Dissabte 2 de juny, tallahams!

Aquest dissabte la idea era pescar tallahams. Les setmanes anteriors ho havíem estat provant sense èxit, però el post d'en Josep M. ens va animar, i vam decidir sortir amb les primeres llums del dia. A les 5:30 érem a port, i després de preparar tot l'equip ens vam dirigir a la que intuíem que era la "zona calenta", justament quan també hi anava en Josep M.

Un cop allà, i al no veure cap tipus de moviment en superfície, vam intentar fer-los sortir pentinant la zona a spinning amb poppers. Al cap d'una bona estona vam veure una saltadeta, però malgrat esmerçar-nos a fons amb els poppers no hi va haver picada. Així que vam decidir fer el curri per intentar localitzar-los, però passaven les hores i no hi havia rastre del esquius peixots, així que vam anar a treure el cap fins a Begur per veure si per allà hi havia moviment o pajareres.

Entre pitos i flautes vam arribar fins a Llafranc, i pel camí no vam parar de pentinar roques i baixos amb vinils, minnows i jiggs, però el mar estava com una bassa d'oli i semblava tot erm... Així que cap a les 10:00 tornàvem a pujar cap a les Medes. Allà hi vam trobar l'Àlex i en Szac, i ens van dir on s'havien trobat ells els els nostres amics, així que hi vam posar rumb i només d'arribar vam veure un parell d'esquitxos una mica lluny d'on érem nosaltres.

Al acostar-nos-hi vam veure un immens banc de sonsos diminuts, i al darrera d'ells una taca negra que semblava el típic banc de llísseres, però va resultar ser un banc de tallahams! De sobte es van posar a atacar el banc de sonsos, i els esquitxos i empaits en superfície eren constants.

L'Andreu encara portava muntat a la canya el vinil que havia fet servir per pentinar les roques, i com que sabia que aquests moments d'èxtasi duren poc, el va llençar amb convicció. Al primer toc... pam! Clavada!

Jo vaig posar un popper petit, blanc i amb el cap vermell, i també el vaig llançar. Igual que amb l'Andreu, a la primera recollida vaig veure l'explosió d'aigua al darrera del popper i a l'instant la canya es va doblegar. No era molt gran, però suficient com per donar-me 3-4 minuts de carreres i salts fora l'aigua!

Molta gent no entén que ens aixequem un dissabte a les 4:00 de la matinada, ens passem 7 hores a mar amb fred o calor i fins i tot amb pluja, ens gastem diners amb equipament i combustible, etc. tan sols per pescar, però si agafessin la canya en el moment de la picada d'un tallahams i aquells 3-4 minuts posteriors segurament ho entendrien de cop!

El tallahams és un peix molt noble: lluita ferotgement fins que no pot més, ho dóna tot fins l'últim moment. Intenta desfer-se de l'esquer amb llargues i potents carreres, combinades amb salts fora l'aigua. Aquests salts estan patentats pels tallahams. Surten completament fora l'aigua mentre dobleguen el seu cos, com si sabessin que la única opció d'escapatòria és destensar la línia per deshamar les seves mandíbules. És simplement espectacular!

Un cop a bord els vam deshamar curosament, vam fer les fotos de rigor (amb el mòbil, ja que ens havíem oblidat les càmeres...) i els vam tornar a alliberar. Aquests peixos no tenen gens de valor gastronòmic, i sí en canvi un gran valor esportiu i ecològic, o sigui que el seu retorn al medi és pràcticament obligat.

Esperem que ara que ja han arribat a les nostres costes, s'hi quedin força temps i ens donin moltes més jornades com la d'aquest dissabte!

Tot un dia al mar

Dissabte ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora amb la intenció de ser a port abans de la sortida del sol. Volíem aprofitar que tenim una desembocadura a 5 minuts de port per intentar fer algun llobarro al curri i per tant, amb les primeres llums del dia ja havíem d’estar pescant. El fet és que entre un accident molt aparatós que ens vam trobar a la carretera i ens va tenir 15 minuts aturats i algun que altre contratemps domèstic, vam arribar-hi un pèl tard. El mar estava completament pla: ni vent ni gens de mar de fons, cosa que sabíem que ens ajudaria molt a localitzar l’hipotètic atac en superfície dels tallahams, en cas que ja haguessin arribat.

Així doncs, només sortir de port vam calar 3 canyes al curri. Aquest cop amb un detall important: a totes els vam proveïr d’un baix d’uns 3 metres de fluorocarbur de 0,23 mm per tal d’intentar enganyar al nostre llest adversari. Aquests peixots tenen fama de veure-hi molt bé, i tot i saber que si quelcom més gran que un llobarro queia a l’engany segurament ho petaria tot, vam preferir córrer el risc. Com que sabem de la seva fama d’espantadissos, la distància que vam deixar entre els esquers i la barca deuria rondar els 100 metres.

Vam posar la barca a entre 3 i 3,5 nusos. Vam combinar 2 esquers amb colors naturals i un amb color més llampant. A una de les canyes hi vam posar un profunditzador, a una altra un artificial que profunditza uns 2 metres i a la darrera un altre artificial que pràcticament no profunditza. D’aquesta manera ens asseguràvem de poder passejar els enganys per totes les capes d’aigua, ja que la profunditat de pesca rondava els 8 metres.

Fins aquí tot bé. Però ja sabem que el paper ho aguanta tot, i que la realitat acostuma a ser una altra. Ja portàvem una hora i mitja fent el curri i no hi havia ni rastre de peix, però quan ja anàvem per la meitat de la segona passada per la platja, va sonar el celestial soroll de la carraca del carret, i en va sortir una aranya força gran. Va picar a la canya on hi dúiem el profunditzador,  amb un esquer que imita una sardineta.

Vam fer un parell de passades més per la platja, però la carraca no va tornar a sonar i vam decidir canviar d’estratègia. Ens vam trobar a l’Albert i l’Àngel del Fòrum, i ens van explicar que s’havien trobat un banc de bonítols prop d’allà però que estaven molt esquius i no n’havien pogut enganyar cap. Així que a falta d’idees millors vam decidir provar-ho. Efectivament, ens els vam trobar, i efectivament estaven menjant sonsos d’uns 3-4 cm i no hi havia manera de fer-los picar amb els jiggs. Necessitàvem un canvi d’esquer immediatament, i ens vam decantar per l’artificial que m’havia recomanat el venerat Sensei de la pesca amb artificials, mestre entre els mestres d’artilugis pescants, en Tola. Es tracta del Flash minnow, de Lucky Craft. És l’artificial perfecte per quan els predadors mengen peixet molt petit i no en volen saber res dels enganys habituals, però alhora els volem pescar a spinning i necessitem poder llançar-los lluny per tal de no haver-nos d’acostar excessivament al banc de bonítols i no espantar-los.

Dit i fet. A la tercera recollida vam clavar un bonítol d’uns 3 kg.

Durant una hora vam presenciar 5 ó 6 empaits més del banc de bonítols, però duraven poc més de 30 segons i pràcticament no teníem temps ni d’acostar-nos-hi, així que vam deixar estar la pesca i ens en vam acabar la jornada fondejant a Sa Tuna per dinar, d'on no vam marxar fins les 18:00. A això se li diu passar tot el dia al mar!

Bonítols!

Aquest dissabte la pesca havia de ser secundària, quelcom complementari. L'important era que havíem de traslladar la barca perquè hem canviat de port base: ens acomiadem de l'Escala i donem pas a l'Estartit.

El fet és que, per logística, l'Andreu va sortir de l'Escala i em va passar a buscar a mi per l'Estartit, allò de les 7:45.

Jo era a port des de feia estona, ja que no volia deixar escapar l'oportunitat de temptar a algun llobarrot matiner, però segueixo negat amb aquestes bèsties. Hauré d'esperar a que hagin desovat? Hauré de recollir més ràpid? Més lent? No ho sé... Sí que m'he anat proveint de material adequat i teòricament contrastat per a aquests peixots, però el cert és que hi ha quelcom que no faig bé. Seguirem provant.

L'Andreu també s'havia entretingut pel camí a observar els empaits de les nostres amigues, que segueixen presents per les nostres contrades, o sigui que entre pitos i flautes ens posàvem a pescar cap a les 8:00.

No havien passat ni 10 minuts que vam veure el primer empait: bonítols! Pensàvem que ja se'n havien anat i ens van donar una grata sorpresa. I a sobre estaven molt actius i afamats... Què més es pot demanar?

El primer no es va fer esperar gens, ni el segon, ni el tercer... Se'ns en van escapar 3, però tot i això van pujar a bord 6 bonítols! Tot un goig poder tornar a l'aigua aquestes bestioles, tot i que amb algun no hi vam ser a temps...

En fi, a les 9:30 ja ho teníem tot fet, i un cop vam haver esmorzat ens vam dedicar a esperar que tornéssin a sortir a superfície. Com que això no va passar, i a sobre no paràvem de sentir per l'emissora que les altres barques treien calamars i sèpies, vam decidir provar-ho nosaltres també. El resultat d'una hora va ser un pop dels macos. Va ben doblegar la nostra canyeta de pescar calamars!

Això va ser l'últim que vam treure de l'aigua aquest dissabte, però us asseguro que no necessitàvem treure res més!

Estrena amb vinils

Aquest dissabte, després de molts i molts, però molts dies sense poder sortir per la tramuntana, vam poder agafar les canyes per intentar recordar què volia dir pescar.

Aquell mateix matí ens havíem proveït d'uns vinils que en Josep M. ens havia recomanat.

Com sempre que provem quelcom nou, ens costa ser tenaços i tenir fe en què el que estem fent funcionarà, però aquest cop era difícil no creure en els resultats d'aquest tipus d'esquers havent vist al seu blog la seva efectivitat.

Vam posar rumb a les Medes. Abans d'arribar vam trobar un petit banc de tonyines. No estaven gens actives, semblava que "surfeigéssin" per comptes d'empaitar peix. No ens va agradar massa veure-les, ja que la seva presència acostuma a ser sinònim de no-pesca per l'acolloniment general de la resta de peixos del mar.

Cal remarcar que ja vam començar a veure el llepó que tant de temps feia que no vèiem. Sembla que aquest any s'ha avançat molt, i això pot voler dir que no falta molt de temps per l'arribada dels peixos d'estiu.

A les Medes i rodalies en vam trobar més moles, i més grans, així que vam decidir anar fins a Begur a provar sort. Allà vam trobar unes roques amb unes parets on la sonda hi marcava força activitat, i ens vam posar a fer treballar els vinils. El cert és que en vam enrocar 2 ó 3 (mai hagués dit que amb la posició en la que porten l'ham es pogués enrocar, però sembla ser que si t'hi poses, ho aconsegueixes!), però a base d'insistir i insistir vam tenir una picada maca, i en va sortir una escorpora encara més maca.

Després, en el vinil petit (de 3") també ens van picar, però no es va clavar prou bé. Això sí, el peixot en qüestió va deixar les seves dents marcades a la cua del pobre vinil!

De tornada a port vam trobar més tonyines, i ens vam parar a pentinar algunes parets amb artificials i vinils, però finalment vam donar la jornada per acabada.

Conclusió: gràcies Josep M. per compartir els teus coneixements amb nosaltres!

La primera sortida de l'any

Després de molts dies sense pujar a la barca vam organitzar la primera sortida de l'any amb moltes ganes. Semblava que qui més qui menys tocava escata, i com que tenim pendent l'assigantura de "Fonaments de dèntol I" ens els vam posar com a objectiu. Al final també es va afegir l'Ot, i com que venia carregar amb l'arsenal de vinils, jiggs i artefactes explosius varis ens va donar més esperances de que realment havia arribat el dia del dèntol.

En fi, que vam anar fent parades a totes i cadascuna de les pedres i parets que sabem que son o han estat algun dia productives. Vam provar els jiggs, els vinils de diferents tamanys i colors, els bucktails, però res de res. Quan dic res de res em refereixo a que vam estar 7 hores rascant pedres i no vam tenir ni picada! La sonda marcava activitat a algunes pedres i bancs de peixos arràn de fons, però ni recollint a l'estil dèntol vam tenir recompensa. Des del meu punt de vista tenim un problema de coneixement del territori. Sí que és veritat que sabem parets i zones productives, però no sabem roques concretes on anar a rascar, més que res perquè tampoc tenim el material adeqüat per fer-ho, ja que la sonda hauria d'anar acompanyada d'un bon GPS amb una cartografia de la zona excel·lent, i a la nostra sonda com a molt l'acompanyem d'un GPS portàtil. En fi, que ja tenim una altra cosa per la qual estalviar, però almenys quan tinguem el material podrem marcar les pedres exactament i no anirem tant a cegues!

A mig camí entre un lloc i l'altre, i sense esperar-nos-ho hi van haver 5 ó 6 empaits, i vam treure 2 bonítols macos. Ho era especialment el de l'Ot, que feia 5kg!

Vam estar una bona estona esperant a que tornéssin a sortir però els molt malcuats no volien, i la sonda ens deia que tampoc eren a mitges aigües, o sigui que vam escampar la boira.

De tornada a port vam parar a unes quantes parets, i en una d'aquestes l'Ot hi va agafar un bonitolet amb un vinil.

Així doncs, no ens en vam anar de buit a casa, però comencem l'any amb l'espina de dèntol que segueix clavada a la gola.

Ara, això acaba de començar, i ens ho passarem bé, sens dubte!

Muntatge de la mandíbula d'un bonítol

La immensa majoria de vegades l'últim que veiem d'una captura son els seus filets o les seves rodanxes, i sovint acompanyats de patata i ceba o sal Maldon, però com diu l'eslògan d'alguna campanya electoral: "un altre futur és possible".

Sempre m'ha agradat mirar-me bé i investigar els cossos de les bestioles que pesquem: la cara, els ulls, les dents, la columna vertebral... Sembla que així pots descobrir algun que altre secret del seu modus vivendi, i et fas una idea més exacta de contra qui jugues quan ets a mar. Una de les parts que més crida l'atenció és la seva mandíbula: les dents fines i esmolades dels bonítols, les premses d'aixafar musclos de les orades, els ullals de llop dels dèntols, etc. Tots tenen les seves armes preparades per fer la feina per la que han estat dissenyades, i m'encanta mirar-les. Així que com que ja m'havien explicat que era possible perllongar la vida a les mandíbules dels peixos i tenia un dels bonítols que vam pescar l'últim dia a les mans, m'hi vaig posar.

Si no vols posar-te a fer-ho quan estas netejant els filets, el millor és congelar el cap de la bèstia.

Per començar hem de bullir-lo durant uns 45 minuts, i després desengrunar-ne la carn i els cartílags. Jo em vaig centrar en la mandíbula tot i que al principi volia fer-ne tot el cap, però en descobrir els centenars d'ossos, ossets i filigranes que tenen els bonítols a la testa vaig desistir. Així doncs, ens centrem en els 8 óssos que conformen la mandíbula: 4 del maxil·lar inferior i 4 del superior, que podeu veure a la següent fotografia.

Un cop els tenim localitzats, els netegem a fons mitjançant aigua i unes pinces per anar esgarrapant els trossets que la bullida no ha pogut desenganxar. Malgrat esmerar-nos-hi molt, veurem que encara queden restes en les petites cavitats que hi han, i llavors és quan entra en acció l'aigua oxigenada. En necessitem de la concentrada a un 30%, que es pot trobar a algunes farmàcies, i aproximadament un 1/2 litre (per poder-hi submergir tots els ossos). Amb uns trenta minuts de bany hauria d'haver'n-hi prou, ja que si ho deixem massa estona l'aigua oxigenada es comença a menjar l'os i el podem danyar. Tot això cal fer-ho amb guants de làtex, ja que tot i que no siguem peixos del tot, l'efecte que produeix a la nostra pell és el mateix que a la carn de bonítol!

Un cop acabat el bany de bombolles hem de tornar a netejar tots i cadascun dels ossos amb aigua abundant per tal d'eliminar les restes d'aigua oxigenada, que d'altra manera els seguirien devorant. Després ho hem de deixar assecar tot entre 12 i 24 hores.
A partir d'aquí comença l'ensamblatge de la mandíbula. Jo he he fet amb loctite, però a altres blogs recomanen d'altres coles. Libre albedrío.
A la mandíbula superior hem de muntar la dentadura amb un osset finet i allargat, i després ajuntar aquestes dues peces amb les seves simètriques.
Pel que fa a l'inferior, les dentadures s'han d'acoplar a un os punxangut que entra dins del que és l'os de la dentadura, i després repetir l'operació anterior i ajuntar amb la simètrica.

Un cop tenim la cola de la part superior i inferior seca hem de fer l'ensamblatge final. Aquest és molt delicat, ja que la superfície de contacte entre una i l'altra és mínima degut a que els ossos en aquell punt són molt fins. Jo he aconseguit reforçar aquest punt retallant trossos molt i molt petits d'altres ossos del mateix bonítol i enganxant aquests en el punt d'unió per donar-li més consistència, és a dir, usant els petits fragments d'ossos com si fossin "grapes" entre la mandíbula superior i inferior. Això requereix certa paciència, ja que abans de col·locar un altre fragment d'os t'has d'esperar a que l'anterior s'hagi endurit, i així successivament, però al final ha valgut la pena.

Un cop endurit ja només queda el toc final: el vernissatge. Jo he emprat un vernís ceràmic que venen a les botigues d'art per fer manualitats. És força viscós i també haurem de fer servir els guants de làtex, ja que irrita la pell. S'aplica amb un pinzell molt tou per no deixar les marques dels pèls a la mandíbula, i es deixa assecar una horeta. Això li dona un aspecte de os vitrificat i brillant que fa guanyar molt al conjunt.
Per acabar, busquem un petit tall de pedra, llamborda, marbre o el que més us agradi, i ho enganxem amb loctite mateix.

Una mica de tot, poc de res

En línies generals, i excloent els diversos episodis de tonyines, hem de reconèixer que ha estat un estiu força fluixet en quant a pesca.
Hem tret un mega-calamar amb jigg i sense voler. L'episodi va ser força divertit. Estàvem abarloats a la barca de l'Albert i l'Àngel prop de les Medes, i com que l'últim que es perd és l'esperança, l'Andreu va deixar tirada la seva canya "per si cas". Anàvem xerrant i comentant la jugada quan de sobte l'Albert ens crida: "Collons! Mireu la vostra canya!", i en girar-nos veiem la punta de la canya d'spinning de l'Andreu ben doblegada! El primer que vam pensar va ser que amb la deriva el jigg s'havia enganxat a alguna alga o pedra del fons, però quan va haver fet un parell de voltes al carret ens vam adonar que portava quelcom. Us podeu imaginar la cara de sorpresa dels tripulants d'ambdues barques quan vam veure l'obra allargada del calamar apropant-se a la superfície... I tot això a les 10 del matí i amb un sol espatarrant!
A part d'això, també hem pescat alguns petits espets. Aquí cal donar les gràcies a l'Ot per la seva classe magistral, ja que sense la seva ajuda ens hagués costat molt més emprar la tècnica adequada per aquesta espècie. Eren petitots, però va ser d'allò més divertit!

En Dani també ens ha donat indicacions de com fer-ne de més grans, però alguna cosa devíem fer malament, ja que totes les sortides destinades a tal efecte van ser nul·les en resultats.

Últimament hem estat entretinguts amb les llampugues. Fa setmanes que tenim localitzat un banc d'aquests preciosos animalons que no es mou d'una zona d'uns 300 m2. El problema és que semblen no tenir cap gana de res: estan molt i molt mandroses!
Ho hem provat de totes les maneres: amb jigg, amb bucktail, paseantes, artificials, plomes, vinils, poppers, i tota la artilleria pesada que teníem a la barca. I aplicant la combinatòria, cal dir que per cadascun d'aquests esquers vam provar de recollir-los ràpid, lent, a batzegades, vam canviar de colors i tamany, i res. També ho vam intentar en diferents hores del dia, no sigui que quan hi anem nosaltres encara s'estiguin treient les lleganyes, però tampoc anava per aquí l'assumpte.
Finalment en vam aconseguir treure un parell amb els bucktail de Jurela's jigs (magnífic esquer, per cert), i una servioleta molt maca que devia estar apadrinada pel banc de llampugues. Tot el peix va tornar a l'aigua; quan pesin un parell de kg més passarem comptes!

Per cert, algunes s´han tret amb sardina fresca igual que alguns bonitols de bona mida

Estiu de tonyines

Aquest ha estat un estiu de poques però bones captures. L'adquisició d'equips de pesca suficientment potents per pescar la tonyina ens ha obert les portes a intentar-ho, tot i les limitacions de la nostra barqueta.
Hem pescat tonyines, hem practicat la captura i solta, però sobretot ens ho hem passat d'allò més bé! Les sensacions que transmet la pesca d'aquest animal són molt difícils d'explicar a un profà.
Anar a 20 milles de la costa amb la nostra Ocqueteau de 4,85 metres no deixava lloc a la improvisació, i menys quan era la primera vegada que ho fèiem. Vam calcular la distancia que hauríem de fer, el consum, i ens vam aprovisionar de garrafes de reserva per si la cosa s'animava més del que esperàvem. També ens vam assegurar de tenir el GPS a ple rendiment, i sobretot que la meteorologia ens acompanyés. Us asseguro que quan pràcticament no veus la costa i el mar comença a fer-te gronxar sense contemplacions et jures a tu mateix que el pròxim cop t'estudiaràs la previsió millor del que ho faria un opositor a advocat de l'estat!

Hem vist (i tocat) molta tonyina, molta! Durant molt mesos les hem vist pràcticament a tocar de la costa, però malgrat la nostra insistència (no vull ni pensar quantes hores i quants dipòsits sencers hem dedicat a les nostres amigues) ha estat impossible fer-ne picar cap. Molts dels pescadors veterans ens han comentat que feia molts anys que no en veien tantes, i això és motiu d'alegria i satisfacció, però alhora , la estricta normativa aplicada a la pesca recreativa d'aquesta espècie em fa posar de mal humor. Naturalment que s'ha de protegir, però avui en dia n'estan fent un gra massa: per la ridícula quota assignada als recreatius i per la quantitat ingent d'exemplars que hi han. Però això són figues d'un altre paner...
Podem dir que hem estrenat els carrets i canyes que amb tanta il·lusió vam comprar.
Podem dir que ja sabem què és viure un espectacle de la naturalesa: els atacs en superfície que aquests vedells del mar organitzen quan estan actives és quelcom difícil d'oblidar.
Podem dir que hem gaudit veient com es tornen a submergir a l'aigua les tonyines de 15 kg alliberades després de fer-nos cansar de valent (malgrat que alguns no entenguin com pot ser que les tornem a deixar anar).
En definitiva, que han estat jornades molt intenses en tots els sentits, dignes de ser recordades i enyorades durant molt de temps.