Així de clar i català. Podria haver-lo titulat perfecte, però van faltar alguns detalls que no ens deixen definir-lo així.
Aquest dilluns l'Ot ens va acompanyar i estic en condicions d'afirmar que no s'en arrepenteix, ni nosaltres tampoc de que ho fes.
A les 6:45, prenent el cafè al bar, ja em vaig adonar que aquell dia estàvem tots especialment motivats. El dia abans, des de les roques, tant l'Ot com un servidor vam poder observar la mateixa estampa esfereïdora malgrat la distància geogràfica que ens separava. Hi vam veure quantitats ingents de tonyines, actives i agressives com poques vegades. Eren per tot arreu, i molt a prop de les roques. Jo no me'n sabia estar... Tenia unes ganes brutals d'agafar la barca i anar a llançar-los tota l'artilleria haguda i per haver, però el mar de fons que el temporal de llevant havia escampat per tota la costa Brava va fer posar seny als meus instints primitius. Però això no podia quedar així, i la venjança no es faria esperar.
Arribats a aquest punt, quan sembla que encara s'ha d'explicar tot, prefereixo deixar parlar a les imatges, i amanir-les amb un resum: espectacle total.
El peix petit era per tot arreu (les maleïdes barques d'arrossegament es van posar les botes), les tonyines anaven com a boges i es deixaven acostar i temptar a spinning (les moles de tonyina menjaven durant 3 ó 4 minuts sense immutar-se per la nostra presència), els bonítols i les melves també es van afegir al festival...
Amb tot aquest esvalotament el mar semblava una rambla de peixos: moltes vegades havíem de triar entre 5 ó 6 pajareres per anar, i tot i intentar prioritzar els empaits de bonítols vam tenir 7 picades de tonyina.
7!!!! De totes elles tansols una va pujar a bord. L'Ot s'hi va barallar durant 20 minuts, i la pobre no es va saber estar dels seus encants... Fotos de rigor i a nedar altre cop!
També van caure 3 bonítols i una melva petitona. Cal dir que la diversitat d'esquers va ser brutal: les tonyines ens van picar amb jiggs, pasejants, bucktails, culleretes i rapales, i els bonítols amb jiggs, vinils i rapala.
En fi, que parlin les imatges, que ja m'he enrotllat massa i sobren les paraules!
Aquest dilluns l'Ot ens va acompanyar i estic en condicions d'afirmar que no s'en arrepenteix, ni nosaltres tampoc de que ho fes.
A les 6:45, prenent el cafè al bar, ja em vaig adonar que aquell dia estàvem tots especialment motivats. El dia abans, des de les roques, tant l'Ot com un servidor vam poder observar la mateixa estampa esfereïdora malgrat la distància geogràfica que ens separava. Hi vam veure quantitats ingents de tonyines, actives i agressives com poques vegades. Eren per tot arreu, i molt a prop de les roques. Jo no me'n sabia estar... Tenia unes ganes brutals d'agafar la barca i anar a llançar-los tota l'artilleria haguda i per haver, però el mar de fons que el temporal de llevant havia escampat per tota la costa Brava va fer posar seny als meus instints primitius. Però això no podia quedar així, i la venjança no es faria esperar.
Arribats a aquest punt, quan sembla que encara s'ha d'explicar tot, prefereixo deixar parlar a les imatges, i amanir-les amb un resum: espectacle total.
El peix petit era per tot arreu (les maleïdes barques d'arrossegament es van posar les botes), les tonyines anaven com a boges i es deixaven acostar i temptar a spinning (les moles de tonyina menjaven durant 3 ó 4 minuts sense immutar-se per la nostra presència), els bonítols i les melves també es van afegir al festival...
Amb tot aquest esvalotament el mar semblava una rambla de peixos: moltes vegades havíem de triar entre 5 ó 6 pajareres per anar, i tot i intentar prioritzar els empaits de bonítols vam tenir 7 picades de tonyina.
7!!!! De totes elles tansols una va pujar a bord. L'Ot s'hi va barallar durant 20 minuts, i la pobre no es va saber estar dels seus encants... Fotos de rigor i a nedar altre cop!
També van caure 3 bonítols i una melva petitona. Cal dir que la diversitat d'esquers va ser brutal: les tonyines ens van picar amb jiggs, pasejants, bucktails, culleretes i rapales, i els bonítols amb jiggs, vinils i rapala.
En fi, que parlin les imatges, que ja m'he enrotllat massa i sobren les paraules!
El banc es va anar movent de nord a sud, direcció a les Medes, i nosaltres ens vam interposar entre ells i la reserva perquè ens passessin per sota la barca i així tenir més oportunitats per llançar. Però malgrat la insistència de seguida vam veure que no es comportaven com a la tardor: la relació picada/llançada era extremadament petita comparada amb l'octubre - novembre, va ser llavors quan ens ens vam adonar que ens tocaria treballar-nos-ho a fons. Finalment el banc va entrar a la reserva però com que preveiem que seguiria el seu rumb cap al sud, vam començar a fer cas a les tonyines. Això sí que és un misteri... Centenars de tonyines menjant i fent empaits i saltades, alguns dels quals duren un parell o tres de minuts, i no hi ha maneres! Ho vam provar amb jiggs grans, jiggs petits, poppers, "paseantes", al curri amb ploma i amb rapala profunditzador. Tota l'artilleria disponible sembla poca per aquestes bèsties, que no li fan el més mínim cas als nostres esquers. Les últimes setmanes hem tingut oportunitats que semblen de pel·lícula: una mola de tonyina menjant agressivament, hi llancem l'esquer just al mig, elles segueixen saltant i menjant on ha caigut l'esquer i ni així piquen... Uns diuen que van molt tipes, d'altres que estan menjant "krill" i no en volen saber res de esquers amb forma de peix, d'altres que a spinning se'n han tret, d'altres que al curri... Cadascú amb la seva teoria, però la realitat és que nosaltres (i tothom qui coneixem que ho ha intentat últimament) no sabem el que és una picada de tonyina en aquestes èpoques de l'any. Justament ara que estan a tocar de la costa no piquen, i a l'estiu que és quan estaran més actives i picaran resulta que els haurem d'anar a buscar a 15 milles...Capricis dels animals! 
Després del 5è bonítol embarcat vam tenir la primera urgència mèdica des que tenim la barca, ja que en David es va clavar un ham al dit mentre intentava deshamar-lo. Com que vèiem que treure'l no era fàcil i érem davant l'Estartit vam decidir plegar canyes i anar a demanar ajuda al port, on ens van informar que no hi havia ningú entès en primers auxilis perquè encara no estàvem en època d'estiu (definitivament encara som un país bananero). El fet és que el nostre àngel de la guarda particular va ser l'encarregat del bar del Club Nàutic, que primer es va oferir a portar a pare i fill al CAP, i en veure que estava tancat els va donar la clau del seu cotxe tot dient: "Estic sol per atendre el bar, us deixo la clau del cotxe per anar a la farmàcia; allà us podran ajudar". Coses així només poden passar als pobles! I la veritat és que a la farmàcia els van donar un bisturí i en David tot sol va poder arreglar-se els desperfectes. Després d'haver-nos passat prop d'una hora al port, veure en David patir, mirar el rellotge i llegir-hi les 12:30 i portar 5 bonítols a bord el més normal hagués estat plegar veles i anar cap a port, però els Goy som els Goy, i vam seguir fent treballar els jiggs un parell d'hores, amb un altre bonítol com a resultat. 
