Puenting

Avui havíem quedat amb la Teia i la Montse per anar a pescar. Feia temps que no venien i ja tocava! El problema era que les previsions meteorològiques no eren massa optimistes, però tot i així a les 8:00 sortíem de casa.

En arribar a la barca, i abans d'arrencar el motor hem mirat cap amunt i en un atac de clarividència hem decidit prendre un cafè per veure com evolucionava el temps, ja que estava tot molt tapat i escoltàvem trons a la llunyania. Tal dit tal fet, i al cap de poc ja plovia a bots i barrals i llampegava. Hem estat fent-la petar fins que ha deixat de ploure (cap a les 11:30), i llavors hem decidit anar cap al nord perquè cap a les Medes estava encara molt ennuvolat.

Hem anat a la desembocadura de la la Muga, i al cap de 20 minuts de fer el curri ens ha picat un tallahams d'uns 3 kg (aproximadament, perquè no portàvem bàscula) que ha fet xiular el carret d'allò més!

Hem fet les fotos de rigor i l'hem tornat a l'aigua, no abans de recordar-li a cau d'orella que quan pesi els 10 kg ens tornarem a veure les cares...

Només hem vist un empait més en tot el matí, i ens n'hem tornat cap a port a les 13:30.

D'això s'en diu arribar i moldre, ja ho deia Juli Cèsar!

21-5-2011

Avui hem sortit de port cap a les 8 i amb el sol escalfant de valent des de primera hora. La idea era anar cap a Medes i de dret cap a la Gola del ter on la setmana passada hi varen treure un molt bon exemplar de tallahams i uns quants mes que es varen escapar.

Quan hi hem arribat , uns quants companys del forum ja voltaven per la zona i semblava que no hi havia massa activitat, fins i tot algun d´ells ja desistia i anava a provar cap a un altre lloc, pero com sempre, lluny de desanimar-nos , hem muntat un parell de canyes al curri amb Halco blau i un rapala semblant a una llisa.

En començar a passejar, ens posem a 3 nusos i anem a buscar els 3-4 metres de fondaria i com que aixo del curri es força avorrit, en David llença la seva canya amb el popper Saltiga i en pocs moments ja l´hi han enganxat .

Tot i que al principi semblava una cosa "normaleta", mica en mica hem anat veient que allo era una peça seriosa, de les que fan aficio. Es tractava d´un tallahams d´uns 80 cms. de llarg i que deuria pesar uns 8 kgs.

Amb l´esperança de tenir algun atac mes, hem anat fent voltes amunt i avall perque sabiem que encara hi havia mes bitxarracos pels voltants, pero aixo avui no ha passat.

Tambe hem anat a donar la volta cap a les Medes per si es veia alguna saltada de bonitols o tonyines, pero avui ja ens donavem per satisfets a la vista de com estaba el tema de les captures entre els altres companys del forum.

La propera sortida no sabem que ens depararà, pero una captura com la d´avui ja ens tocava despres de quasi 3 setmanes de "porres" darrera les tonyines que sembla que hagin desaparegut per art de magia

Espectacle de bonítols i tonyines

El dia abans vaig passar-me pel port per comprovar el nivell de la gasolina i vaig veure a la bocana quelcom que fins llavors mai havia vist: centenars de llises grosses nedant a la superfície, ben agrupades. Feia un dia d'escàndol, i vaig trucar a l'Andreu per comentar la jugada, les possibilitats per l'endemà i els rumors/tàctiques de la setmana. Com sempre, ens veuríem dissabte a les 7:00 al bar dels Pescadors. Tal dit, tal fet. Al bar vam decidir dues coses: l'objectiu serien els centenars de tonyines que des de fa unes 3 setmanes volten prop de la costa, però no renunciaríem a intentar fer bonítols i sorells, ja que ens havien dit que algun que altre ja es començava a tocar pel sud. Sortírem de port amb la vista clavada a l'horitzó per detectar els ocells que ens delatessin les nostres estimades (però últimament odiades) tonyines, i abans d'arribar a les Medes vam veure unes saltades: bonítols! Un bon banc que s'estava fent un festival de mini-seitó, i on hi vam fer el primer bonítol del dia. Feia tant que no sentíem xiular el carret que gairebé ni ens en recordàvem!

El banc es va anar movent de nord a sud, direcció a les Medes, i nosaltres ens vam interposar entre ells i la reserva perquè ens passessin per sota la barca i així tenir més oportunitats per llançar. Però malgrat la insistència de seguida vam veure que no es comportaven com a la tardor: la relació picada/llançada era extremadament petita comparada amb l'octubre - novembre, va ser llavors quan ens ens vam adonar que ens tocaria treballar-nos-ho a fons. Finalment el banc va entrar a la reserva però com que preveiem que seguiria el seu rumb cap al sud, vam començar a fer cas a les tonyines. Això sí que és un misteri... Centenars de tonyines menjant i fent empaits i saltades, alguns dels quals duren un parell o tres de minuts, i no hi ha maneres! Ho vam provar amb jiggs grans, jiggs petits, poppers, "paseantes", al curri amb ploma i amb rapala profunditzador. Tota l'artilleria disponible sembla poca per aquestes bèsties, que no li fan el més mínim cas als nostres esquers. Les últimes setmanes hem tingut oportunitats que semblen de pel·lícula: una mola de tonyina menjant agressivament, hi llancem l'esquer just al mig, elles segueixen saltant i menjant on ha caigut l'esquer i ni així piquen... Uns diuen que van molt tipes, d'altres que estan menjant "krill" i no en volen saber res de esquers amb forma de peix, d'altres que a spinning se'n han tret, d'altres que al curri... Cadascú amb la seva teoria, però la realitat és que nosaltres (i tothom qui coneixem que ho ha intentat últimament) no sabem el que és una picada de tonyina en aquestes èpoques de l'any. Justament ara que estan a tocar de la costa no piquen, i a l'estiu que és quan estaran més actives i picaran resulta que els haurem d'anar a buscar a 15 milles...Capricis dels animals!

Tooootal, que després d'intentar-ho una bona estona amb les bèsties i gastar mig dipòsit perseguint-les infructuosament ens vam adonar que els bonítols començaven a sortir de les Medes i vam anar cap allà. En vam fer 4 més. Però la cosa estava realment estranya: el banc de bonítols era immens (hi havien desenes de saltades alhora) i els exemplars que vam pescar anaven plens a rebentar de sonso petit. És això el que ens fa creure que els responsables d'aquesta explosió de vida de centenars de tonyines i bonítols són aquests petits peixets(dels quals n'hi deu haver milions) i degut a aquesta abundància els depredadors van tips i no piquen tan fàcilment com de costum.

Després del 5è bonítol embarcat vam tenir la primera urgència mèdica des que tenim la barca, ja que en David es va clavar un ham al dit mentre intentava deshamar-lo. Com que vèiem que treure'l no era fàcil i érem davant l'Estartit vam decidir plegar canyes i anar a demanar ajuda al port, on ens van informar que no hi havia ningú entès en primers auxilis perquè encara no estàvem en època d'estiu (definitivament encara som un país bananero). El fet és que el nostre àngel de la guarda particular va ser l'encarregat del bar del Club Nàutic, que primer es va oferir a portar a pare i fill al CAP, i en veure que estava tancat els va donar la clau del seu cotxe tot dient: "Estic sol per atendre el bar, us deixo la clau del cotxe per anar a la farmàcia; allà us podran ajudar". Coses així només poden passar als pobles! I la veritat és que a la farmàcia els van donar un bisturí i en David tot sol va poder arreglar-se els desperfectes. Després d'haver-nos passat prop d'una hora al port, veure en David patir, mirar el rellotge i llegir-hi les 12:30 i portar 5 bonítols a bord el més normal hagués estat plegar veles i anar cap a port, però els Goy som els Goy, i vam seguir fent treballar els jiggs un parell d'hores, amb un altre bonítol com a resultat.

Així doncs, el jornada va acabar al voltant de les 16:00 de la tarda, amb 6 bonítols a bord i amb les cares cremades pel sol però amb un somriure dibuixat que no ens el va poder esborrar ni la gana per no haver dinat.

Recull del que no hem publicat

Per cansament, mandra o distraccions vàries no vam penjar les fotos d'algunes de les sortides que hem fet últimament. És més, d'alguna sortida ni tan sols en tenim fotos, així que ta i com diu el refrany: "millor tard que mai".









Últimament només hem tret pops, calamars i alguna que altra sípia.No en tenim fotos perquè els cefalòpodes, un cop morts i plens de tinta, no són gaire fotogènics...

Dofins i bonítols

Avui cap a les 8 sortíem cap a baix amb l'esperança de veure més activitat per alguna raconada que ja coneixem, i per l'estat del mar, la cosa prometia .
Ocells a dojo amunt i avall , ens feia pensar que estaven nerviosos i afamats. El mar amb aquella quietud que delata qualsevol xip- xap que et posa en alerta , i els vuit ulls que érem sobre la barca rastrejant a tort i a dret , donant els primers fruits cap a les 10. Prop de les roques trèiem un bonítol de quasi 3 quilets.
Mar endins es divisen les primeres pajareres típiques que al acostar-nos es desfan. Aixi hem voltat una estona pensant que eren les "senyores" per la velocitat a la que es movien, però en una d'aquestes se'n ha format una de les de veritat i els veiem saltar. Al poc de llençar, PATAMMMMMMM, un altre bonítol un xic mes gran que l'altre.
Hem seguit buscant-los, però res de res , com si s'haguessin fos, ni ocells, ni bonítols, ni "allò que estira tant".
La raó de tanta desolació l'hem trobat a la llunyania amb els admirats dofins. Quin espectacle veure'ls de ben a prop gairebé a tocar de la mà. Els hem estat fent fotos, vídeos, i disfrutant dels seus salts i jocs al voltant de la barca. Aquestes bestioles son els reis del mar, i els admiro i respecto.......... snif, snif, snif, encara que quan hi són vulgui dir que s'ha acabat la pesca.
Un altre dia serà!

La paciència, la anhelada

Avui hem sortit tard, molt tard. Cap a les 8:45 sortíem de port, i hem anat de dret cap al sud, al lloc de sempre. De camí cap allà hem notat el mar de fons fruit del vent de garbí d'ahir a la nit. La cosa estava una mica esbalotada, però només les aigües, ja que no hem vist ni cap saltada i cap indici de gavina menjant.

Arribem a lloc i res, ni tan sols la sonda marcava activitat. Hem decidit fer anar els jiggs a fons, a veure si gratant les profunditats podíem fer-los sortir de l'estat letàrgic, però ni tan sols el popper d'en David els ha fet reaccionar, així que hem posat rumb a la Gola, a la recerca dels últims palometons.

De camí cap allà, ens hem trobat a uns forereos. Ells també venien de la Gola i les Medes i han vist tonyines... La paraula màgica! Ha estat sentir tan dolç i magnífic mot i a tots tres se'ns ha passa la son de cop!

Efectivament, entre la Gola i les Medes hi havien les inseparables companyes de les tonyines: les baldrigues. Un estol gran, dels que fan patxoca! I de cop, lluny unes saltades... Temps d'acostar-s-hi i ja s'havien evaporat. Aquest cop eres 300 metres més enllà, i la mateixa pel·lícula: ni rastre. Al cap de 5 minuts el mateix a les nostres esquenes, però abans d'arribar-hi les baldrigues ja reposaven sobre l'aigua, i la sonda era un desert. I així, amunt i avall hem estat mitja hora, el temps necessari per tornar a corroborar que les tonyines són molt més ràpides que nosaltres, i que si no s'estan fent un veritable festival de sardina millor ni intentar de seguir-les!

Així doncs, hem anat a el que anàvem: de dret cap a la Gola. Allà també hi regnava la calma i la tranquil·litat, i els poppers i jiggs semblaven l'únic amb forma de peix a la zona, i al final hem decidit tornar al punt de partida a buscar més activitat.

La veritat és que ens ho hem trobat tal i com ho havíem deixat: buit. Ho hem provat de totes les maneres que sabem, però res de res, i el pitjor és que els foreros que ens hem trobat tampoc havien tocat escata. Així doncs, a les 12:00 ens hem donat per vençuts. No veure ni una saltada, ni una pajarera ni res de res havia pogut amb nosaltres, i hem decidit anar cap a la platja d'Empúries a provar la sèpia. Però un cop arribem allà truquen a l'Andreu, era en Joan, del fòrum: "Estan aquí! Allà on ens hem vist per última vegada! Correu, veniu!".

I llavors ha estat com un frenesí, com en Millet veient un bitllet de 500€: gas a fons! Al cap de 10 minuts érem allà, i els que ens havien trucat n'estaven treient un. Un parell de gavines han deletat al banc i hem fent anar els jiggs com sabem. Res. Han desaparegut... Al cap de 15 minuts un parell de gavines marxen volant d'unes roques en la mateixa direcció i ens delaten una petita pajarera arràn de roca! Al principi no sabíem si marxaven per anar a la pajarera o perquè estaven acollonits per un mega-voltor que ha aparegut volant força baix. Sí, sí, un voltor arràn de mar... No, si al final lo del canvi climàtic serà veritat!

En fi, que hem anat a la pajarera i després d'un parell de tirades i veure com a la barca d'en Joan en treien un altre, en David n'ha tret un de ben maco! Feia temps que no treia cap bonítol i ja li tocava! Felicitats! Ha fet 3.100 gr,i la Montse en pot donar fe:

I just quan semblava que es formava una altra pajarera darrera la barca d'en Joan i engeguem la barca per acostar-nos-hi l'Andreu crida: "Para, para! Que en tinc un!". Ell encara tenia el jigg dins l'aigua en el moment d'arrencar i amb l'embranzida del motor el jigg es deu haver fet encara més irresistible pel pobre bonítol... Segon a bord! De mida, igual al primer.

Després d'això hem estat donant voltes per la mateixa zona, però no hem vist res més, i les nostres estimades ja feia estona que ens esperaven a port, així que hem tornat amb un parell de bonítols ben formosos!

Moraleja: si haguéssim tingut més paciència ens hauriem estalviat unes milles i segurament haguéssim pescat més.

La festa se'n ha anat a un altre lloc...

El dia abans li vaig enviar un sms a en Martí per temptar-lo, i el pobre hi va caure de 4 grapes! És el que té això de la pesca: és addictiva fins a extrems insospitats. Vam quedar a les 6:30 a l'Escala. Tenint en compte que ell viu a BCN, hom es pot fer una idea de l'hora que es va haver de llevar, oi? Doncs un servidor, que viu a 30 min. de l'Escala es va adormir! Va haver de ser la Montse qui a les 6:20 em diu: "Tu no hauries d'estar passant per Viladamat a aquestes hores???" I jo, en un atac d'histèria i pensant en la gràcia que li deuria fer a ell que arribés tard, vaig començar a recitar el nom de les defecacions en tots els idiomes que em sé expressar.

Vaig marxar volant de casa, i després de trucar a l'interessat per intentar excusar-me i imaginar-me'l morint-se de fàstic al port mentre m'esperava, vaig batre el meu rècord Girona - L'Escala: 25 minuts.

Un cop allà hi vaig trobar a un munt de "foreros" esmorzant, i després de disculpar-me vam anar per feina. Només sortir de port vam veure moviment damunt l'aigua. Devien ser petits peixets (després ens van explicar que sorellets), tot i que les gavines estaven força actives. Quatre tirades per anar escalfant però res de res, així que decidírem anar cap al sud, ja que la previsió era de VENT FORT DE XALOC abans de migdia. Vam estar tot el matí provant-ho tot i de totes les maneres: abans i després de les Medes, resseguint la costa tot mirant el fons i buscant qualsevol indici de saltada, a spinning, jigging...però res de res. També ho vam provar a la Gola del Ter, on la setmana passada hi van fer un parell de palometons dels macos. Vam fer anar els poppers i rapales i res de res. Per últim vam provar de fer el curri per la platja de pals, però la sonda no marcava ni el plàncton: estava tot mort.

En aquest punt va ser on va sorgir la veu de la sapiència: "Si no estan actius, deixem-nos d'artificials i passem al plà B: naturals!". Efectivament, en Martí, molt més expert i previsor que un servidor havia portat gambeta i sardina, i ens vam posar a temptar als ciutadans de les profunditats com jo no ho feia des de molt de temps ençà: plom a fons, sardina ben hamada i a esperar la picada.

Com sempre que provo quelcom nou, jo era força escèptic. Pensava que si fins llavors sempre ens havien funcionat els jiggs, aquell dia no tenia per què ser l'excepció, i si no trèiem res doncs dues pedres. En canvi el seu raonament era el d'amortitzar al màxim les sortides, i aconseguir pescar, d'una forma o d'una altra. Li vaig haver de donar la raó, ja que al cap d'una horeta veient com els serranets i companyia només hi deixaven l'espina a la sardina, li van fer una picada de les maques i la seva canya es va doblegar: "agafa el salabret que això va en serio!". Tu diràs si anava en serio! Un pagre preciós! És curiós, ja que va sortir de l'aigua amb unes franges negres verticals molt marcades, però al cap de mig minut fora l'aigua les va perdre...

I així, de sardina en sardina i tiro perquè em toca, vam seguir fins cap a les 15:00 sense gaire més èxits que una bona picada a la meva canya i un parell de serrans que foren destinats a esquer viu per atraure a alguna bèstia. Les notícies que ens arribaven de la resta de "foreros" tampoc eren massa esperançadores, i això tampoc ajuda... A les 16:00 ja érem a port, ja que el mar començava a estar esbalotat i havíem quedat amb l'Andreu per anar menjar quelcom i anar a pescar calamars. Vam pensar que ja que els peixos no volien de dia, potser els cefalòpodes ens arreglarien la nit, i a les 17:30 ja tornàvem a sortir. El mar estava ple de burrets i el vent i les onades començaven a emprenyar, però com que no havíem d'anar molt lluny no ens vam fer enrera. Uns dies abans ens havien dit: "S'en treuen com si res: amb un parell d'horetes en fas 10 ó 12 cada un". I un ou de trencalòs! Ni una punyetera picada! Érem 3 canyes a l'aigua, la sonda marcava una activitat paranormal, com si hi hagués la plaça de Tian'anmen sota la barca, i els molt cefalòpodes (a partir d'ara ho faré servir d'insult) no ens van fer ni una sola picada! Després de les dissertacions oportunes vam decidir que la lluna creixent que hi havia tenia un 25% de culpa, el Migjorn - Xaloc un 45% , i la Belén Esteban i en ZP es repartien el 30% de la culpa restant.

Resumint: un dia sencer al mar molt pobre en pesca, però que gràcies a en Martí i l'Andreu va ser divertit i enriquidor!

La festa continúa!

Aquest cop vaig arribar tard...Havíem quedat a les 7:00 al bar, però es van conjurar la boira i uns belgues que no sabien posar gasolina per fer-me arribar tard, i vaig acabar demanant el cafè a les 7:20.
En David estava enfadat pel retard, i amb raó! Les captures dels darrers dies havien fet que s'instalés entre nosaltres un nerviosisme, un cuquet que ens deia que aquell dia havia de ser especial.
Vam començar fent el curri cap al sud, des de la bocana fins a illa Mateua però com sempre que fem el curri, el resultat va ser nul. Un cop ens vam adonar que aquesta no és la nostra millor tècnica per pescar, vam apretar el Suzuki i vam anar a petar on el dia abans havíem tret els 2 bonítols amb els gavinaires. Ja no hi havia tanta corrent com el dia anterior, però la boira havia fet acte de presència i mica en mica s'anava espesseint. Unes voltes per la zona i de seguida vam veure saltar els primers bonítols. Tot i això no vam ser capaços de clavar cap bonítol després de fer anar els braços una bona estona sense resultats ni indicis. El que sí que vam treure és un tros de sorell (jo crec que el més gran que hem tret mai) que devia ser company de batalla dels seus cosins grans, els bonítols. Un cop palesa la poca activitat que hi havia, vam decidir fer la excursió més llarga que hem fet fins a dia d'avui: vam decidir anar fins Palamós. De fet, vam arribar fins a Les Formigues (unes 19 milles des de l'Escala), pensant-nos que per allà hi podria haver més activitat que per la zona on acostumem a moure'ns, però la veritat és que estava força més desert. No vam veure cap saltada ni cap ocell que tingués pinta d'estar pescant, i el record de les saltdes de primera hora ens va marcar el rumb de tornada just quan començàvem a divisar el Port Marina.
Tornada cap al nord a velocitat de creuer, i un cop arribem a la zona, vam provar d'anar al "lloc de les llampugues", sense que fructifiqués la intentona...
Així que tornàrem altre cop al principi, al lloc de les saltades, i només arribar: patam! Saltades altre cop! Deixem baixar el jigg de 60 grs uns 7-8 segons i en clavo un!

Semblava que estirava més que el del dia anterior, així que el vaig cansar una mica, mentre en David i l'Andreu m'esperaven pacientment, ja que la pajarera s'havia traslladat uns 100 metres i no hi podíem anar fins que jo acabés... Finalment el vam pujar a bord i vam seguir la pajarera. Els ocellots desapareixien ràpidament, però els bonítols anaven sortint cada mitja hora, ara aquí, ara 200 metres enllà cap al nord, ara 300 metres cap al sud...Amb una d'aquestes van sortir a un cap, i un cop allà ens vam veure envoltats per la famèlica mola de depredadors, cosa que va crear un ambient d'excitació a la barca com poques vegades recordo. En una de les llançades en vaig clavar un, però l'anella que subjecta l'ham triple es va trencar... En una altra l'Andreu en va clavar un altre, i després de lluitar-lo una estona i pujar-lo a bord va deixar anar un crit d'alliberament, de satisfacció i plenitud ictiològica: bonítol a la saca!

En David ho va provar amb poppers i rapales, però les bèsties no li feien massa cas. Així que va tornar a canviar al jigg tradicional i també va tenir una picada que el final no es va poder materialitzar...
L'Andreu, mentre el trucaven (i, per tant, no podia recollir la canya perquè tenia una mà ocupada), va pujar un pop! Si, si; un pop pescat a jigging!

Vam estar una bona estona més esperant nous indicis, però semblava que el banquet havia acabat, així que vam decidir anar a les Medes i vam comprovar que el festival no s'havia traslladat a aquelles contrades. Aquesta va ser la última intentona, ja que després d'això vam tornar a port contents, molt contents!