La mandíbula d'un tallahams

Estic aprofitant aquestes festes per fer el que durant l'any no acabo de trobar el moment de fer. Una de les coses que tenia pendent però que mai trobava el moment de posar'm-hi, era deixar maca la mandíbula del tallahams que en David va pescar fa 2 estius.

En va guardar el cap al congelador, i aquestes festes li he reclamat i m'he posat a treballar.

La metodologia és la mateixa anteriorment explicada pels casos del bonítol i espet. Trobo que els ossos de la mandíbula del tallahams són molt similars en quant a forma, als del bonítol. Així doncs, s'han d'unir els mateixos 8 ossos que vam unir per la mandíbula d'aquests últims.

Un cop envernissat, el resultat és aquest:

Un detall de les seves temibles dents:

M'he adonat que el que dóna al tallahams la seva famosa mossegada no és només unes dents afilades com les que es poden veure a les fotografies anteriors, sinó sobretot uns ossos molt i molt robustos:

Si els comparem amb els ossos d'un bonítol de 4,2 kg. , el tallahams destaca per un maxil·lar inferior exageradament ample. En canvi, com es pot veure, les dents no són tan diferents:

Es comença a animar?

L'última sortida a mar ens va donar més fruits del que estem acostumats últimament, cosa gens difícil ja que aquests tendien a zero. Un bonítol a spinning sempre alegra la jornada, i si no fos perquè el baix va fallar, n'haguessin estat 2! 

Tot i això cal dir que no va ser fruit d'una gran i esplendorosa "pajarera", de les que t'acceleren el pols i et fan somniar: va ser fruit de la sonda. Això significa que hi són, però que aquell frenesí que estem esperant encara no ha arribat.

Falta veure si aquests resultats es van consolidant i la cosa es comença a animar de debó, que ja toca. Seguim tocant servioletes, que tot i el seu petit tamany donen una lluita digna. No em vull ni imaginar la guerra que deuen donar les grosses que treuen els companys de Wildfishingteam , deu ser impressionant! Esperem que algun dia ho puguem tastar a les pròpies carns!

El que encara no havíem pescat mai era aquest peixet. Va picar el jigg de 40 grs, tot un monstre per la seva talla! N'he buscat el nom però no ho he aconseguit, així que si algú el coneix i vol compartir la seva erudició, ho agrairem!

Els amics de les dents segueixen esquivant-nos, però mica en mica ens hi anem acostant: aquest cop ens vam quedar a 3 cm. i vam notar com mutilava el vinil, però no va voler tastar l'ham, què hi farem! 

Seguirem intentat-ho sense defallir. 

Ep, amb il·lusió!!

Novembre de jigging

A les nostres contrades, el període que va entre els mesos d'octubre a gener és l'època de déntols, servioles, bonítols i escórpores. En resum: aquelles espècies que donen més guerra i ens fan gaudir de la pesca en la seva màxima expressió.

El problema és que pel moment no estem tenint massa èxit amb cap d'aquestes espècies.

Els bonítols no han aparegut a la seva cita anual amb l'esplendor a que ens tenien acostumats: tan sols n'hem vist uns pocs empaits, i n'hem clavat molt pocs comparativament amb l'any passat.

Els déntols són la nostra assignatura pendent. Prefereixo no parlar-ne perquè tan sols pronunciar el seu nom em provoca un estat de sulfuració/cabreig/impotència tan sols comparable a la visualització d'una imatge d'en Wert.

Pel que fa a les servioles, ahir vam mantenir-hi el nostre primer contacte: una servioleta treta amb jigg i una altra de bastant més grossa que es va aconseguir deshamar. Hem comprovat que són animalons capritxosos, ja que tot i que la sonda ens en marcava un banc clarament definit, no hi va haver manera de fer-ne picar més que les anteriorment esmentades. I això que vam estar prop de 2 hores provant-ho amb tot tipus de vinils i jiggs de diversos gramatges i colors, ambdues van picar al mateix jigg.

Després de la foto de rigor, va tornar a l'aigua perquè pugui créixer i fer-nos gaudir més!

Buscant els innombrables, vora dels 50 metres de profunditat, va sortir una morena molt gran. Devia rondar els 4 kg, i pujar-la des d'aquella profunditat va costar Déu i ajuda. Coneixedors de la fama que tenen, no la vaig ni treure del celebret, i amb l'ajuda d'unes tenalles li vam treure el vinil amb el que la vam enganyar i se'n va tornar cap a l'aigua.

També hem seguit amb la costum d'enganyar les escórpores amb petits vinils. S'ha de reconèixer que sempre ho hem fet intentant trobar els innombrables... A base d'insistir amb ells, hem après la millor manera de fer moure els vinils per fer picar a aquests preciosos peixos. El que no sabem és si aquesta acció dels vinils també és efectiva amb els seus cosins de dents llargues. Ells ho prefereixen més ràpid? Més lent? Més lineal? 

Qui sap...

Resum del que no hem publicat

Per diversos motius fa temps que no toquem el blog.

La veritat és que intentar explicar les jornades de pesca d'uns mesos enrere es fa complicat, però alhora ens agrada mantenir el diari de pesca per recordar què hem pescat i quan ho hem fet. Així que l'únic que ens queda és publicar les fotos, tot i que d'algunes bones captures no en tinguem cap foto!

Ara que comença la millor època de l'any per pescar a les nostres contrades, esperem poder publicar puntualment!

Muntatge de la mandíbula d'un espet

Des que vaig començar a agafar-li el gust al muntatge de mandíbules de peixos, tenia ficat entre cella i cella el poder fer-ho amb la d'un espet. N'havia vist fotos per d'altres blogs i em semblava un crani captivador.

A primera vista em recorda a un dinosaure. M'imagino a l'Spielberg mirant un espet com a model pels seus velociraptors, o aquells altres dinosaures dels quals no sé el nom, més petitets, de la mida d'una gallina, que atacaven en grup i eren igualment mortífers.

Somnis a part, tenia ganes de posar-m-hi. Així que quan l'Andreu en va pescar un d'una bona mida, abans que l'hagués deshamat jo ja havia fet de Herodíes i li havia demanat el cap del bitxo en qüestió...

Ara només quedava posar-se-hi sense por. Havia llegit que era de les mandíbules més complicades de muntar, ja que té una gran quantitat d'ossos i ossets, i a sobre aquests són molt finets i delicats, o sigui que sabent que no seria bufar i fer ampolles ho vaig deixar per les vacances.

Tal dit, tal fet. Vaig bullir el cap de l'espet i el vaig anar desengrunant a poc a poquet, intentant fixant-me en on eren els ossets, i com s'unien. Després d'una neteja acurada amb aigua, vaig passar-los pel bany d'aigua oxigenada concentrada i un cop esbandits d'aquesta, vaig acabar de rascar-ne els cartílags i restes de carn i pell amb un petit ganivet.

Perquè us en feu una idea, aquestes operacions van durar unes 10 hores repartides en 2 dies! Us puc assegurar que semblava un trencaclosques dels bons!

Després de deixar-ho assecar al sol un dia sencer, va començar el muntatge. He de dir que si no m'hagués valgut d'altres fotografies i blogs, no hagués estat capaç de fer-lo. Els ossos de l'espet no són gens intuïtius: no dóna pistes de com s'han d'ensamblar!

Un cop gastat un pot sencer de loctite i un munt d'hores més, vaig donar el muntatge per acabat. A posteriori hi he vist diversos errors, a la propera (si mai em torno a atrevir amb la mandíbula d'un espet), sortirà millor!

Per últim, les capes de vernís pertinents, i per fi... voilà!

Una (curteta) de dofins

Prop de les Medes. Estavem buscant peixos i van aprèixer els cetacis!

Dissabte 2 de juny, tallahams!

Aquest dissabte la idea era pescar tallahams. Les setmanes anteriors ho havíem estat provant sense èxit, però el post d'en Josep M. ens va animar, i vam decidir sortir amb les primeres llums del dia. A les 5:30 érem a port, i després de preparar tot l'equip ens vam dirigir a la que intuíem que era la "zona calenta", justament quan també hi anava en Josep M.

Un cop allà, i al no veure cap tipus de moviment en superfície, vam intentar fer-los sortir pentinant la zona a spinning amb poppers. Al cap d'una bona estona vam veure una saltadeta, però malgrat esmerçar-nos a fons amb els poppers no hi va haver picada. Així que vam decidir fer el curri per intentar localitzar-los, però passaven les hores i no hi havia rastre del esquius peixots, així que vam anar a treure el cap fins a Begur per veure si per allà hi havia moviment o pajareres.

Entre pitos i flautes vam arribar fins a Llafranc, i pel camí no vam parar de pentinar roques i baixos amb vinils, minnows i jiggs, però el mar estava com una bassa d'oli i semblava tot erm... Així que cap a les 10:00 tornàvem a pujar cap a les Medes. Allà hi vam trobar l'Àlex i en Szac, i ens van dir on s'havien trobat ells els els nostres amics, així que hi vam posar rumb i només d'arribar vam veure un parell d'esquitxos una mica lluny d'on érem nosaltres.

Al acostar-nos-hi vam veure un immens banc de sonsos diminuts, i al darrera d'ells una taca negra que semblava el típic banc de llísseres, però va resultar ser un banc de tallahams! De sobte es van posar a atacar el banc de sonsos, i els esquitxos i empaits en superfície eren constants.

L'Andreu encara portava muntat a la canya el vinil que havia fet servir per pentinar les roques, i com que sabia que aquests moments d'èxtasi duren poc, el va llençar amb convicció. Al primer toc... pam! Clavada!

Jo vaig posar un popper petit, blanc i amb el cap vermell, i també el vaig llançar. Igual que amb l'Andreu, a la primera recollida vaig veure l'explosió d'aigua al darrera del popper i a l'instant la canya es va doblegar. No era molt gran, però suficient com per donar-me 3-4 minuts de carreres i salts fora l'aigua!

Molta gent no entén que ens aixequem un dissabte a les 4:00 de la matinada, ens passem 7 hores a mar amb fred o calor i fins i tot amb pluja, ens gastem diners amb equipament i combustible, etc. tan sols per pescar, però si agafessin la canya en el moment de la picada d'un tallahams i aquells 3-4 minuts posteriors segurament ho entendrien de cop!

El tallahams és un peix molt noble: lluita ferotgement fins que no pot més, ho dóna tot fins l'últim moment. Intenta desfer-se de l'esquer amb llargues i potents carreres, combinades amb salts fora l'aigua. Aquests salts estan patentats pels tallahams. Surten completament fora l'aigua mentre dobleguen el seu cos, com si sabessin que la única opció d'escapatòria és destensar la línia per deshamar les seves mandíbules. És simplement espectacular!

Un cop a bord els vam deshamar curosament, vam fer les fotos de rigor (amb el mòbil, ja que ens havíem oblidat les càmeres...) i els vam tornar a alliberar. Aquests peixos no tenen gens de valor gastronòmic, i sí en canvi un gran valor esportiu i ecològic, o sigui que el seu retorn al medi és pràcticament obligat.

Esperem que ara que ja han arribat a les nostres costes, s'hi quedin força temps i ens donin moltes més jornades com la d'aquest dissabte!

Tot un dia al mar

Dissabte ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora amb la intenció de ser a port abans de la sortida del sol. Volíem aprofitar que tenim una desembocadura a 5 minuts de port per intentar fer algun llobarro al curri i per tant, amb les primeres llums del dia ja havíem d’estar pescant. El fet és que entre un accident molt aparatós que ens vam trobar a la carretera i ens va tenir 15 minuts aturats i algun que altre contratemps domèstic, vam arribar-hi un pèl tard. El mar estava completament pla: ni vent ni gens de mar de fons, cosa que sabíem que ens ajudaria molt a localitzar l’hipotètic atac en superfície dels tallahams, en cas que ja haguessin arribat.

Així doncs, només sortir de port vam calar 3 canyes al curri. Aquest cop amb un detall important: a totes els vam proveïr d’un baix d’uns 3 metres de fluorocarbur de 0,23 mm per tal d’intentar enganyar al nostre llest adversari. Aquests peixots tenen fama de veure-hi molt bé, i tot i saber que si quelcom més gran que un llobarro queia a l’engany segurament ho petaria tot, vam preferir córrer el risc. Com que sabem de la seva fama d’espantadissos, la distància que vam deixar entre els esquers i la barca deuria rondar els 100 metres.

Vam posar la barca a entre 3 i 3,5 nusos. Vam combinar 2 esquers amb colors naturals i un amb color més llampant. A una de les canyes hi vam posar un profunditzador, a una altra un artificial que profunditza uns 2 metres i a la darrera un altre artificial que pràcticament no profunditza. D’aquesta manera ens asseguràvem de poder passejar els enganys per totes les capes d’aigua, ja que la profunditat de pesca rondava els 8 metres.

Fins aquí tot bé. Però ja sabem que el paper ho aguanta tot, i que la realitat acostuma a ser una altra. Ja portàvem una hora i mitja fent el curri i no hi havia ni rastre de peix, però quan ja anàvem per la meitat de la segona passada per la platja, va sonar el celestial soroll de la carraca del carret, i en va sortir una aranya força gran. Va picar a la canya on hi dúiem el profunditzador,  amb un esquer que imita una sardineta.

Vam fer un parell de passades més per la platja, però la carraca no va tornar a sonar i vam decidir canviar d’estratègia. Ens vam trobar a l’Albert i l’Àngel del Fòrum, i ens van explicar que s’havien trobat un banc de bonítols prop d’allà però que estaven molt esquius i no n’havien pogut enganyar cap. Així que a falta d’idees millors vam decidir provar-ho. Efectivament, ens els vam trobar, i efectivament estaven menjant sonsos d’uns 3-4 cm i no hi havia manera de fer-los picar amb els jiggs. Necessitàvem un canvi d’esquer immediatament, i ens vam decantar per l’artificial que m’havia recomanat el venerat Sensei de la pesca amb artificials, mestre entre els mestres d’artilugis pescants, en Tola. Es tracta del Flash minnow, de Lucky Craft. És l’artificial perfecte per quan els predadors mengen peixet molt petit i no en volen saber res dels enganys habituals, però alhora els volem pescar a spinning i necessitem poder llançar-los lluny per tal de no haver-nos d’acostar excessivament al banc de bonítols i no espantar-los.

Dit i fet. A la tercera recollida vam clavar un bonítol d’uns 3 kg.

Durant una hora vam presenciar 5 ó 6 empaits més del banc de bonítols, però duraven poc més de 30 segons i pràcticament no teníem temps ni d’acostar-nos-hi, així que vam deixar estar la pesca i ens en vam acabar la jornada fondejant a Sa Tuna per dinar, d'on no vam marxar fins les 18:00. A això se li diu passar tot el dia al mar!