alguna que altra sípia.No en tenim fotos perquè els cefalòpodes, un cop morts i plens de tinta, no són gaire fotogènics...

Dofins i bonítols

Avui cap a les 8 sortíem cap a baix amb l'esperança de veure més activitat per alguna raconada que ja coneixem, i per l'estat del mar, la cosa prometia .
Ocells a dojo amunt i avall , ens feia pensar que estaven nerviosos i afamats. El mar amb aquella quietud que delata qualsevol xip- xap que et posa en alerta , i els vuit ulls que érem sobre la barca rastrejant a tort i a dret , donant els primers fruits cap a les 10. Prop de les roques trèiem un bonítol de quasi 3 quilets.
Mar endins es divisen les primeres pajareres típiques que al acostar-nos es desfan. Aixi hem voltat una estona pensant que eren les "senyores" per la velocitat a la que es movien, però en una d'aquestes se'n ha format una de les de veritat i els veiem saltar. Al poc de llençar, PATAMMMMMMM, un altre bonítol un xic mes gran que l'altre.
Hem seguit buscant-los, però res de res , com si s'haguessin fos, ni ocells, ni bonítols, ni "allò que estira tant".
La raó de tanta desolació l'hem trobat a la llunyania amb els admirats dofins. Quin espectacle veure'ls de ben a prop gairebé a tocar de la mà. Els hem estat fent fotos, vídeos, i disfrutant dels seus salts i jocs al voltant de la barca. Aquestes bestioles son els reis del mar, i els admiro i respecto.......... snif, snif, snif, encara que quan hi són vulgui dir que s'ha acabat la pesca.
Un altre dia serà!

La paciència, la anhelada

Avui hem sortit tard, molt tard. Cap a les 8:45 sortíem de port, i hem anat de dret cap al sud, al lloc de sempre. De camí cap allà hem notat el mar de fons fruit del vent de garbí d'ahir a la nit. La cosa estava una mica esbalotada, però només les aigües, ja que no hem vist ni cap saltada i cap indici de gavina menjant.

Arribem a lloc i res, ni tan sols la sonda marcava activitat. Hem decidit fer anar els jiggs a fons, a veure si gratant les profunditats podíem fer-los sortir de l'estat letàrgic, però ni tan sols el popper d'en David els ha fet reaccionar, així que hem posat rumb a la Gola, a la recerca dels últims palometons.

De camí cap allà, ens hem trobat a uns forereos. Ells també venien de la Gola i les Medes i han vist tonyines... La paraula màgica! Ha estat sentir tan dolç i magnífic mot i a tots tres se'ns ha passa la son de cop!

Efectivament, entre la Gola i les Medes hi havien les inseparables companyes de les tonyines: les baldrigues. Un estol gran, dels que fan patxoca! I de cop, lluny unes saltades... Temps d'acostar-s-hi i ja s'havien evaporat. Aquest cop eres 300 metres més enllà, i la mateixa pel·lícula: ni rastre. Al cap de 5 minuts el mateix a les nostres esquenes, però abans d'arribar-hi les baldrigues ja reposaven sobre l'aigua, i la sonda era un desert. I així, amunt i avall hem estat mitja hora, el temps necessari per tornar a corroborar que les tonyines són molt més ràpides que nosaltres, i que si no s'estan fent un veritable festival de sardina millor ni intentar de seguir-les!

Així doncs, hem anat a el que anàvem: de dret cap a la Gola. Allà també hi regnava la calma i la tranquil·litat, i els poppers i jiggs semblaven l'únic amb forma de peix a la zona, i al final hem decidit tornar al punt de partida a buscar més activitat.

La veritat és que ens ho hem trobat tal i com ho havíem deixat: buit. Ho hem provat de totes les maneres que sabem, però res de res, i el pitjor és que els foreros que ens hem trobat tampoc havien tocat escata. Així doncs, a les 12:00 ens hem donat per vençuts. No veure ni una saltada, ni una pajarera ni res de res havia pogut amb nosaltres, i hem decidit anar cap a la platja d'Empúries a provar la sèpia. Però un cop arribem allà truquen a l'Andreu, era en Joan, del fòrum: "Estan aquí! Allà on ens hem vist per última vegada! Correu, veniu!".

I llavors ha estat com un frenesí, com en Millet veient un bitllet de 500€: gas a fons! Al cap de 10 minuts érem allà, i els que ens havien trucat n'estaven treient un. Un parell de gavines han deletat al banc i hem fent anar els jiggs com sabem. Res. Han desaparegut... Al cap de 15 minuts un parell de gavines marxen volant d'unes roques en la mateixa direcció i ens delaten una petita pajarera arràn de roca! Al principi no sabíem si marxaven per anar a la pajarera o perquè estaven acollonits per un mega-voltor que ha aparegut volant força baix. Sí, sí, un voltor arràn de mar... No, si al final lo del canvi climàtic serà veritat!

En fi, que hem anat a la pajarera i després d'un parell de tirades i veure com a la barca d'en Joan en treien un altre, en David n'ha tret un de ben maco! Feia temps que no treia cap bonítol i ja li tocava! Felicitats! Ha fet 3.100 gr,i la Montse en pot donar fe:

I just quan semblava que es formava una altra pajarera darrera la barca d'en Joan i engeguem la barca per acostar-nos-hi l'Andreu crida: "Para, para! Que en tinc un!". Ell encara tenia el jigg dins l'aigua en el moment d'arrencar i amb l'embranzida del motor el jigg es deu haver fet encara més irresistible pel pobre bonítol... Segon a bord! De mida, igual al primer.

Després d'això hem estat donant voltes per la mateixa zona, però no hem vist res més, i les nostres estimades ja feia estona que ens esperaven a port, així que hem tornat amb un parell de bonítols ben formosos!

Moraleja: si haguéssim tingut més paciència ens hauriem estalviat unes milles i segurament haguéssim pescat més.

La festa se'n ha anat a un altre lloc...

El dia abans li vaig enviar un sms a en Martí per temptar-lo, i el pobre hi va caure de 4 grapes! És el que té això de la pesca: és addictiva fins a extrems insospitats. Vam quedar a les 6:30 a l'Escala. Tenint en compte que ell viu a BCN, hom es pot fer una idea de l'hora que es va haver de llevar, oi? Doncs un servidor, que viu a 30 min. de l'Escala es va adormir! Va haver de ser la Montse qui a les 6:20 em diu: "Tu no hauries d'estar passant per Viladamat a aquestes hores???" I jo, en un atac d'histèria i pensant en la gràcia que li deuria fer a ell que arribés tard, vaig començar a recitar el nom de les defecacions en tots els idiomes que em sé expressar.

Vaig marxar volant de casa, i després de trucar a l'interessat per intentar excusar-me i imaginar-me'l morint-se de fàstic al port mentre m'esperava, vaig batre el meu rècord Girona - L'Escala: 25 minuts.

Un cop allà hi vaig trobar a un munt de "foreros" esmorzant, i després de disculpar-me vam anar per feina. Només sortir de port vam veure moviment damunt l'aigua. Devien ser petits peixets (després ens van explicar que sorellets), tot i que les gavines estaven força actives. Quatre tirades per anar escalfant però res de res, així que decidírem anar cap al sud, ja que la previsió era de VENT FORT DE XALOC abans de migdia. Vam estar tot el matí provant-ho tot i de totes les maneres: abans i després de les Medes, resseguint la costa tot mirant el fons i buscant qualsevol indici de saltada, a spinning, jigging...però res de res. També ho vam provar a la Gola del Ter, on la setmana passada hi van fer un parell de palometons dels macos. Vam fer anar els poppers i rapales i res de res. Per últim vam provar de fer el curri per la platja de pals, però la sonda no marcava ni el plàncton: estava tot mort.

En aquest punt va ser on va sorgir la veu de la sapiència: "Si no estan actius, deixem-nos d'artificials i passem al plà B: naturals!". Efectivament, en Martí, molt més expert i previsor que un servidor havia portat gambeta i sardina, i ens vam posar a temptar als ciutadans de les profunditats com jo no ho feia des de molt de temps ençà: plom a fons, sardina ben hamada i a esperar la picada.

Com sempre que provo quelcom nou, jo era força escèptic. Pensava que si fins llavors sempre ens havien funcionat els jiggs, aquell dia no tenia per què ser l'excepció, i si no trèiem res doncs dues pedres. En canvi el seu raonament era el d'amortitzar al màxim les sortides, i aconseguir pescar, d'una forma o d'una altra. Li vaig haver de donar la raó, ja que al cap d'una horeta veient com els serranets i companyia només hi deixaven l'espina a la sardina, li van fer una picada de les maques i la seva canya es va doblegar: "agafa el salabret que això va en serio!". Tu diràs si anava en serio! Un pagre preciós! És curiós, ja que va sortir de l'aigua amb unes franges negres verticals molt marcades, però al cap de mig minut fora l'aigua les va perdre...

I així, de sardina en sardina i tiro perquè em toca, vam seguir fins cap a les 15:00 sense gaire més èxits que una bona picada a la meva canya i un parell de serrans que foren destinats a esquer viu per atraure a alguna bèstia. Les notícies que ens arribaven de la resta de "foreros" tampoc eren massa esperançadores, i això tampoc ajuda... A les 16:00 ja érem a port, ja que el mar començava a estar esbalotat i havíem quedat amb l'Andreu per anar menjar quelcom i anar a pescar calamars. Vam pensar que ja que els peixos no volien de dia, potser els cefalòpodes ens arreglarien la nit, i a les 17:30 ja tornàvem a sortir. El mar estava ple de burrets i el vent i les onades començaven a emprenyar, però com que no havíem d'anar molt lluny no ens vam fer enrera. Uns dies abans ens havien dit: "S'en treuen com si res: amb un parell d'horetes en fas 10 ó 12 cada un". I un ou de trencalòs! Ni una punyetera picada! Érem 3 canyes a l'aigua, la sonda marcava una activitat paranormal, com si hi hagués la plaça de Tian'anmen sota la barca, i els molt cefalòpodes (a partir d'ara ho faré servir d'insult) no ens van fer ni una sola picada! Després de les dissertacions oportunes vam decidir que la lluna creixent que hi havia tenia un 25% de culpa, el Migjorn - Xaloc un 45% , i la Belén Esteban i en ZP es repartien el 30% de la culpa restant.

Resumint: un dia sencer al mar molt pobre en pesca, però que gràcies a en Martí i l'Andreu va ser divertit i enriquidor!

La festa continúa!

Aquest cop vaig arribar tard...Havíem quedat a les 7:00 al bar, però es van conjurar la boira i uns belgues que no sabien posar gasolina per fer-me arribar tard, i vaig acabar demanant el cafè a les 7:20.
En David estava enfadat pel retard, i amb raó! Les captures dels darrers dies havien fet que s'instalés entre nosaltres un nerviosisme, un cuquet que ens deia que aquell dia havia de ser especial.
Vam començar fent el curri cap al sud, des de la bocana fins a illa Mateua però com sempre que fem el curri, el resultat va ser nul. Un cop ens vam adonar que aquesta no és la nostra millor tècnica per pescar, vam apretar el Suzuki i vam anar a petar on el dia abans havíem tret els 2 bonítols amb els gavinaires. Ja no hi havia tanta corrent com el dia anterior, però la boira havia fet acte de presència i mica en mica s'anava espesseint. Unes voltes per la zona i de seguida vam veure saltar els primers bonítols. Tot i això no vam ser capaços de clavar cap bonítol després de fer anar els braços una bona estona sense resultats ni indicis. El que sí que vam treure és un tros de sorell (jo crec que el més gran que hem tret mai) que devia ser company de batalla dels seus cosins grans, els bonítols. Un cop palesa la poca activitat que hi havia, vam decidir fer la excursió més llarga que hem fet fins a dia d'avui: vam decidir anar fins Palamós. De fet, vam arribar fins a Les Formigues (unes 19 milles des de l'Escala), pensant-nos que per allà hi podria haver més activitat que per la zona on acostumem a moure'ns, però la veritat és que estava força més desert. No vam veure cap saltada ni cap ocell que tingués pinta d'estar pescant, i el record de les saltdes de primera hora ens va marcar el rumb de tornada just quan començàvem a divisar el Port Marina.
Tornada cap al nord a velocitat de creuer, i un cop arribem a la zona, vam provar d'anar al "lloc de les llampugues", sense que fructifiqués la intentona...
Així que tornàrem altre cop al principi, al lloc de les saltades, i només arribar: patam! Saltades altre cop! Deixem baixar el jigg de 60 grs uns 7-8 segons i en clavo un!

Semblava que estirava més que el del dia anterior, així que el vaig cansar una mica, mentre en David i l'Andreu m'esperaven pacientment, ja que la pajarera s'havia traslladat uns 100 metres i no hi podíem anar fins que jo acabés... Finalment el vam pujar a bord i vam seguir la pajarera. Els ocellots desapareixien ràpidament, però els bonítols anaven sortint cada mitja hora, ara aquí, ara 200 metres enllà cap al nord, ara 300 metres cap al sud...Amb una d'aquestes van sortir a un cap, i un cop allà ens vam veure envoltats per la famèlica mola de depredadors, cosa que va crear un ambient d'excitació a la barca com poques vegades recordo. En una de les llançades en vaig clavar un, però l'anella que subjecta l'ham triple es va trencar... En una altra l'Andreu en va clavar un altre, i després de lluitar-lo una estona i pujar-lo a bord va deixar anar un crit d'alliberament, de satisfacció i plenitud ictiològica: bonítol a la saca!

En David ho va provar amb poppers i rapales, però les bèsties no li feien massa cas. Així que va tornar a canviar al jigg tradicional i també va tenir una picada que el final no es va poder materialitzar...
L'Andreu, mentre el trucaven (i, per tant, no podia recollir la canya perquè tenia una mà ocupada), va pujar un pop! Si, si; un pop pescat a jigging!

Vam estar una bona estona més esperant nous indicis, però semblava que el banquet havia acabat, així que vam decidir anar a les Medes i vam comprovar que el festival no s'havia traslladat a aquelles contrades. Aquesta va ser la última intentona, ja que després d'això vam tornar a port contents, molt contents!

Divendres 5/11/2010

Aquest cop, aprofitant que l'Oriol tenia festa el divendres, en Miquel i jo ens n'hem agafat, fent ús dels últims dies de festa que ens queden del 2010.
Entre pitos i flautes, sortim a mar cap a les 8:00, i comencen les conyes sobre les pajareres: "deu n'hi do llevar-se a les 6:30 per anar a perseguir gavines...deu n'hi do!", "per comptes de pescadors ens hauran de dir gavinaires!", i d'altres per l'estil que millor no reproduir en aquestes línies...
En Miquel és bastant escèptic i en canvi l'Oriol, com que ja ho va tastar l'altre dia, es mostra confiat. Tan bon punt sortim anem cap al sud amb la vista posada al cel per detectar qualsevol moviment de les gavines, gavians i baldrigues, i també a les saltades que hi pugui haver a la superfície de l'aigua delatant els peixos. Hi ha molta corrent, el jigg i la barca semblen tenir vida pròpia... Arribem fins a les medes i no hi ha cap rastre de moviment, amb la qual cosa decidim fer el curri vorejant la reserva mentre aprofitem per esmorzar. Quan se'ns acaba la paciència decidim tornar a donar un volt prop de la costa, i és llavors quan comencem a veure saltades, ocells excitats i moviment! En una de les saltades, tiro el Hart i al cap de dues recollides m'el claven! Ja tenim el primer a bord!

A partir d'aquell moment en Miquel entra en un estat d'excitació i comença a deixar-se de conyes sobre les gavines per passar a ser l'home-jigg, tal com si fos un nàufrag que fa dues setmanes que no menja. L'Oriol, en canvi, segueix al mateix ritme que ha començat, sense defallir. Al cap de poc tornem a veure el pati esvalotat: els bonítols han acorralat al peix petit i ambdós salten fora l'aigua. Però l'atac dura pocs segons, i quan arribem al camp de batalla ja no hi ha cap rastre. Tot i això sabem que els depredadors han d'estar per allà, per la mateixa zona però cap avall, més profunds, així que tots tres tirem la canya i deixem baixar els jiggs més avall, i...PAM! En Miquel multiplica per 3 el seu estat d'excitació! El seu carret comença a xiular i l'ombra blavosa de la bèstia comença a fer cercles sota la barca...Un altre bonítol!

Després de pujar-lo a bord seguim fent anar els jiggs per la zona per veure si tornen a sortir, ja que ara li toca a l'Oriol treure'n un. Però per més que ho intentem sembla que ja estan tips, i decidim provar als biòtops. Allà la sonda no marcava pràcticament res, i al cap de mitja horeta els tres estàvem pensant més en el dinar que en els peixos...

Així que cap la 13:00 donem per acabada la jornada i entrem a port cansats però amb cara de nen amb sabates noves!

Ha començat la temporada del bonítol, 23/10/2010

Coincidint amb l'arribada dels jerseis i les jaquetes al carrer, sembla que ha començat amb força la temporada de l'invitat d'honor, el gran desitjat, la més preuada de les nostres captures: el bonítol.
El primer va arribar el dissabte 23 d'octubre, acompanyat per l'Oriol (que era la primera vegada que pujava a la barca). Un dia de mar plana que va començar molt bé, ja que a la sortida del port hi vam trobar una pajarera immensa, de les que duren i duren. Érem unes quantes embarcacions fent anar el jigg amunt i avall, però no hi havia maneres: era un banc d'oblades. Això sí, entre aquests petits indesitjables hi havia bèsties de les que ens agraden, ja que uns companys del fòrum ens van venir a trobar i ens van fer posar el pitet explicant-nos que hi havien tret un bonítol abans que nosaltres hi arribéssim.
Això ens va donar ànims, i quan ja s'havia esfumat tota pluma vivent davant del port vam veure una saltada a prop de la sabata que ens va fer engegar el motor a corre-cuita. Un cop allà, deixo baixar el jigg a mitja alçada, i a la que tanco el carret...PAM! Una bona clavada i el primer bonítol de la temporada cap a la saca! Feia molt que no sentia xiular el carret d'aquella manera, i a sobre, aquell bonítol era l'estrena seriosa de la nova canya...Si a això li afegim la cara d'incredulitat de l'Oriol (acostumat als sards i serrans des de roca), l'escena va ser d'aquelles que costa oblidar

.
Després d'això vam continuar veient saltades, però era peix petit, no eren les agressives envestides de bonítol, i malgrat acabar amb els braços destrossats, no hi van haver més picades.
El segon moment màgic del dia va ser la trobada amb un banc de dofins molt enrollats que ens van estar acompanyant una bona estona mentre jugaven amb la proa saltant a l'estil Hollywood. Aquí sí que la cara de l'Oriol era per emmarcar-la, i de fet ell va fer un vídeo de l'escena des de proa que no té pèrdua, i que penjaré al blog quan descobrim com carai es descarrega del mòbil...

AIXO ES UNA PASSADA 2-10-2010

Havíem quedat d’hora (a les 6:30 a la barca) per aprofitar millor el matí i ser a lloc quan sortís el sol, ja que les previsions de vent marcaven que a partir de les 11:00 entrava vent fort de xaloc i hauríem de plegar aviat.
Abans de sortir de port ja havíem decidit que aprofitaríem que era d’hora per fer el curri davant del port, per si ensopegàvem amb algun espet dels quals ens han explicat que aquest sistema i aquesta hora són els idonis per enganyar-los. I tal dit tal fet: dues canyes a l’aigua, amb una rapala de fons i l’altra de superfície. Un parell de passades per les bocanes del nàutic i l’espigó del port però ni rastre d’escata, i com que ja començava a clarejar vam decidir anar al grà.
Anem als biòtops i tot parat: la sonda estava en coma cerebral, el mar no marcava cap tipus de moviment i de les gavines ja no en recordàvem ni el color. Tres quarts d’hora fent anar els canells i res de res, així que decidim anar tirant cap a les Medes per veure si la colònia d’ocellots ens marquen el camí de l’èxit. Un cop allà decidim provar a un lloc on un mes abans vam ensopegar amb un banc de llampugues petites. La primera tirada i tres picades de cop: llampugues! Estàvem al bell mig d’un banc de llampugues d’una mida considerable que no paraven de picar els nostres jiggs, i ens feien gaudir a nosaltres i patir als frens dels nostres carrets. Quan una llampuga mossega el jigg, el carret comença a xiular de mala manera. Però el millor són els salts que fan fora de l’aigua per intentar desfer-se dels hams, normalment sense massa èxit...És com haver pescat un peix vela de petites dimensions, i és una sensació de les que fan alliberar adrenalina a litres a la matèria gris, us ho asseguro.

El fet és que si la corrent ens allunyava més de 50 metres del punt marcat ja no obteníem cap resultat, així que ens vam passar mig matí cremant gasolina per contrarestar la deriva. Van ser una hora i mitja de les divertides: picades, saltades, moviment...Dels dies que fan afició. En total en devíem treure unes 15, de les quals ens en vam quedar 5 (les més grans i ofenoses), i la resta se’n van tornar a l’aigua, a engreixar-se per poder-ne seguir gaudint la propera vegada.

De cop i volta, mitja hora sense cap picada ni cap senyal de vida de les llampuges...Semblava que l’exèrcit verd s’havia cansat de veure minvades les seves tropes i se’n havia anat a un altre camp de batalla, però de cop vam veure una cosa que ens va fer entendre el perquè de l’aturada de l’activitat i que ens va deixar tremolant i amb la suor fred al front. A uns 50 metres de la barca van saltar tres vegades uns tonyinots immensos perseguint les llampugues. La imatge era digna del National Geographic, o potser era al revés: el National Geographic era digne de captar aquella imatge. Vam veure com uns monstres que passaven de llarg el metre i mig saltaven completament fora de l’aigua, podent-les veure de cap a cua, i a dos pams de la seva boca les llampugues que nosaltres intentàvem pescar saltaven més d’un metre i mig fora de l’aigua, intentant escapolir-se de la boca d’aquells vedells marins amb motor de míssil nuclear. Una imatge que se’m quedarà per sempre gravada a la retina...
Vista la magnitud de l’enemic, vam caviar ràpidament el jigg d’una canya per un mega-rapala per intentar una bogeria: donar caça al caçador. Els intents, però, van ser en va, i ja no vam tornar a tenir notícies ni de les llampugues ni dels vedells. Així doncs, resignats i alhora contents per un dia tant mogut, vam fer cap a uns biòtops més deserts de l’habitual, que ens van servir per dir l’adéu definitiu a un dia de pesca notable tirant cap al memorable.