Sabeu aquells dies que et lleves sense la intenció d'anar a pescar? Aquells dies que ja tens assumit que l'objectiu prioritari no és la pesca, sinó d'altres coses? Doncs això va passar en un d'aquests dies.
Per diferents circumstàncies que ara no venen al cas, aquell dissabte tenia 3 horetes per fer-ne de la barca el que volgués, de les 10:30 a les 13:30. Com que el dia era radiant i la calor ja apretava vaig estar pensant si posar-me a llegir a les Medes o a alguna caleta, però com que allò era precisament el que faríem a partir de les 13:30, vaig pensar: "vés a tirar la canya una estona". Hi han decisions que en el moment de prendre-les hom creu que són intranscendents, però mirades amb perspectiva esdevenen importants, i si en aquell moment hagués optat per qualsevol altra opció, no estaríeu llegint aquest post...
Vaig començar temptant als tallahams. Últimament estaven força actius i sempre ha estat un peix que m'ha agradat pescar però la veritat és que són força capritxosos amb l'hora, i com que era molt tard no els vaig dedicar gaire estona, i vaig pensar que era millor anar-los a empipar un altre dia, a l'hora que toca.
Així doncs, quines possibilitats em quedaven? El curri de superfície no em venia de gust (massa gent i barques prop de la platja), i a falta de pajareres de bonítols l'única opció que em quedava era el jigging.
Tampoc n'estava gaire convençut: acostumen a agradar-nos les primeres hores del dia per fer-ho, però per seguir la màxima de "qui no mulla els esquers, segur que no pesca", vaig pensar que no tenia res millor a fer i tampoc res a perdre. Així que em vaig dirigir a les pedres de costum, aquelles on hem passat amb l'Andreu centenars d'hores els millors mesos de pesca, deixant-nos els braços i passant fred sense gaire resultat.
Poso un vinil, un Gary Yamamoto Swimming Senko amb el cap plomat Sakura Makaira de 50 grs. a un emerilló que mai utilitzo pel jigging perquè és molt aparatós, i començo a fer el de costum: controlar les derives i fer moure el vinil fent-me l'esquema mental d'on és a cada moment, en funció de la variació de la profunditat. Al primer grup de pedres hi dedico 1/2 hora, no m'hi vull entretenir gaire perquè el temps passa i em queden roques per "pentinar". Quan fas jigging sol, sentint només el soroll del mar i el vent, les hores passen ràpid.
Després d'haver passejat per les pedres que em faltaven, decideixo tornar a port per no arribar tard, però em quedava una pedra a menys profunditat i penso que un cop allà, no costa res anar-hi a remenar el vinil.
Dit i fet: faig unes quantes derives capficat amb les meves coses, i quan acabo de llançar el vinil em dic a mi mateix: "va, millor que anem tirant, que no puc arribar tard" i decideixo que quan hagi recollit l'esquer, engegaré el motor de la barca per tornar.
I havia de ser en aquestes circumstàncies, a aquestes hores, a l'última recollida de l'última pedra que volia visitar aquell dia quan vaig tenir la picada! L'esquer devia estar entre 5 i 10 metres del fons quan la canya es va doblegar. No podia haver enrocat -vaig pensar- i efectivament, el so del carret em va confirmar que el que venia a l'altre costat era un peix, i deu n'hi do com estirava! El carret treballava i la canya encara més, mentre junts li aconseguíem guanyar metres al peix. Va ser al cap d'uns 10 segons que em vaig adonar que allò no era una sérvia: els cops de cap no eren com els de les sérvies... Només podia ser un DÉNTOL! Bingo!
Al veure apropar-se a la superfície i veure'n el color tot dubte possible es va esvair, i vaig començar a ser conscient de la situació i l'alegria em va envair per complet!
No era un gegant, un d'aquells déntols que fan por, però era el fruit de moltíssimes hores d'esforç. Havíem llegit, preguntat, provat, i al final tot es va veure recompensat.
L'individu en qüestió va pesar 2,2 kg, i va medir 52 cm.
Així va quedar el vinil culpable de tot plegat, pobret!
Pel que fa al déntol, va tenir un final feliç: aquell vespre -casualment- venien a sopar a casa uns amics, i amb l'ajuda d'uns kg de sal gorda i un bon vi blanc, el vam enterrar amb tots els honors.
Pròximament penjaré les fotos de brico post-mortem...
Tan sols em queda agrair a l'Andreu, la Montse i en Josep M. la paciència que han tingut amb mi amb el tema dels déntols. Sense la seva ajuda en forma de consells, paciència, ànims i suport segur que no m'hagués pogut estrenar en aquesta espècie! Gràcies!
.JPG)
