Estiu de tonyines

Aquest ha estat un estiu de poques però bones captures. L'adquisició d'equips de pesca suficientment potents per pescar la tonyina ens ha obert les portes a intentar-ho, tot i les limitacions de la nostra barqueta.
Hem pescat tonyines, hem practicat la captura i solta, però sobretot ens ho hem passat d'allò més bé! Les sensacions que transmet la pesca d'aquest animal són molt difícils d'explicar a un profà.
Anar a 20 milles de la costa amb la nostra Ocqueteau de 4,85 metres no deixava lloc a la improvisació, i menys quan era la primera vegada que ho fèiem. Vam calcular la distancia que hauríem de fer, el consum, i ens vam aprovisionar de garrafes de reserva per si la cosa s'animava més del que esperàvem. També ens vam assegurar de tenir el GPS a ple rendiment, i sobretot que la meteorologia ens acompanyés. Us asseguro que quan pràcticament no veus la costa i el mar comença a fer-te gronxar sense contemplacions et jures a tu mateix que el pròxim cop t'estudiaràs la previsió millor del que ho faria un opositor a advocat de l'estat!

Hem vist (i tocat) molta tonyina, molta! Durant molt mesos les hem vist pràcticament a tocar de la costa, però malgrat la nostra insistència (no vull ni pensar quantes hores i quants dipòsits sencers hem dedicat a les nostres amigues) ha estat impossible fer-ne picar cap. Molts dels pescadors veterans ens han comentat que feia molts anys que no en veien tantes, i això és motiu d'alegria i satisfacció, però alhora , la estricta normativa aplicada a la pesca recreativa d'aquesta espècie em fa posar de mal humor. Naturalment que s'ha de protegir, però avui en dia n'estan fent un gra massa: per la ridícula quota assignada als recreatius i per la quantitat ingent d'exemplars que hi han. Però això són figues d'un altre paner...
Podem dir que hem estrenat els carrets i canyes que amb tanta il·lusió vam comprar.
Podem dir que ja sabem què és viure un espectacle de la naturalesa: els atacs en superfície que aquests vedells del mar organitzen quan estan actives és quelcom difícil d'oblidar.
Podem dir que hem gaudit veient com es tornen a submergir a l'aigua les tonyines de 15 kg alliberades després de fer-nos cansar de valent (malgrat que alguns no entenguin com pot ser que les tornem a deixar anar).
En definitiva, que han estat jornades molt intenses en tots els sentits, dignes de ser recordades i enyorades durant molt de temps.

Un dia inoblidable

Així de clar i català. Podria haver-lo titulat perfecte, però van faltar alguns detalls que no ens deixen definir-lo així.
Aquest dilluns l'Ot ens va acompanyar i estic en condicions d'afirmar que no s'en arrepenteix, ni nosaltres tampoc de que ho fes.
A les 6:45, prenent el cafè al bar, ja em vaig adonar que aquell dia estàvem tots especialment motivats. El dia abans, des de les roques, tant l'Ot com un servidor vam poder observar la mateixa estampa esfereïdora malgrat la distància geogràfica que ens separava. Hi vam veure quantitats ingents de tonyines, actives i agressives com poques vegades. Eren per tot arreu, i molt a prop de les roques. Jo no me'n sabia estar... Tenia unes ganes brutals d'agafar la barca i anar a llançar-los tota l'artilleria haguda i per haver, però el mar de fons que el temporal de llevant havia escampat per tota la costa Brava va fer posar seny als meus instints primitius. Però això no podia quedar així, i la venjança no es faria esperar.
Arribats a aquest punt, quan sembla que encara s'ha d'explicar tot, prefereixo deixar parlar a les imatges, i amanir-les amb un resum: espectacle total.
El peix petit era per tot arreu (les maleïdes barques d'arrossegament es van posar les botes), les tonyines anaven com a boges i es deixaven acostar i temptar a spinning (les moles de tonyina menjaven durant 3 ó 4 minuts sense immutar-se per la nostra presència), els bonítols i les melves també es van afegir al festival...
Amb tot aquest esvalotament el mar semblava una rambla de peixos: moltes vegades havíem de triar entre 5 ó 6 pajareres per anar, i tot i intentar prioritzar els empaits de bonítols vam tenir 7 picades de tonyina.
7!!!! De totes elles tansols una va pujar a bord. L'Ot s'hi va barallar durant 20 minuts, i la pobre no es va saber estar dels seus encants... Fotos de rigor i a nedar altre cop!
També van caure 3 bonítols i una melva petitona. Cal dir que la diversitat d'esquers va ser brutal: les tonyines ens van picar amb jiggs, pasejants, bucktails, culleretes i rapales, i els bonítols amb jiggs, vinils i rapala.
En fi, que parlin les imatges, que ja m'he enrotllat massa i sobren les paraules!

Puenting

Avui havíem quedat amb la Teia i la Montse per anar a pescar. Feia temps que no venien i ja tocava! El problema era que les previsions meteorològiques no eren massa optimistes, però tot i així a les 8:00 sortíem de casa.

En arribar a la barca, i abans d'arrencar el motor hem mirat cap amunt i en un atac de clarividència hem decidit prendre un cafè per veure com evolucionava el temps, ja que estava tot molt tapat i escoltàvem trons a la llunyania. Tal dit tal fet, i al cap de poc ja plovia a bots i barrals i llampegava. Hem estat fent-la petar fins que ha deixat de ploure (cap a les 11:30), i llavors hem decidit anar cap al nord perquè cap a les Medes estava encara molt ennuvolat.

Hem anat a la desembocadura de la la Muga, i al cap de 20 minuts de fer el curri ens ha picat un tallahams d'uns 3 kg (aproximadament, perquè no portàvem bàscula) que ha fet xiular el carret d'allò més!

Hem fet les fotos de rigor i l'hem tornat a l'aigua, no abans de recordar-li a cau d'orella que quan pesi els 10 kg ens tornarem a veure les cares...

Només hem vist un empait més en tot el matí, i ens n'hem tornat cap a port a les 13:30.

D'això s'en diu arribar i moldre, ja ho deia Juli Cèsar!

21-5-2011

Avui hem sortit de port cap a les 8 i amb el sol escalfant de valent des de primera hora. La idea era anar cap a Medes i de dret cap a la Gola del ter on la setmana passada hi varen treure un molt bon exemplar de tallahams i uns quants mes que es varen escapar.

Quan hi hem arribat , uns quants companys del forum ja voltaven per la zona i semblava que no hi havia massa activitat, fins i tot algun d´ells ja desistia i anava a provar cap a un altre lloc, pero com sempre, lluny de desanimar-nos , hem muntat un parell de canyes al curri amb Halco blau i un rapala semblant a una llisa.

En començar a passejar, ens posem a 3 nusos i anem a buscar els 3-4 metres de fondaria i com que aixo del curri es força avorrit, en David llença la seva canya amb el popper Saltiga i en pocs moments ja l´hi han enganxat .

Tot i que al principi semblava una cosa "normaleta", mica en mica hem anat veient que allo era una peça seriosa, de les que fan aficio. Es tractava d´un tallahams d´uns 80 cms. de llarg i que deuria pesar uns 8 kgs.

Amb l´esperança de tenir algun atac mes, hem anat fent voltes amunt i avall perque sabiem que encara hi havia mes bitxarracos pels voltants, pero aixo avui no ha passat.

Tambe hem anat a donar la volta cap a les Medes per si es veia alguna saltada de bonitols o tonyines, pero avui ja ens donavem per satisfets a la vista de com estaba el tema de les captures entre els altres companys del forum.

La propera sortida no sabem que ens depararà, pero una captura com la d´avui ja ens tocava despres de quasi 3 setmanes de "porres" darrera les tonyines que sembla que hagin desaparegut per art de magia

Espectacle de bonítols i tonyines

El dia abans vaig passar-me pel port per comprovar el nivell de la gasolina i vaig veure a la bocana quelcom que fins llavors mai havia vist: centenars de llises grosses nedant a la superfície, ben agrupades. Feia un dia d'escàndol, i vaig trucar a l'Andreu per comentar la jugada, les possibilitats per l'endemà i els rumors/tàctiques de la setmana. Com sempre, ens veuríem dissabte a les 7:00 al bar dels Pescadors. Tal dit, tal fet. Al bar vam decidir dues coses: l'objectiu serien els centenars de tonyines que des de fa unes 3 setmanes volten prop de la costa, però no renunciaríem a intentar fer bonítols i sorells, ja que ens havien dit que algun que altre ja es començava a tocar pel sud. Sortírem de port amb la vista clavada a l'horitzó per detectar els ocells que ens delatessin les nostres estimades (però últimament odiades) tonyines, i abans d'arribar a les Medes vam veure unes saltades: bonítols! Un bon banc que s'estava fent un festival de mini-seitó, i on hi vam fer el primer bonítol del dia. Feia tant que no sentíem xiular el carret que gairebé ni ens en recordàvem!

El banc es va anar movent de nord a sud, direcció a les Medes, i nosaltres ens vam interposar entre ells i la reserva perquè ens passessin per sota la barca i així tenir més oportunitats per llançar. Però malgrat la insistència de seguida vam veure que no es comportaven com a la tardor: la relació picada/llançada era extremadament petita comparada amb l'octubre - novembre, va ser llavors quan ens ens vam adonar que ens tocaria treballar-nos-ho a fons. Finalment el banc va entrar a la reserva però com que preveiem que seguiria el seu rumb cap al sud, vam començar a fer cas a les tonyines. Això sí que és un misteri... Centenars de tonyines menjant i fent empaits i saltades, alguns dels quals duren un parell o tres de minuts, i no hi ha maneres! Ho vam provar amb jiggs grans, jiggs petits, poppers, "paseantes", al curri amb ploma i amb rapala profunditzador. Tota l'artilleria disponible sembla poca per aquestes bèsties, que no li fan el més mínim cas als nostres esquers. Les últimes setmanes hem tingut oportunitats que semblen de pel·lícula: una mola de tonyina menjant agressivament, hi llancem l'esquer just al mig, elles segueixen saltant i menjant on ha caigut l'esquer i ni així piquen... Uns diuen que van molt tipes, d'altres que estan menjant "krill" i no en volen saber res de esquers amb forma de peix, d'altres que a spinning se'n han tret, d'altres que al curri... Cadascú amb la seva teoria, però la realitat és que nosaltres (i tothom qui coneixem que ho ha intentat últimament) no sabem el que és una picada de tonyina en aquestes èpoques de l'any. Justament ara que estan a tocar de la costa no piquen, i a l'estiu que és quan estaran més actives i picaran resulta que els haurem d'anar a buscar a 15 milles...Capricis dels animals!

Tooootal, que després d'intentar-ho una bona estona amb les bèsties i gastar mig dipòsit perseguint-les infructuosament ens vam adonar que els bonítols començaven a sortir de les Medes i vam anar cap allà. En vam fer 4 més. Però la cosa estava realment estranya: el banc de bonítols era immens (hi havien desenes de saltades alhora) i els exemplars que vam pescar anaven plens a rebentar de sonso petit. És això el que ens fa creure que els responsables d'aquesta explosió de vida de centenars de tonyines i bonítols són aquests petits peixets(dels quals n'hi deu haver milions) i degut a aquesta abundància els depredadors van tips i no piquen tan fàcilment com de costum.

Després del 5è bonítol embarcat vam tenir la primera urgència mèdica des que tenim la barca, ja que en David es va clavar un ham al dit mentre intentava deshamar-lo. Com que vèiem que treure'l no era fàcil i érem davant l'Estartit vam decidir plegar canyes i anar a demanar ajuda al port, on ens van informar que no hi havia ningú entès en primers auxilis perquè encara no estàvem en època d'estiu (definitivament encara som un país bananero). El fet és que el nostre àngel de la guarda particular va ser l'encarregat del bar del Club Nàutic, que primer es va oferir a portar a pare i fill al CAP, i en veure que estava tancat els va donar la clau del seu cotxe tot dient: "Estic sol per atendre el bar, us deixo la clau del cotxe per anar a la farmàcia; allà us podran ajudar". Coses així només poden passar als pobles! I la veritat és que a la farmàcia els van donar un bisturí i en David tot sol va poder arreglar-se els desperfectes. Després d'haver-nos passat prop d'una hora al port, veure en David patir, mirar el rellotge i llegir-hi les 12:30 i portar 5 bonítols a bord el més normal hagués estat plegar veles i anar cap a port, però els Goy som els Goy, i vam seguir fent treballar els jiggs un parell d'hores, amb un altre bonítol com a resultat.

Així doncs, el jornada va acabar al voltant de les 16:00 de la tarda, amb 6 bonítols a bord i amb les cares cremades pel sol però amb un somriure dibuixat que no ens el va poder esborrar ni la gana per no haver dinat.

Recull del que no hem publicat

Per cansament, mandra o distraccions vàries no vam penjar les fotos d'algunes de les sortides que hem fet últimament. És més, d'alguna sortida ni tan sols en tenim fotos, així que ta i com diu el refrany: "millor tard que mai".









Últimament només hem tret pops, calamars i alguna que altra sípia.No en tenim fotos perquè els cefalòpodes, un cop morts i plens de tinta, no són gaire fotogènics...

Dofins i bonítols

Avui cap a les 8 sortíem cap a baix amb l'esperança de veure més activitat per alguna raconada que ja coneixem, i per l'estat del mar, la cosa prometia .
Ocells a dojo amunt i avall , ens feia pensar que estaven nerviosos i afamats. El mar amb aquella quietud que delata qualsevol xip- xap que et posa en alerta , i els vuit ulls que érem sobre la barca rastrejant a tort i a dret , donant els primers fruits cap a les 10. Prop de les roques trèiem un bonítol de quasi 3 quilets.
Mar endins es divisen les primeres pajareres típiques que al acostar-nos es desfan. Aixi hem voltat una estona pensant que eren les "senyores" per la velocitat a la que es movien, però en una d'aquestes se'n ha format una de les de veritat i els veiem saltar. Al poc de llençar, PATAMMMMMMM, un altre bonítol un xic mes gran que l'altre.
Hem seguit buscant-los, però res de res , com si s'haguessin fos, ni ocells, ni bonítols, ni "allò que estira tant".
La raó de tanta desolació l'hem trobat a la llunyania amb els admirats dofins. Quin espectacle veure'ls de ben a prop gairebé a tocar de la mà. Els hem estat fent fotos, vídeos, i disfrutant dels seus salts i jocs al voltant de la barca. Aquestes bestioles son els reis del mar, i els admiro i respecto.......... snif, snif, snif, encara que quan hi són vulgui dir que s'ha acabat la pesca.
Un altre dia serà!

La paciència, la anhelada

Avui hem sortit tard, molt tard. Cap a les 8:45 sortíem de port, i hem anat de dret cap al sud, al lloc de sempre. De camí cap allà hem notat el mar de fons fruit del vent de garbí d'ahir a la nit. La cosa estava una mica esbalotada, però només les aigües, ja que no hem vist ni cap saltada i cap indici de gavina menjant.

Arribem a lloc i res, ni tan sols la sonda marcava activitat. Hem decidit fer anar els jiggs a fons, a veure si gratant les profunditats podíem fer-los sortir de l'estat letàrgic, però ni tan sols el popper d'en David els ha fet reaccionar, així que hem posat rumb a la Gola, a la recerca dels últims palometons.

De camí cap allà, ens hem trobat a uns forereos. Ells també venien de la Gola i les Medes i han vist tonyines... La paraula màgica! Ha estat sentir tan dolç i magnífic mot i a tots tres se'ns ha passa la son de cop!

Efectivament, entre la Gola i les Medes hi havien les inseparables companyes de les tonyines: les baldrigues. Un estol gran, dels que fan patxoca! I de cop, lluny unes saltades... Temps d'acostar-s-hi i ja s'havien evaporat. Aquest cop eres 300 metres més enllà, i la mateixa pel·lícula: ni rastre. Al cap de 5 minuts el mateix a les nostres esquenes, però abans d'arribar-hi les baldrigues ja reposaven sobre l'aigua, i la sonda era un desert. I així, amunt i avall hem estat mitja hora, el temps necessari per tornar a corroborar que les tonyines són molt més ràpides que nosaltres, i que si no s'estan fent un veritable festival de sardina millor ni intentar de seguir-les!

Així doncs, hem anat a el que anàvem: de dret cap a la Gola. Allà també hi regnava la calma i la tranquil·litat, i els poppers i jiggs semblaven l'únic amb forma de peix a la zona, i al final hem decidit tornar al punt de partida a buscar més activitat.

La veritat és que ens ho hem trobat tal i com ho havíem deixat: buit. Ho hem provat de totes les maneres que sabem, però res de res, i el pitjor és que els foreros que ens hem trobat tampoc havien tocat escata. Així doncs, a les 12:00 ens hem donat per vençuts. No veure ni una saltada, ni una pajarera ni res de res havia pogut amb nosaltres, i hem decidit anar cap a la platja d'Empúries a provar la sèpia. Però un cop arribem allà truquen a l'Andreu, era en Joan, del fòrum: "Estan aquí! Allà on ens hem vist per última vegada! Correu, veniu!".

I llavors ha estat com un frenesí, com en Millet veient un bitllet de 500€: gas a fons! Al cap de 10 minuts érem allà, i els que ens havien trucat n'estaven treient un. Un parell de gavines han deletat al banc i hem fent anar els jiggs com sabem. Res. Han desaparegut... Al cap de 15 minuts un parell de gavines marxen volant d'unes roques en la mateixa direcció i ens delaten una petita pajarera arràn de roca! Al principi no sabíem si marxaven per anar a la pajarera o perquè estaven acollonits per un mega-voltor que ha aparegut volant força baix. Sí, sí, un voltor arràn de mar... No, si al final lo del canvi climàtic serà veritat!

En fi, que hem anat a la pajarera i després d'un parell de tirades i veure com a la barca d'en Joan en treien un altre, en David n'ha tret un de ben maco! Feia temps que no treia cap bonítol i ja li tocava! Felicitats! Ha fet 3.100 gr,i la Montse en pot donar fe:

I just quan semblava que es formava una altra pajarera darrera la barca d'en Joan i engeguem la barca per acostar-nos-hi l'Andreu crida: "Para, para! Que en tinc un!". Ell encara tenia el jigg dins l'aigua en el moment d'arrencar i amb l'embranzida del motor el jigg es deu haver fet encara més irresistible pel pobre bonítol... Segon a bord! De mida, igual al primer.

Després d'això hem estat donant voltes per la mateixa zona, però no hem vist res més, i les nostres estimades ja feia estona que ens esperaven a port, així que hem tornat amb un parell de bonítols ben formosos!

Moraleja: si haguéssim tingut més paciència ens hauriem estalviat unes milles i segurament haguéssim pescat més.